Stones en temps moderns

Bar­ce­lona, l’any 1995, es va que­dar sense la gira de Voo­doo Lounge, de manera que molts cata­lans van haver de viat­jar en auto­cars orga­nit­zats fins a Gijón o Mont­pe­ller per no per­dre’s la que va ser la millor gira dels Sto­nes des del 1982, quan van pre­sen­tar Tat­too You en un peri­ple que, ai las!, tam­poc va pas­sar per Cata­lu­nya. El tour del 1998, en canvi, en el qual els Sto­nes estre­na­ven un tre­ball més aviat dis­cret, Brid­ges to Baby­lon, sí que va fer escala a l’Estadi. Els Sto­nes, en prin­cipi, havien d’actuar-hi l’1 de juny, però la cai­guda de Keith Ric­hards men­tre aga­fava ves a saber quin lli­bre dels dalts de la seva bibli­o­teca (inici d’una sèrie de malas­tru­gan­ces que, en els anys següents, pro­vo­ca­rien encara unes quan­tes can­cel·laci­ons més, com la cèlebre trom­pada, també de Ric­hards, amb un coco­ter a les illes Fiji) va fer que el con­cert se celebrés el 20 de juliol.

Com ja havia succeït l’any 1976 i el 1990, el con­cert del 1998 va per­me­tre que tota una gene­ració veiés els Sto­nes per pri­mer cop. Van tenir, de telo­ners, els irlan­de­sos Hot­house Flowers i, després d’aquests, en un esce­nari proveït d’una immensa pan­ta­lla cir­cu­lar al mig, els Sto­nes van irrom­pre amb ni més ni menys que el riff d’(I Can’t Get No) Satis­fac­tion i Let’s Spend The Night Toget­her, tema d’un any, 1964, que ja ales­ho­res sem­blava la pre­història. Flip the Switch, a con­ti­nu­ació, va ser la pri­mera de les cinc cançons de Brid­ges to Baby­lon que s’escol­ta­rien en el decurs del xou.

En una època de pro­li­fe­ració de ciber­cafès per tota la ciu­tat i pel·lícules com Tens un e-mail (estre­nada unes set­ma­nes abans, amb Meg Ryan d’actriu), els Sto­nes no van voler que­dar al marge de la febre d’Inter­net i van ins­tar el públic a votar una de les cançons per la via telemàtica, un recurs que recu­pe­ra­rien en la gira del 2014 i que, ales­ho­res, sem­blava tot un pro­digi hi-tech. La gua­nya­dora? Paint it Black, després de la qual la banda va posar en marxa una altra de les nove­tats d’aque­lla gira (i tendència a l’alça, d’ales­ho­res ençà, en els con­certs d’estadi): tocar tres cançons en un petit “esce­nari B” al mig de l’estadi. Va ser allà on els Sto­nes –que, en la gira ante­rior, durant la qual havien fet uns quants con­certs en clubs, ja havien redes­co­bert el gust de tocar amb el públic a un pam– van abor­dar una versió de Chuck Berry (Little Que­e­nie), You Got Me Rocking i el Like a Rolling Stone de Dylan. Al final, i després del reguit­zell d’èxits habi­tual, la banda va mar­xar havent tocat 22 cançons. En cap altra gira fins la d’enguany tor­na­rien a superar la vin­tena.

ESTADI OLÍMPIC