cultura

Pròxim capítol: 57. El preu de la immortalitat (Girona)

Una tragèdia en guerra

Sarrià de Ter es converteix, en plena Guerra Civil, en l’escenari d’un dels accidents ferroviaris més mortífers que s’han produït al nostre país

La topada, que provoca 21 morts, es produeix al pont de l’Aigua entre un camió que transporta carburant cap a Barcelona i un carrilet que fa el trajecte entre Banyoles i Girona

L’explosió provoca escenes dantesques, amb persones que es llancen al riu per intentar apagar les flames
La gasolina roent s’escampa arreu i, en pocs segons, l’incendi arriba a cremar 7 cases properes a la zona del sinistre

L’estiu del 1938, el país sen­cer té la mirada fixada en la bata­lla de l’Ebre, la dar­rera temp­ta­tiva per cap­gi­rar l’evo­lució de la Guerra Civil. Pre­ci­sa­ment el dia 7 de setem­bre, a quilòmetres de distància de Sarrià de Ter, el nos­tre espai amb història, l’exèrcit repu­blicà, para­pe­tat al bar­ranc de la Vime­nosa, intenta atu­rar l’avenç de les tro­pes fran­quis­tes. A la rere­guarda, la població i els milers de refu­gi­ats que han arri­bat d’arreu de l’Estat mal­den per sobre­viure, men­tre s’inten­si­fi­quen els esforços mili­tars. Cada set­mana, diver­sos com­bois de ben­zina per a l’avi­ació repu­bli­cana cre­uen la fron­tera amb des­ti­nació a Bar­ce­lona. Es tracta d’un trans­port extre­ma­da­ment perillós, fins al punt que la gent del Ros­selló l’ano­mena “el tràfic de la mort” i el pre­fecte dels Piri­neus pro­hi­beix que els cami­ons s’atu­rin a les viles i pobles d’aque­lla banda de la fron­tera. El perill no només prové dels com­bois, sinó també d’unes vies precàries i d’un tren que com­pe­teix amb un trànsit cada vegada més nombrós d’automòbils i cami­ons.

Al cap­ves­pre del dia 7 de setem­bre de 1938, els ocu­pants d’un d’aquests com­bois s’atu­ren a sopar al cafè Xar­gay, al car­rer Major de Sarrià de Ter. No és la pri­mera vegada que ho fan. De fet, apro­fi­ten l’atu­rada per inter­can­viar oli per aiguar­dent i fer per un petit recés abans de repren­dre la marxa cap a Bar­ce­lona. Pocs minuts després, un dels cami­ons, un Ber­liet de la com­pa­nyia Henri Lau­tour de Caen, car­re­gat amb 260 hec­to­li­tres de ben­zina, s’avança als altres dos tot seguint per la car­re­tera N-II. De forma simultània, el car­ri­let que fa el tra­jecte de Girona a Banyo­les surt del revolt del pont de l’Aigua en direcció al car­rer Major. Es tracta d’un punt de nul·la visi­bi­li­tat, amb algu­nes cases que arri­ben fins al pont; i el con­duc­tor del camió no només no s’adona de l’arri­bada de la loco­mo­tora, sinó que ni tan sols sent el xiu­let d’adver­ti­ment. El maqui­nista, en Josep Vidal (cone­gut com en Pep Negre), s’adona de la presència del camió i intenta esqui­var-lo, però acaba encas­tant-se con­tra una casa, men­tre que el vehi­cle bolca. En un pri­mer moment, el xoc no deixa vícti­mes, però es comença a olo­rar la tragèdia. Quan acon­se­gueix incor­po­rar-se, el xòfer francès s’adona de la presència d’un forat a la cis­terna, a través del qual bro­lla la ben­zina a dojo. Imme­di­a­ta­ment, alerta els viat­gers, alguns dels quals fugen de forma des­es­pe­rada. Alguns tes­ti­mo­nis, reco­llits per Assumpció Vila i Rai­munda Coll en un docu­men­tat arti­cle, recor­da­ven anys després la curi­o­si­tat dels veïns i l’esforç dels xòfers fran­ce­sos per allu­nyar-los del lloc dels fets. Pocs minuts després, es pro­du­eix la tragèdia. Una espurna pro­voca una explosió immensa. La gaso­lina roent s’escampa arreu i, en pocs segons, l’incendi arriba a les cases pro­pe­res, esco­lant-se pel cla­ve­gue­ram i con­ver­tint el riu en una foguera inter­mi­na­ble. L’escena és dan­tesca. Alguns dels pas­sat­gers, asset­jats per les fla­mes, es llan­cen al canal de can Mit­jans o al riu Ter; d’altres fugen des­es­pe­rats sense saber on anar, abo­cats a una mort ter­ri­ble, i alguns res­ten atra­pats en el vagó, sense ni tan sols dis­po­sar d’una opor­tu­ni­tat per fugir. L’explosió pro­voca una enorme res­plen­dor, que es pot veure des de molts punts de Girona. La pri­mera impressió farà pen­sar en un incendi fores­tal o en un bom­bar­deig; però, ben aviat, hom des­co­brirà l’autèntica mag­ni­tud de la catàstrofe. El repic incan­sa­ble de les cam­pa­nes de les ambulàncies tra­ves­sant la ciu­tat a tota velo­ci­tat és un indici ate­mo­ri­dor. Mal­grat els esforços dels bom­bers, l’incendi es per­llon­garà durant més de 24 hores. El pri­mer balanç de vícti­mes és esgar­rifós: 31 ferits i 12 morts. Mal­grat tot, les cre­ma­des que afec­ten alguns d’aquests, entre els quals hi ha els dos xòfers fran­ce­sos, són pro­fun­des i mori­ran hores després, a l’hos­pi­tal civil. Una de les afec­ta­des, l’Assumpció Viñals, recor­dava anys després el seu pas per l’hos­pi­tal: “Era una sala gran, amb molts llits de llençols grans. Les dones geme­ga­ven i les suca­ven amb oli per alleu­ge­rir el dolor. Durant la nit només vaig veure que entra­ven els por­ta­lli­te­res i se les empor­ta­ven mor­tes.” Entre els difunts, hi ha veïns de Sarrià de Ter i del Pla de l’Estany; i fins i tot refu­gi­ats d’altres indrets de l’Estat.

Com s’hi arriba
L’escenari de l’accident ferroviari del 1938 no està senyalitzat. I ni tan sols hi ha cap rastre del pas de l’antic carrilet. Per arribar a la cruïlla entre el pont de l’Aigua i el carrer Major de Sarià de Ter podem fer-ho des de diversos vials, ja sigui a partir de l’antiga N-II o de la C-255. En el primer cas, cal prendre la sortida de la rotonda que enllaça amb la C-255 i seguir poc més de 400 metres en línia recta. Si arribem des de la C-255, ja sigui procedents de Celrà o Girona, cal creuar el pont de l’Aigua i arribar a l’altra banda del riu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.