Pròxim capítol: 89.El refugi dels infants (Santuari de Santa Maria de Finestres, Sant Aniol de Finestres)
La font de la inspiració
L’agost del 1893, el poeta Joan Maragall, que passava alguns estius a Sant Joan de les Abadesses, va composar-hi un dels seus poemes més coneguts després de topar-se amb una vaca cega a la font del Cubilar
L’indret, actualment en estat d’abandonament, es va identificar amb un monòlit commemoratiu el 1960
E l poble de Sant Joan de les Abadesses és un punt ineludible de l’univers maragallià. El poeta, que va estiuejar-hi alguns anys, va rebre-hi un munt d’informació que va incorporar a la seva creació literària i va redactar-hi un dels seus poemes més coneguts, La vaca cega. L’episodi es va produir a principi del mes d’agost del 1893. Segons explicava, anys després, la seva dona: “Passàvem una temporada a casa d’un cosí i, a les tardes, amb els pares del meu marit, que ja eren vells, amb les meves germanes, amb criatures, amb mainaderes, en fi, tota una colla, anàvem a la font del Cubilar, als afores de la vila, cap al camí de Camprodon. Es tractava d’una font que rajava en una pica, en una placeta guarnida d’arbres i bancs.”
Clara Noble recordava amb precisió aquell instant en què, de cop i volta, com si es tractés d’un fantasma, va aparèixer la protagonista involuntària de la poesia: “Un dia, ens va esverar una vaca que venia a nosaltres amb un pas insegur, vacil·lant, estrany. Em sembla que la veig! Tothom va alçar-se i va fugir. El meu marit va quedar-se. Era la vaca cega!” L’animal caminava “topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua”. L’esposa de Joan Maragall, tal com recordava una filla dels estadants de Can Cubilar, va haver de ser reconfortada amb ratafia per refer-se de l’esglai. Malgrat tot, la vaca va començar a beure aigua, inalterable a l’ensurt provocat als estiuejants. En la composició, el poeta descriu el martiri de la pobre vaca, condemnada a vaguejar com una ànima en pena: “Ve a abeurar-se a la font com ans solia, / mes no amb el ferm posat d’altres vegades / ni amb ses companyes, no: ve tota sola.” El poeta contrasta el drama de la pobre vaca amb la plàcida existència dels altres animals que pasturen plàcidament al voltant: “Ses companyes, pels cingles, per les comes, / pel silenci dels prats i en la ribera, / fan dringar l’esquellot mentre pasturen / l’herba fresca a l’atzar, ella cauria!” La vaca cega, en canvi, viu un martiri constant que aclapara el poeta: “Topa de morro en l’esmolada pica / i recula afrontada... Però torna, / i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa. / Beu poc, sens gaire set. Després aixeca / al cel, enorme, l’embanyada testa / amb un gran gesto tràgic; parpelleja / damunt les mortes nines, i se’n torna.” En la part final de la composició, Maragall contrasta el drama de la vaca (“orfe de llum sota el sol que crema”) i el seu caminar dubitatiu amb el ritme marcat per la dansa constant de la cua: “vacil·lant pels camins inoblidables, / brandant llànguidament la llarga cua”.
El poeta va poder parlar amb l’altre protagonista de la tragèdia, el noi que “d’un cop de roc llançat amb massa traça” va buidar un ull de la vaca (“en l’altre / se li ha posat un tel, la vaca és cega”). Es tractava d’en Janot de Can Pau Llebre. L’episodi de la ceguesa de la vaca apareix explicat amb molt més detall per Joan Baptista Bertran. Després d’una entrevista amb el pastor, que sense ni tan sols sospitar-ho s’havia convertit en el protagonista d’un poema immortal, ens dona a conèixer que la vaca es deia Bonica i que, en el moment de rebre el roc llançat pel noi, ja tenia un ull entelat: “Un dia, mentre en Janot guardava les vaques als prats veïns de la casa, la Bonica va voler entrar en un sembrat. En Janot, que la vol apartar, l’avisa amb un fort crit i li llança una pedra, però, amb tan mala fortuna, que li encerta l’ull i la deixa cega.”
Aquella mateixa tarda, quan va arribar a la casa on s’hostatjava amb la seva família, l’escriptor es va dirigir de dret al seu despatx, que feia cantonada al carrer Major i els dels Tints, i no va sortir-ne fins força estona després. Quan va fer-ho, segons recordava la seva dona, ja “duia la poesia a la mà”. Pocs dies després, Joan Maragall va fer arribar la poesia al seu amic Soler i Miquel. La carta i la poesia es conserven a la Biblioteca de Catalunya i aquesta darrera també pot llegir-se a la font del Cubilar gràcies a un monòlit instal·lat, el 1960, pel grup cultural L’Avet del Monestir, conjuntament amb algunes entitats barcelonines. L’escenari en què es va produir aquella escena ha canviat de forma sensible. De fet, en la conversa que va mantenir amb Joan Alavedra, la vídua de Maragall recordava que, anys després, havia anat a la font acompanyada dels seus fills i es planyia dels canvis que havia experimentat: “Els bancs són fora i en lloc de la pica esmolada on va beure la vaca hi ha un safareig”, remarcava. Avui,l’espai es troba abandonat al lliure albir de la natura i amb un mantell permanent de fulles.