Cinema

Un Citroën en una de romans

Víctor Arribas recull en el llibre ‘Goof! Los mejores gazapos del cine' errades i anacronismes de la història del setè art

Indis amb ulleres al Far West, un Citroën dos cavalls que es cola en una escena de La caiguda de l'imperi romà, un veterà del Vietnam el 1972 amb un model de vambes Reebok que va aparèixer als anys vuitanta, explosions en una pel·lícula de Robin Hood tres segles abans que la pólvora arribés a Anglaterra... Les errades i anacronismes formen part de la història del cinema des dels seus inicis, però això no s'ha d'interpretar necessàriament de manera negativa. “Buscant-hi les pífies, trobareu la seva grandesa”, escriu Víctor Arribas en el pròleg del llibre Goof! Los mejores gazapos del cine, publicat fa poc per Espasa. De seguida ho matisa amb un “més o menys”, perquè “també hi ha pel·lícules molt dolentes amb errors, i no s'engrandeixen de cap manera”, comenta el periodista i escriptor en una entrevista a El Punt Avui.

Víctor Arribas, autor de diversos llibres de cinema i presentador de La noche en 24 al canal 24 de TVE, diu que Goof! (terme anglès utilitzat per referir-se a aquests errors) “és sobretot un llibre de curiositats sobre el cinema: de petites anècdotes, anacronismes històrics i situacions estranyes que es produeixen en els rodatges i a l'hora de veure les pel·lícules”.

Des de l'admiració

El llibre inclou errors de continuïtat, tècnics i errors en la traducció dels títols de les pel·lícules a l'espanyol, “en molts casos ridículs”. Però en general no adopta un to negatiu ni de retret als seus responsables. “Faig crítica d'algunes pel·lícules, però, al final, anar a buscar els errors del cinema és fer-lo una mica més gran. Mostra l'afecte que tinc per allò que estic retratant.” I en posa un exemple: “Quan et poses davant de Lawrence d'Aràbia, per citar una pel·lícula gairebé perfecta, i hi trobes errors tècnics, o de context històric, el que ha de fer un és, primer, demanar perdó i, segon, ser conscient que, buscant aquest costat anecdòtic, encara contribueixes més a alimentar-ne la grandesa. No es tractava de ridiculitzar les pel·lícules o desprestigiar-ne els actors i directors; ben al contrari: resulta que, darrere la gran mítica del cinema, hi ha errors humans.” La pupil·la de Janet Leigh al final de la famosa escena de la dutxa de Psicosi delata que està ben viva (si estigués morta, hauria d'estar dilatada), però això no treu gens de mèrit a una de les seqüències més famoses de la història del cinema. “El 80% dels errors que recullo en el llibre són perdonables, encara que en faci una mica d'escarni”, diu l'autor.

Víctor Arribas creu que els errors ens fan tanta gràcia “segurament perquè ens veiem retratats en aquestes ficades de pota. A qui no li ha passat que s'ha equivocat amb un nom, una adreça...? Ens fa gràcia perquè al final ens pot passar a nosaltres.” El seu error preferit és el que anomena “la porta impossible”. A Perdición, de Billy Wilder (1944), Fred McMurray està a punt de descobrir junts Edward G. Robinson i Barbara Stanwyck i, per evitar-ho, ella queda amagada darrere la porta. “La porta de l'apartament s'obre cap a fora; això no sol passar mai. Billy Wilder la va fer construir així perquè ella pogués quedar amagada mentre ells dos parlaven.” Més que un error, sembla una idea brillant, feta amb tota la intenció.

Imperfeccions de grans pel·lícules (i no tan grans)

21 mesos d'embaràs

Melanie Hamilton (Olivia de Havilland) queda embarassada d'Ashley (Leslie Howard) a Allò que el vent s'endugué (1939) a l'inici de la guerra de Secessió i la criatura neix el dia que l'exèrcit confederat es retira d'Atlanta. Segons els llibres d'història, l'embaràs va durar 21 mesos. L'errada ja era en el llibre. “Els homes del sud sempre van fer les coses més a poc a poc que els ianquis”, deia fent broma l'autora, Margaret Mitchell.

Bellesa prehistòrica

A més de l'anacronisme que suposa ajuntar éssers humans i dinosaures, Fa un milió d'anys (1966) és famosa per les pestanyes postisses de Raquel Welch i altres detalls de saló de bellesa.

Gavardina màgica

La famosa gavardina de Bogart queda xopa per la pluja a l'estació de París a Casablanca (1942) i, uns instants després, la veiem perfectament seca i planxada.

Arbres sense fulles

Tiburón (1975) transcorre en un petit poble en plena temporada d'estiu, però s'hi veuen arbres sense fulles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona