Mirador
La memòria i l’oblit
‘Coco’ avança de manera lúcida cap a la reivindicació dels processos de memòria identitària
En algunes ciutats mexicanes, cada any el dia 1 de novembre les ànimes dels nens morts tornen a les cases, mentre que el dia 2 ho fan les dels adults. Per poder-se comunicar amb els morts, les famílies col·loquen ofrenes i situen algunes fotografies dels absents a la part alta dels altars. La fotografia assenyala que alguna cosa és viva en el record de la comunitat i que les ànimes poden dur a terme una comunió amb els vius. Coco, la darrera pel·lícula de l’estudi Pixar, pren aquesta idea com a eix bàsic per construir una curiosa faula per a nens que té com a tema central la presència dels morts en la vida dels vius.
Coco estableix una vella idea al voltant de la fotografia. La família del nen protagonista viu atrapada en un oblit forçat. No volen saber res de la memòria d’Ernesto de la Cruz, una estrella de la cançó mexicana que va abandonar la família. Miguel, el petit de la família, vol ser cantant però els seus no ho volen. La trama principal se centra en el viatge de Miguel cap al regne dels morts, a la recerca dels seus orígens i de les seves quimeres. Coco estableix un discurs entre dos mons paral·lels. Els vius busquen fotografies dels seus morts per tal de posar-les als altars i demostrar que alguna cosa queda viva de la seva existència. Els morts necessiten que algú els recordi per no desaparèixer, volen que algú mantingui la seva fotografia per poder abandonar el purgatori. La pel·lícula explora el camí de Miguel pel regne dels morts, mentre descobreix alguns enigmes al voltant de la seva família, el seu antic dol i els seus recels. El camí està plantejat des d’una gran exuberància visual, desafiant constantment els reptes de l’animació, mentre cerca una magnífica paleta de colors que converteix Coco en un veritable repte tècnic i en una meravellosa conquesta.
Com algunes de les millors faules establides per la Pixar, allò que sobta és veure com a partir del llenguatge dels contes infantils s’acaba incidint en els rituals de la memòria. En el rerefons de Coco hi ha alguna cosa estranya que connecta la pel·lícula amb el darrer llibre que va escriure Roland Barthes, La cámara lúcida. El pensador i semiòleg francès va redactar el llibre com un assaig poètic dedicat a la memòria de la seva mare absent. Tot el llibre és una reflexió al voltant de la fotografia i la seva relació amb la mort. Barthes considerava que tota fotografia fa present allò absent i que atrapa alguna cosa que ha desaparegut. La veritable essència de la fotografia no és altra que el seu caràcter fantasmagòric, la forma com fa efectiu el fet d’“haver estat allà”, d’haver embalsamat un instant de vida. La clau de Coco resideix en la idea que per existir cal tenir una imatge, ja que sense imatge tota persona està condemnada a ser oblidada. La fotografia esdevé l’element de contacte amb els morts, allò que permet tenir memòria dels que varen existir i dels que estan absents. Els morts es desintegren quan ningú els recorda i tot record està sotmès al valor de la imatge com a punt de contacte amb els fantasmes. Coco avança de manera lúcida cap a la reivindicació dels processos de memòria identitària, mentre també parla de com a vegades la memòria personal es trenca davant la memòria col·lectiva. Determinades memòries no són reals, sinó que han estat construïdes i alimentades des de la mentida. La pel·lícula contraposa aquestes memòries idolatrades amb les memòries anònimes que lluiten per no desaparèixer. És com si tota la seva sofisticada posada en escena no fos més que un pretext per acabar reivindicant el pes de la memòria personal com a arma per mantenir viu el passat i forjar una tradició.
