cultura

entrevista. Agustí Pons. ENTREVISTA

Lluís Llort. Biògraf de M.A. Capmany. L.l

”La seva formació filosòfica era molt sòlida”

MMés que el catalanisme d’esquerres, allò que defensava la Maria Aurèlia eren les arrels populars del catalanisme VVa mantenir relacions amb Salvador Espriu, Ricard Salvat i Jaume Vidal Alcover, tres dels intel·lectuals més enlluernadors de la nostra postguerra
“La seva formació és fruit de dues influències”

Agustí Pons va publi­car la bio­gra­fia de Maria Aurèlia Cap­many l’any 2000. Ara, com que l’obra està des­ca­ta­lo­gada, Mete­ora, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i l’autor han deci­dit publi­car-ne una ree­dició cor­re­gida i aug­men­tada (mode­ra­da­ment) coin­ci­dint amb el cen­te­nari del nai­xe­ment. Pons ens per­met, en aquesta bio­gra­fia extensa i exhaus­tiva, seguir amb detall els pas­sos de Cap­many a través dels seus com­pro­mi­sos vitals: des d’una for­mació intel·lec­tual a l’Ins­ti­tut-Escola fins a una cul­mi­nació artística, cul­tu­ral i política, sem­pre fona­men­tada en un fort sen­ti­ment de cata­la­ni­tat, un anhel cons­tant de justícia social, una defensa a ultrança dels drets de la dona i un com­promís abso­lut amb la llen­gua cata­lana.

Des­cri­gui’m Maria Aurèlia Cap­many amb poques parau­les, amb qua­tre con­cep­tes.

Maria Aurèlia Cap­many va ser una escrip­tora cata­lana nas­cuda l’any 1918 i morta el 1991. For­mada en temps de la República en els valors del cata­la­nisme i la democràcia, va ser una de les cap­da­van­te­res de la resistència intel·lec­tual i ideològica al fran­quisme. Ella es reco­nei­xia com a novel·lista, en va escriure una quin­zena, però la seva obra també és molt impor­tant, i pot­ser més i tot, en el camp de l’assaig i el peri­o­disme. Va publi­car el pri­mer lli­bre sobre la situ­ació de la dona a Cata­lu­nya i va man­te­nir, durant tota la vida, una gran passió pel tea­tre, espe­ci­al­ment durant els anys de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, de la qual en va ser cofun­da­dora.

Va ser una dona mul­ti­facètica, però a la bio­gra­fia, tot i que cobreix tots els aspec­tes, vostè ha vol­gut inci­dir espe­ci­al­ment en tres punts del seu lle­gat. El pri­mer: la defensa de la llen­gua cata­lana.

Aquesta defensa la Maria Aurèlia l’exer­ceix a dos nivells. En un pri­mer moment, forma part del grup d’intel·lec­tu­als que ja des dels anys qua­ranta –Sal­va­dor Espriu, Palau Fabre, Joan Triadú, Joan Perucho, entre d’altres, arren­gle­rats al vol­tant de la revista Ariel– recla­men la res­ti­tució dels drets del català. Després, a par­tir de mei­tat dels anys sei­xanta, la Maria Aurèlia s’ha d’enfron­tar amb aquells que, des d’una ide­o­lo­gia radi­cal­ment opo­sada al fran­quisme, pro­cla­men que “el catalán es la len­gua de la bur­guesía”. Això passa, espe­ci­al­ment, en l’àmbit uni­ver­si­tari. I en el moment de la tran­sició, Maria Aurèlia Cap­many escriu uns quants arti­cles periodístics on defensa la llen­gua cata­lana com a punt de tro­bada i d’inte­gració

El segon: la recu­pe­ració del cata­la­nisme d’esquer­res.

Més que un cata­la­nisme d’esquer­res, allò que defen­sava la Maria Aurèlia eren les arrels popu­lars del cata­la­nisme. L’assumpció d’aquest punt de vista no era fruit de cap elu­cu­bració intel·lec­tual sinó d’allò que havia vis­cut a casa seva. El seu avi matern, Sebastià Farnés, va ser un dels folk­lo­ris­tes més impor­tants de Cata­lu­nya, espe­ci­al­ment en el camp de la reco­pi­lació i difusió de la lite­ra­tura popu­lar; per a alguns, com ara Jaume Vidal Alco­ver, més sòlid que Joan Ama­des. D’altra banda, el seu pare, Aureli Cap­many, va des­ta­car com a conei­xe­dor de les dan­ses cata­la­nes i de les ron­da­lles. Per això, la Maria Aurèlia es va enfa­dar tant amb el lli­bre de Jordi Solé-Tura Cata­lu­nya i revo­lució bur­gesa. El lli­bre va ser entès com una des­qua­li­fi­cació del cata­la­nisme pel seu caràcter pre­sump­ta­ment burgès, com a ins­tru­ment de la bur­ge­sia per mani­pu­lar els sen­ti­ments popu­lars. Això ve de Lenin i, sobre­tot, de Sta­lin, però aquí no em vull allar­gar. Només ho indico perquè una part de l’esquerra va assu­mir i segueix assu­mint aquesta tesi –per exem­ple, Alfonso Guerra–. Que consti, però, que aquesta con­cepció del cata­la­nisme com a expressió d’un sen­ti­ment popu­lar no se la inventa la Maria Aurèlia. És el que defen­sava, per exem­ple, Fre­de­rica Mont­seny –i jo sóc tes­ti­moni de la con­versa que elles dues van man­te­nir sobre el tema–, l’his­to­ri­a­dor Josep Ter­mes i el polític Jordi Pujol.

Ter­cer: una defensa de la dona dife­ren­ciat del femi­nisme més doc­tri­nari.

En el meu lli­bre el lec­tor hi tro­barà una crònica deta­llada del que van ser les Jor­na­des Cata­la­nes de la Dona cele­bra­des a l’Aula Magna de la uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona el maig del 1976. Allà que­den clares dues posi­ci­ons. D’una banda, la Maria Aurèlia afirma que els drets de les dones només s’acon­se­gui­ran a través d’orga­nit­za­ci­ons gene­ra­lis­tes que defen­sin altres drets bàsics –d’asso­ci­ació, de sin­di­cació, de lli­ber­tat de premsa– ales­ho­res pro­hi­bits. D’una altra, els grups femi­nis­tes més radi­cals encapçalats, en certa mesura, per Lídia Falcón, que defen­sen l’existència d’orga­nit­za­ci­ons específica­ment feme­ni­nes. Per a la Maria Aurèlia, cons­ti­tuir asso­ci­a­ci­ons d’aquesta mena sig­ni­fica una auto­mar­gi­nació con­tra­pro­du­ent. “Per a Sec­ci­ons Feme­ni­nes –escriu–, ja tenim les del Movi­mi­ento”.

Quina for­mació va rebre? Va poder pas­sar per l’inno­va­dor Ins­ti­tut-Escola de la Gene­ra­li­tat, al parc de la Ciu­ta­de­lla...

La for­mació de la Maria Aurèlia és fruit de dues influències deci­si­ves. L’ambi­ent cul­tu­ral de casa seva i l’Ins­ti­tut-Escola. La seva mare, Maria Farnés, era una lec­tora com­pul­siva que s’ho empas­sava tot, excepte les novel·les de Folch i Tor­res, que no volia que fos un autor que influís en la seva filla. I la Maria Aurèlia mai no va tenir cap res­tricció per lle­gir els lli­bres que tro­bava a casa. Més enda­vant, els mes­tres de l’Ins­ti­tut-Escola van saber encar­ri­lar aquesta vora­ci­tat lec­tora i la Maria Aurèlia va aca­bar amb el cap molt ben orde­nat. No podem obli­dar que ella és lli­cen­ci­ada en filo­so­fia, no en filo­so­fia i lle­tres. La seva for­mació filosòfica era molt sòlida, com ho prova que va exer­cir, durant un temps, de pro­fes­sora auxi­liar a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i que li va ser­vir per poder par­lar a Espriu de tu a tu.

Va viure i sobre­viure la Guerra Civil. I es va empas­sar la dic­ta­dura... Ales­ho­res ja estava ficada en política? Quan va començar?

Quan la Guerra Civil acaba i cau sobre Cata­lu­nya i Espa­nya una mena de Teló d’Acer, que ens inco­mu­nica del que passa a la resta d’Europa, la Maria Aurèlia, tot i que només té 21 anys, ja és una dona for­mada. És cert que en el seu bagatge intel·lec­tual encara no figura l’exis­ten­ci­a­lisme –però si la influència de Berg­son i Zubiri–, però les idees bàsiques sobre com s’ha d’orga­nit­zar una soci­e­tat les té molt clares. Ella mai no es dei­xarà temp­tar pels dos tota­li­ta­ris­mes que tra­ves­sen el segle XX i que, en un moment donat, afec­ten de ple per­so­nes d’edat molt pro­pe­res a la seva. El pas del falan­gisme al mar­xisme que prac­ti­quen alguns mem­bres de la seva gene­ració ella no el neces­sita fer. És el cas, per exem­ple, de Josep Maria Cas­te­llet i Manuel Sacristán. Quan cau aquell teló al qual m’he refe­rit ells encara estan en plena for­mació. I aquesta for­mació queda ja con­di­ci­o­nada per la ide­o­lo­gia, anti­de­mocràtica, que s’ha ins­tau­rat a Cata­lu­nya i a Espa­nya. Per això, la Maria Aurèlia con­si­dera el fran­quisme com un parèntesi aca­bat. El país haurà de tor­nar als valors de libe­ra­li­tat i plu­ra­li­tat, vin­cu­lats a una certa idea de República, que ella havia cone­gut i assu­mit de jove.

Quin va ser el seu paper en el PSC i per cons­ti­tuir la democràcia?

En el lle­gat de Jaume Vidal-Maria Aurèlia Cap­many que es guarda a la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili vaig tro­bar docu­ments de Con­vergència Soci­a­lista de Cata­lu­nya del novem­bre de 1974. Vol dir això que des de finals del fran­quisme la Maria Aurèlia estava en con­tacte amb Rai­mon Obi­ols, Jordi Font i altres futurs diri­gents del PSC com ara Cirici Pelli­cer, de qui era amiga des dels anys cin­quanta. En la decisió de defen­sar l’aliança del PSC amb el PSOE hi va influir la seva conei­xença amb Car­mina Vir­gili i Luis Gómez Llo­rente. Car­mina Vir­gili, catedràtica d’estra­ti­gra­fia de la Com­plu­tense, amiga des dels anys cin­quanta, ja mili­tava al PSOE. Una entre­vista amb Luís Gómez Llo­rente, diri­gent de l’ala esquerra del PSOE, l’acaba de convèncer. Torna a Bar­ce­lona espar­ve­rada pels punts de vista d’aquest polític sobre la qüestió cata­lana. I explica als seus amics i cone­guts, entre els quals em compto, que cal una aliança amb el PSOE per impe­dir que aquest par­tit adopti polítiques ler­rou­xis­tes.

Quin paper va tenir entre els lite­rats de l’època, entre els que escri­vien en cas­tellà i en català?

Ella, d’una banda, assu­mia una posició fede­ra­lista, que havia estat també la del seu avi Sebastià Farnés. I no li feia man­dra expli­car-se. Per exem­ple, en el seu lli­bre ¿Qué dia­blos es Cata­lu­nya? Ser catalán, hoy, publi­cat el 1990 a Madrid, un lli­bre que va tenir força reper­cussió. D’altra banda, però, obser­vava amb des­con­cert la con­so­li­dació, a Cata­lu­nya, i con­cre­ta­ment a Bar­ce­lona, d’un grup d’escrip­tors cata­lans que escri­vien en cas­tellà i que ho feien sota la ban­dera de la moder­ni­tat. Aquest era un fet abso­lu­ta­ment nou que en temps de la República no s’havia donat.

Com va ser, com a escrip­tora? Vostè ha dit que es con­si­de­rava novel·lista, però era igual de com­pe­tent en novel·la, relat, assaig, arti­cles, guions, tea­tre, tra­duc­ci­ons...?

Durant molts anys ella es va defi­nir com a novel·lista, sí, però pot­ser en aquest camp no va arri­bar, com a autora, a la ple­ni­tud que ella s’havia pro­po­sat. I això és així per múlti­ples raons: la cen­sura, que s’acar­nissa sobre les seves pri­me­res obres, que que­den durant molt de temps sense publi­car; la neces­si­tat de gua­nyar-se la vida, que l’obliga a accep­tar tota mena de col·labo­ra­ci­ons; i el seu propi caràcter de “dona fines­trera”, com ella mateixa es defi­neix, que fa que s’interessi per tot el que passa en aquest món i hi vol ficar culle­rada. Tot això va en detri­ment de la con­cen­tració i la soli­tud que neces­si­ten els novel·lis­tes a l’hora d’escriure les seves obres. En canvi, penso que no s’ha valo­rat prou els seus assa­jos i els seus arti­cles periodístics, molts dels quals resis­tei­xen per­fec­ta­ment el pas del temps.

Faci’m un cànon d’obres d’ella que cal lle­gir, per la qua­li­tat intrínseca, o per poder-la conèixer millor.

La novel·la Un lloc entre els morts, gua­nya­dora del premi Sant Jordi del 1968, hau­ria d’estar per­ma­nent­ment pre­sent a les nos­tres lli­bre­ries com passa amb lli­bres sem­blants en altres països de con­sum cul­tu­ral més ele­vat. La Maria Aurèlia hi explica la història d’un per­so­natge ima­gi­nari però abso­lu­ta­ment ver­sem­blant: Jeroni Ole­guer Camp­de­padrós, per­so­natge afran­ce­sat i pre­romàntic, tuber­culós i poeta. Entre les obres dedi­ca­des a la situ­ació de la dona el lec­tor pot lle­gir Car­tes imper­ti­nents de dona a dona, ara ree­di­ta­des per Cos­setània. “Una classe magis­tral d’estil lite­rari”, segons que escriu Claudi Rius a Núvol. No crec que el Tea­tre Naci­o­nal pro­grami Vent de garbí i una mica de por, però ho hau­ria de fer. Al Tea­tre Naci­o­nal hi ha estre­nat tot­hom menys Ricard Sal­vat, que és un dels inven­tors de tot ple­gat. I amb això ja està tot dit. També són molts reco­ma­na­bles els dos volums de Pedra de toc i els dos de memòries: Mala memòria i Això era i no era. En la majo­ria d’aquests lli­bres, i en el seu arti­cu­lisme, hi tro­bem una mena de leit­mo­tiv: la denúncia de la covar­dia de la classe diri­gent cata­lana en el moment d’haver de triar entre els diners i el país. Un tema molt actual, per cert.

Els que la vau conèixer comen­teu que era una dona de caràcter, però també que era una mena de mes­tra espontània. Volia que tot­hom la pogués enten­dre, oi?

Sí, era una dona de caràcter. Si no hagués estat així no hau­ria resis­tit la pressió exer­cida per la jerar­quia eclesiàstica i el règim fran­quista per reduir les dones a la con­dició de mes­tres­ses de casa sense pràcti­ca­ment cap altre dret que el de ser­vir el marit i tenir fills. Per a molts dels qui vam néixer als anys qua­ranta va ser una mes­tra, però no espontània. Treure’ns la son de les ore­lles for­mava part de la tasca de recu­pe­ració del país que ella s’havia pro­po­sat. Vam ser la pri­mera gene­ració edu­cada ínte­gra­ment en cas­tellà i ella ens va fer veure el deure d’assu­mir d’una forma radi­cal i des­a­com­ple­xada la llen­gua i la tra­dició literària cata­la­nes.

Va tenir molts amics ‘de nivell’, com Espriu, Pas­qual Mara­gall i Ricard Sal­vat. Amb Sal­vat van fun­dar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, perquè el tea­tre era una de les seves pas­si­ons...

En el lli­bre parlo exten­sa­ment de les rela­ci­ons que va man­te­nir amb Sal­va­dor Espriu, Ricard Sal­vat i Jaume Vidal Alco­ver, tres dels intel·lec­tu­als més enllu­er­na­dors de la nos­tra post­guerra. De les últi­mes dues rela­ci­ons que he esmen­tat en va sor­tir mal­pa­rada, i jo m’he sen­tit en l’obli­gació d’expli­car-ho. L’amis­tat amb Pas­qual Mara­gall és molt dife­rent. És la con­fluència entre el cata­la­nisme selecte de Sant Ger­vasi i el cata­la­nisme popu­lar de la Maria Aurèlia. L’admi­ració era mútua.

En la pri­mera edició hi va abo­car tres anys de feina (ara cal­dria sumar-ne algun més) i va entre­vis­tar més de sei­xanta per­so­nes, a més de con­sul­tar una extensa bibli­o­gra­fia, com podem com­pro­var en l’annex cor­res­po­nent. Això no es fa per diners, oi?

Jo no escric per diners però si no acon­se­gueixo la com­pen­sació econòmica que con­si­dero justa no tiro enda­vant el pro­jecte. El cost de la cre­ació d’un ima­gi­nari col·lec­tiu de país, on les bio­gra­fies de les seves per­so­nes més relle­vants ocu­pin un lloc des­ta­cat, no s’ha de car­re­gar sobre les espat­lles dels escrip­tors. Escriure una bio­gra­fia no és com escriure una novel·la o un lli­bre de poe­mes. No t’hi pots posar sense tenir els fona­ments lli­gats: la dis­po­ni­bi­li­tat de temps; l’accés a les fonts docu­men­tals; el finançament ade­quat; i un com­promís edi­to­rial. Això, és clar, no garan­teix la qua­li­tat del lli­bre, que depèn de la madu­resa del biògraf, però sí que són, al meu cri­teri, con­di­ci­ons indis­pen­sa­bles.

El Pons biògraf
Nascut a Barcelona el 1947, Agustí Pons és un periodista històric de la premsa de la ciutat, un articulista de raça, com ho acrediten els nombrosos premis que ha rebut en l’àmbit periodístic i reconeixements com la Creu de Sant Jordi, el 2015. Ha publicat poesia, narrativa i llibres memorialístics, però on s’ha fet fort és en l’assaig i en la biografia. El 1991 va publicar Retrats contemporanis, una antologia dels seus articles a l’Avui. El mateix any va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig i el Premi Nacional d’assaig amb Deu daus, retrats literaris de deu personalitats del segle XX que havia conegut personalment, de Frederica Montseny a Jordi Pujol passant per Joaquim Molas. Potser va ser una mena d’escalfament per a les biografies individualitzades que va publicar posteriorment: Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu. I encara podríem sumar A Bàrbara (2015), en què partint de la biografia de la minyona de la família, Pons recrea la relació entre la burgesia barcelonina i la immigració de la dècada de 1950 a Catalunya. És un biògraf vocacional, que no vol dir que ho faci gratis.
Maria Aurèlia Capmany L’època d’una dona
Agustí Pons
Editorial: Meteora Barcelona, 2018 Pàgines: 510 Preu: 22 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.