Imatges per canviar el món
El cinema s’ha revelat com una eina efectiva de propaganda i transformació
-
'Novecento', de Bernardo Bertolucci Arxiu. -
'El cuirassat Potemkin', de Sergei M. Eisenstein Arxiu. -
'Gandhi', de Richard Attenborough Arxiu. -
Liam Neeson interpreta Michael Collins en el film que va dirigir Neil Jordan Arxiu. -
Gael García Bernal, a l’esquerra, interpreta el publicista que va lluitar amb anuncis de televisió contra Pinochet FABULA PRODUCTION.
El film xilè ‘No’ mostra el poder de les imatges per transmetre esperança en un país millor
“Van decidir parlar de coses agradables i prometre un país lluminós que s’anava a aixecar després d’una dictadura”, explicava el cineasta xilè Pablo Larraín sobre la seva pel·lícula No, nominada a l’Oscar al millor film en llengua no anglesa del 2013. “Van omplir el discurs polític d’idees positives, d’un optimisme que a Xile no existia”, hi afegia el cineasta sobre aquest film protagonitzat pel publicista que va fer la campanya contra Pinochet, interpretat per Gael García Bernal. Sense cap intenció d’establir paral·lelismes polítics –en el referèndum de Xile del 1988 es votava la continuïtat de Pinochet–, hi ha una certa coincidència amb les estratègies i discursos polítics que han fet servir l’independentisme i el govern estatal: uns venen il·lusió i esperança, parlen d’un futur millor en un país lluminós, mentre que els altres utilitzen sense complexos el discurs de la por, amenacen amb un futur fora de la Unió Europea –“Catalunya estaria condemnada a vagar per l’espai sense reconeixement internacional”, deia Margallo– i amb les conseqüències (multes, presó) d’incomplir la llei. Isona Passola, que formava part de la llista de Junts pel Sí, reconeixia la influència del film de Larraín a l’hora de dirigir L’endemà, sobre una hipotètica Catalunya independent. Va voler fer una pel·lícula “amb un discurs absolutament en positiu”: “Teníem una moral de resistència i ara ens cal una moral de victòria.”
Al servei d’ideologies
Nascut el 1896, a les portes del segle més convuls de la història de la humanitat, el cinema era una eina de comunicació massa poderosa per ser obviada per les grans ideologies i lluites polítiques. Ja sigui com a motor de revolució i canvis, com a legitimador del poder establert, com a eina de denúncia o com arma de lluita per la llibertat, el cinema ha estat utilitzat pels nazis (El triomf de la voluntat), els soviètics (El cuirassat Potemkin), els aliats (el cinema de propaganda de la Segona Guerra Mundial) i per incomptables ideologies i causes. Tot i que, sovint, més que empènyer a la revolta, el que ha fet el cinema ha estat reflectir els moments de grans canvis que ha viscut la humanitat. Una revolució és una mina des del punt de vista dramàtic, i el cinema l’ha aprofitada.
La cineasta australiana Anna Broinowski va ser a Barcelona el 2015 per presentar el seu documental Aim high in creation, que es projectava a l’Atlàntida Film Fest i tractava justament dels films de propaganda de Corea del Nord. “El cinema és una eina molt poderosa, perquè pots parlar tant a les emocions com a la ment de les persones –explicava a aquest diari–. Per als règims totalitaris és molt important perquè permet adreçar-se a les masses. Però també va ser important per als aliats, que van fer propaganda contra els nazis. Permet manipular gent a gran escala, més que amb un llibre.Apel·les col·lectivament a un grup de gent que està en una sala fosca.”
Això no vol dir que no se’n pugui fer un bon ús. “Hem de ser sincers i reconèixer que els cineastes manipulem la veritat per aconseguir un determinat efecte en el públic –explicava Anna Broinowski–. Però, per què no podem fer servir aquesta manipulació per fer el bé? Sempre dic que soc una propagandista inversa.” La directora australiana posa com a exemple Michael Moore o Morgan Spurlock, “gent que utilitza la intel·ligència, l’humor i les tècniques cinematogràfiques per fer aquesta contrapropaganda.”
Com passa amb molts invents, se’n pot fer un bon ús o utilitzar-lo per a fins perversos. Ningú com Costa-Gavras, distingit fa tres mesos amb el Premi Internacional Catalunya, com a exemple del bon ús: va denunciar les dictadures militars de Grècia (Z), l’Uruguai (Estado de sitio) o Xile (Desaparecido); els criminals de guerra nazis (La capsa de música), la inacció del Vaticà amb el nazisme (Amén)... La Generalitat li va donar el premi per la seva “mirada crítica i compromís social”, però ell no vol parlar de cinema polític: “La gent diu que faig films polítics, però jo penso que tot és polític. No segueixo una mena de programa, són films que neixen de la passió, d’una situació que m’ha afectat i m’ha preocupat profundament.”
‘El cuirassat Potemkin’
• Director: Sergei M. Eisenstein. URSS, 1925. “De totes les arts, el cinema és per a nosaltres la més important”, deia Lenin el 1922. Tres anys després, Eisenstein dirigia El cuirassat Potemkin, obra mestra present en totes les històries del cinema. Un film revolucionari, també des del punt de vista artístic, amb un muntatge mai vist fins aleshores que la feia emocionant, dinàmica i directa.
‘Novecento’
• Director: Bernardo Bertolucci. Itàlia, 1976. Gran epopeia marxista dirigida per Bertolucci en el moment de més prestigi. Relata la història de dos amics, un fill de terratinent i l’altre de jornaler, nascuts el mateix dia del 1901. Robert De Niro i Gérard Depardieu protagonitzen un film que conjuga el compromís ideològic del director amb la megalomania i els excessos de l’etapa creativa en què el va dirigir.
‘Gandhi’
• Director: Richard Attenborough. Gran Bretanya, 1982. Director també de Grita libertad (1987), Attenborough va abordar la figura d’un dels grans referents de la no-violència en una gran producció que va guanyar vuit Oscar. Ben Kingsley va fer una interpretació memorable de l’home que es va enfrontar a un imperi i va aconseguir la independència de l’Índia amb la resistència passiva i la desobediència civil.
‘Michael Collins’
• Director: Neil Jordan. Irlanda, 1996. Una altra pel·lícula sobre un procés d’independència de l’imperi Britànic, en aquest cas per la via de la violència. Liam Neeson interpreta el líder irlandès en un dels papers que el van convertir en estrella, sota la direcció d’un dels grans cineastes irlandesos. Un exemple de l’estratègia d’acció i reacció: la repressió desmesurada dels britànics va afavorir la independència.
