Música

Crònica

música

Battiato gravita en el seu centre

L’artista sicilià va debutar a Peralada amb un concert intimista amb un quartet de corda

A Franco Bat­ti­ato (Catània, 1945) se l’ha d’escol­tar però també lle­gir. L’artista sicilià, cre­a­dor lliure, es pre­gunta sobre l’existència en una de les seves cançons, Io chi sono: “Jo soc. Qui soc? / La llum s’uneix en l’espai en una sola cosa indi­vi­si­ble”, diu un dels ver­sos. “M’interessa molt l’espi­ri­tu­a­li­tat”, va dir Bat­ti­ato abans de pre­sen­tar la cançó, el pri­mer dels bisos d’un con­cert que sig­ni­fi­cava el seu debut, dis­sabte a la nit, al Fes­ti­val del Cas­tell de Pera­lada .

Amb les entra­des exhau­ri­des feia dies, i en l’únic con­cert que Franco Bat­ti­ato ofe­reix aquest estiu a Cata­lu­nya, hi havia expec­tació per escol­tar el músic, cine­asta i pin­tor, un intel·lec­tual que als seus 72 anys encara té l’ànima d’un der­vix, d’un dan­saire místic sufí, però l’aspecte d’un acadèmic milanès, de pro­fes­sor reti­rat pas­se­jant per la Galle­ria Vit­to­rio Ema­nu­ele; en una entre­vista deia que quan va mar­xar de Sicília per pri­mera vegada i va bai­xar del tren, a l’estació de Milà, en veure la boira molt espessa, va dir: “Aquesta és casa meva”. Ara viu en un petit poble, Milo, a la falda de l’Etna, a Sicília, on medita dos cops al dia.

En l’hora i mitja de con­cert, Franco Bat­ti­ato, sinònim d’avant­guarda musi­cal a mit­jan anys vui­tanta amb l’electrònica expe­ri­men­tal i filosòfica de No time no space, que també va sonar a Pera­lada, va demos­trar que con­ti­nua fidel al seu estil que, per gus­tos actu­als, s’ha fet clàssic, a mode d’un can­tau­tor, gai­rebé un rap­sode acom­pa­nyat d’un quar­tet de corda, dos vio­lins, una viola i un vio­lon­cel. Amb aquesta for­mació es reves­tia de lirisme, com si fos­sin patri­mo­ni­als les seves cançons més icòniques, com ara La cura i Gli Ucce­lli . No hi fal­ta­ven tam­poc teclats i sin­te­tit­za­dor (Angelo Pri­vi­tera) i el piano (Carlo Guai­toli). A l’esce­nari, i al cen­tre, Bat­ti­ato, asse­gut en un divan de tapis­sos ètnics.

Còmplice i pro­per amb un públic fan, el poeta va pre­sen­tar les cançons i de mica en mica la seva par­ti­cu­lar llum va irra­diar, fent-se una en l’espai. El con­cert va començar amb Stati di gioia però els aplau­di­ments ja van arri­bar, i també les pri­me­res ova­ci­ons, amb Povera patria. En aquesta gira, Bat­ti­ato s’acom­pa­nya del seu amic Juri Cami­sasca, autor de Nomadi. La impo­nent presència de Juri Cami­sasca, també vocal, va sor­pren­dre amb Il sole nella piog­gia, que va can­tar sol, amb Bat­ti­ato fent un mutis momen­tani de l’esce­nari. Ple­gats, però, van inter­pre­tar L’ombra della luce i Nomadi. D’aquesta car­rera mul­ti­dis­ci­plinària figura la par­ti­ci­pació de Bat­ti­ato a Euro­visió amb Il treni di Tozeur . Ova­ci­o­nada també L’era del cing­hi­ale bianco.

A la popu­la­ri­tat d’un artista tan plu­ral, artísti­ca­ment i de pen­sa­ment, com Bat­ti­ato hi va con­tri­buir també la dis­co­gra­fia en cas­tellà. A Pera­lada va seduir el públic amb La sta­gi­one dell’amore can­tada en cas­tellà: “La estación del amor viene y se va, / los deseos no enve­je­cen casi nunca con la edad.” Bat­ti­ato va fer-se seu, fa temps, el tema de Jac­ques Brel La can­zone dei vecchi amanti. Però com a nou romàntic a la ita­li­ana, Bat­ti­ato va excel·lir amb E ti vengo a cer­care, que va cloure la nit abans d’uns bisos molt recla­mats en què el mes­tre, agraït i seguint les reco­ma­na­ci­ons de Zara­trusta, va fer ballar a tot­hom, amb Voglio vederti dan­zare.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.