Els públics de l'art i el ‘no-públic'

Sovint es parla del públic de l'art d'una manera massa genèrica. Des­car­tem d'entrada con­fon­dre'l amb el con­junt de la població. A con­ti­nu­ació és millor par­lar en plu­ral –els públics de l'art– que en sin­gu­lar. També cal tenir en compte que no es tracta de con­junts homo­ge­nis sinó seg­men­tats i dife­ren­ci­ats, i que, per exem­ple, tots els ente­sos en art són públic però no tot el públic és entès, o que, si par­lem del mer­cat, el sec­tor de públic que real­ment compta són els cli­ents, els com­pra­dors. Si ens refe­rim a les per­so­nes que de tant en tant (almenys un cop l'any, que no és gaire) visi­ten museus, expo­si­ci­ons i monu­ments, les estadísti­ques actu­als indi­quen que, en el nos­tre entorn cul­tu­ral, apro­xi­ma­da­ment són un 50% de la població adulta. Per tant, grosso modo, la mei­tat de la població no par­ti­cipa mai o quasi mai en aquest tipus de pràcti­ques cul­tu­rals. És el que els sociòlegs ano­me­nen un no-públic.

Hi ha públics efec­tius, com ho són, per exem­ple, els visi­tants i par­ti­ci­pants de les pres­ta­ci­ons que ofe­rei­xen museus i expo­si­ci­ons. Hi ha també els públics poten­ci­als, objecte d'interès dels estu­di­o­sos de màrque­ting, que bus­quen cali­brar i mode­lar l'oferta per inten­tar atreure aquest tipus de públic que encara no és efec­tiu però que podria ser-ho. Final­ment hi ha el no-públic, el més difícil de trac­tar pel que fa a les seves moti­va­ci­ons. Podria espe­rar-se una res­posta del tipus “no tinc temps” o “és molt car”, però el des­in­terès del no-públic també cal pen­sar-lo a par­tir de la que pot­ser és la seva res­posta més freqüent: no van als museus i expo­si­ci­ons perquè, sen­zi­lla­ment, no els interessa.