“No es pot tenir puresa i èxit al mateix temps”

Contràriament al que pensa la gent, l’actor és una presència completament essencial per a mi. Hi ha directors que es declaren grans amics dels actors, i en el fons en les seves pel·lícules el guió és molt més important. En les meves pel·lícules, tot el que es deriva de la seva presència pura hi té un pes molt gran. És una paradoxa respecte a la superficialitat de les declaracions que he fet sobre els actors. El talent, la llibertat i l’arbitrarietat dels actors tenen conseqüències molt visibles a la pantalla. Per això els actors són molt bons en les meves pel·lícules, honestament; no és una cosa que digui jo. Fan creure una il·lusió, en el sentit més elemental del terme.

En això he canviat. Els actors professionals tenen una tècnica, un imaginari que s’interposa entre tu i ells. Els no professionals aporten una innocència i una absència d’imaginari, però ara he trobat la manera de desenvolupar el mateix tipus de sensació amb actors professionals. La meva metodologia és prou sòlida perquè totes les idees preconcebudes de l’actor, la seva tècnica, no li serveixin per a res. I, a pesar d’això, puguin ser grans actors en les meves pel·lícules. La meva metodologia és com una lava, que baixa de la muntanya i s’ho emporta tot. No hi ha actor professional amb la seva tècnica, amb la força de la seva personalitat, que pugui resistir aquesta lava abrasiva que baixa de la muntanya i s’ho menja tot. No s’ha inventat res que pugui contenir aquesta lava incandescent. Els actors rarament són incandescents, són gent vanitosa, sempre més preocupats per l’afecte que pel foc que crema a dins, i per tant són gent dèbil. A la gent preocupada per l’afecte sempre l’acabaràs comprant amb afecte. La gent incandescent és més perillosa.

Perquè és la veritat. La cultura t’ensenya a mirar la vida i, en la mesura que la mires d’una manera més complexa, estàs capacitat per viure-la així. Si no, estàs en un estadi preanimal. Si no hi ha el vessant d’estilització de la vida, tot és molt primari. La cultura t’ensenya a viure la vida com una estilització, com una il·lusió, fins i tot com un somni. I a percebre els detalls més íntims de la vida amb molta més intensitat i complexitat, perquè hi ha gent que ho ha fet abans i d’alguna manera n’hem pogut aprendre i hi podem fer la nostra petita aportació personal. Sense la cultura, seríem uns primitius de la selva.

Trobo que sí, però no m’agrada, això de queixar-se; sempre estem amb la queixa permanent. És una obvietat que des de l’esfera pública s’hi hauria de donar més importància, perquè, si és tan essencial com vaig dient, és de lògica que sigui més important fins i tot que la sanitat i l’educació. Però, al mateix temps, no m’interessa queixar-me; que tothom faci el que vulgui, i si el governant no considera la cultura important, té tota la llibertat per no dedicar-hi res. Godard va dir una cosa que m’hauria agradat dir si m’hagués tocat algun premi en la gala dels Gaudí, on tothom es queixa. Li van preguntar sobre els drets i Godard va dir: “Els artistes no tenen drets, només tenen deures.” I jo m’aplico aquesta filosofia. Tot i que estic d’acord que el món seria millor si l’alta cultura, que en aquest cas s’ha de diferenciar de la cultura popular, tingués un paper més important en la població.

Jo crec que soc consolidat i en alça, les dues coses. Això dels nous públics... [Somriu]. Tot i que La mort de Lluís XIV ha tingut més acceptació entre el públic. No ho sé... Jo ho veig tot en clau de futur. No m’interessa el passat, i molt menys el meu. Sempre penso que el que vindrà serà infinitament millor. He fet pel·lícules molt bones. Després d’Història de la mort, vaig fer un projecte per a la Biennal de Venècia per 50.000 euros i va ser infinitament superior que una pel·lícula amb un milió de pressupost. No saps mai què et portarà el futur, i per això estic sempre obert a qualsevol projecte, i sempre ho veig sota la forma de problema, de desafiament estètic a solucionar, no com una conquesta. Potser és una qüestió de caràcter: mai estic content i disfrutant. Em focalitzo en el següent problema, no considero que res que hagi aconseguit es mereixi un segon més d’atenció.

És així. És una comunitat, i la suma arreu del món és molt més gran del que sembla. Sempre hem tingut la sensació que fem coses molt marginals, però el públic és molt fanàtic i sumes espectadors arreu del món. Una pel·lícula meva farà més espectadors en sales al món que, per exemple, Incerta glòria. L’alta cultura ha de tenir una perspectiva global; quan la perspectiva és molt local, es comença a confondre l’alta cultura amb la cultura popular. Sembla que el que importa és que sigui d’aquí. Al món hi ha molta gent que està en el mateix tipus de recerca, i la gent que està al dia sap apreciar i entendre perfectament quina innovació aporta cada pel·lícula.

De la manera com jo treballo, amb actors no professionals, que parlin català és el més natural, el més pràctic i el que pot donar resultats més originals. Però no perquè sigui català, sinó per la metodologia de treball amb els actors; és molt creatiu que utilitzin la seva pròpia llengua, perquè la majoria de vegades no es treballa amb un guió establert. Aporta un punt de naturalitat que, barrejat amb l’artificialitat de tot el que faig, hi dona aquest to tan especial. Respecto qualsevol persona que faci una pel·lícula amb qualsevol altra llengua. Hi ha gent que havia fet una gran defensa de la cultura catalana i, per diners, per èxit, van fer pel·lícules en altres llengües per pura corrupció psicològica, perquè volien més èxit. A vegades t’has d’adaptar al finançament, a la llengua del país que pot aportar més diners. Tot això ho respecto. El que no es pot tenir és puresa i èxit al mateix temps, són dues coses que no funcionen alhora. Poden funcionar per casualitat, però no premeditadament. Això la gent no ho té gaire clar, amb la dictadura de l’èxit que hi ha avui dia, sobretot entre la gent jove. Sembla que no existeixin si no tenen èxit, quan abans tothom volia ser underground i formar part de la marginalitat, que és el que donava el segell i la pàtina d’autenticitat. Es tracta d’imposar a la gent el que vols fer, no d’adaptar-te al seu gust i acabar fent un producte que sigui acceptat. I en això tenim els grans exemples de Dalí i Warhol, que van acabar imposant coses molt inacceptables. Si tens aquesta determinació per imposar el que tu vols fer, els teus continguts són més interessants. Si vols emmotllar-te als gustos de la gent, estàs sotmès a la dictadura de l’èxit. La gent avui dia està tan acostumada a l’aclamació ràpida, fàcil i vanitosa de les xarxes socials, que no pot suportar estar cinc o deu segons sense aclamació. Llavors és inconcebible per a ells estar anys fent una obra que no ha estat entesa majoritàriament, fer aquesta travessia pel desert per imposar als altres el seu propi estil.

Jo crec que la clau de l’originalitat de les meves pel·lícules és molt simple: es deu, crec, a la meva personalitat. Rarament pots trobar algú que tingui aquest sentit de bogeria, anarquia i amor pel caos, aquesta pulsió tan esbojarrada que es necessita per als rodatges, per veure cada moment del rodatge com únic, com una performance de la vida, i al mateix temps tota aquesta paciència i racionalitat extrema, la capacitat de judici crític, de concentració, per enfrontar-se a un muntatge que pot ser de 300 o 400 hores de metratge. Cal tenir la fredor necessària per aplicar-hi tot d’idees contràries a l’altra part de la personalitat que ha creat aquest rodatge caòtic i ple de divergències.