Flaixos de rock

La primavera de l'any 1974 va esclatar a Barcelona i Badalona el que el periodista de Ràdio Joventut Josep Maria Pallardó va anomenar la Primavera Pop. El fenomen representava la inclusió de Catalunya en el circuit de les gires de les grans estrelles del rock. Fins aleshores només hi venien de manera esporàdica, com ho van fer a la primera meitat dels setanta Brian Auger o King Crimson a Granollers. L'arribada d'aquesta primavera especial, que va permetre veure els Queen de faldilletes i serrellet, els grandiloqüents Emerson, Lake & Palmer o els històrics Canet Head i Traffic, va representar una avançada de la llibertat. Era viu Franco i la democràcia encara trigaria a arribar i consolidar-se, però la sensació de llibertat que es vivia en un concert de rock era equivalent a haver trencat un dels murs de la dictadura i de les convencions socials.

La fam que hi havia per escoltar rock en directe va crear un clima especial que també va influir en les publicacions especialitzades. Del blanc i el negre del Disco Express es va passar a publicacions en color més internacionals, a la manera de revistes europees com ara Rock & Folk. Primer va aparèixer Popular 1, que tenia un toc de comercialitat espanyola (hi podies trobar des d'un reportatge de Marisol fins a una crònica dels concerts d'estiu de Wembley), i Vibraciones, dirigida per Àngel Casas.

Vibraciones era prou eclèctica per reflectir l'escena internacional i donar cabuda també a autors de la cançó o fenòmens com ara la música laietana.

En aquella època llegir el Vibraciones era perllongar les bones sensacions d'un concert o de la descoberta d'un nou grup. Eren lectures intenses que em portaven fins i tot a parar atenció al nom de la impremta on s'imprimia la revista. També, lògicament, em repassava els peus de foto. En aquest petit racó vaig descobrir una signatura que vaig incorporar a la llista de referències locals de la premsa pop: Francesc Fàbregas (Sant Just Desvern, 1950).

Ell va ser l'autor de les imatges de concerts memorables, com ara les del primer concert a Barcelona de Bruce Springsteen, al qual vaig assistir amb molt de delit. Però Fàbregas va anar encara més lluny en el món de la música. Va ser un dels impulsors d'un programa televisiu que va trencar motllos en la divulgació musical: Sputnik, de Televisió de Catalunya. Fàbregas, a partir d'aquest programa, va experimentar en diversos formats d'espais que tenen la música com a leitmotiv.

La trajectòria especialitzada en el camp de la fotografia musical de Francesc Fàbregas es pot veure fins al 2 de maig al Palau Robert de Barcelona. L'exposició de fotos Música pels ulls recull els primers moments dels concerts internacionals de rock a Catalunya, però també la potència de la Nova Cançó i la música laietana, i també l'esclat del punk i de la new wave. De Frank Zappa a Alaska passant per Mecano, els Stones, Maria del Mar Bonet a Canet Cançó, Elton John, Grace Jones, els recitals de Zeleste al carrer de l'Argenteria o el concert d'Amnistia Internacional: tota la història dels grans concerts dels setanta i els vuitanta

Tot i la seva feina a televisió, Francesc Fàbregas no ha deixat mai la fotografia, tot i que va haver de fer el pas de l'analògic al digital quan els fotògrafs de tota la vida encara miraven amb recel l'abandó del laboratori i la cambra fosca. Ell, home que ha estat sempre en sintonia jove, no es va acovardir i, a més d'aquest treball del passat, ha dut a terme diverses exposicions amb material nou de concepte i tècnica.