Arts escèniques

Mirador

Un creuer a la platea pel Pacífic

Pot ser un viatge plaent tot i la violència incrustada?

Accep­tant ser política­ment incor­recte, la pro­gra­mació d’aquest Grec Fes­ti­val que ens havia de dur per les aigües del Pacífic (pel món anglo­saxó, des de Mel­bourne a Nova York) ha estat com un viatge pla­ent (tot i que con­ta­mini el pla­neta). Evi­dent­ment, el safari ve molt mar­cat per les pla­ces on es vol viat­jar. I segu­ra­ment tri­ant punts de la car­te­llera (de la ruta) més arris­ca­des podrien donar un altre to a aquest àlbum de records del Grec 2019. Que ha fur­gat en la violència més o menys explícita­ment.

Ha estat un viatge amb garan­ties perquè mol­tes de les com­pa­nyies con­vi­da­des eren sol­vents. Hem tor­nat a veure un gran Ivo van Hove (de l’altura de Tragèdies roma­nes, ara en un dolorós Tan poca vida), la pre­cisió dels Pee­ping Tom (Kind no és la seva millor obra, però cobreix expec­ta­ti­ves) i el mèrit inter­pre­ta­tiu d’Isa­be­lle Hup­pert en una plana trama de Mary said what she said). Rodrigo García, però, va dei­xar bas­tant des­col·locats els seus fans a Enci­clo­pe­dia de fenómenos para­nor­ma­les... com també Roger Ber­nat amb Flam. D’Austràlia ens que­dem amb el circ espec­ta­cu­lar (Back­bone) i la neces­si­tat de fur­gar en l’ànima fosca de Circa (En masse). I la dansa del Ballet BC a Tres core­o­gra­fies, de pre­cisió i bri­llan­tor (quina il·lumi­nació més sug­ges­tiu!). I Rafael Bonac­hela, que també va dei­xar un bon sabor de boca. Cele­brar l’aven­tura de Kro­nos (només veure com con­vi­vien la música amb els quar­tets de l’Esmuc gra­vant-los amb el mòbil ja valia el viatge), així com l’Inter­sec­ti­ons fet a cop de skype: un docu­ment que revela que les revo­lu­ci­ons mai són defi­ni­ti­ves. I l’empàtic Campo minado, amb sol­dats argen­tins i angle­sos per rela­tar el con­flicte de les Mal­vi­nes. El Fra­ming time, d’en Cesc Gela­bert, con­necta Cata­lu­nya amb el cen­tre Barysh­nikov de Nova York. Igual que la broma des­me­su­rada de La Gleva (entre dues actrius de Mam­ze­lles i el direc­tor de Mama The­a­ter) trin­xant el Ricard III en una road-play (si és que es per­met el neo­lo­gisme), tan pas­sada de vol­tes com Valen­ci­ana (de Jordi Casa­no­vas) o Ros­toll cre­mat (la nova pro­posta de Toni Gomila). Revo­lu­ci­o­nat també és el Jeru­sa­lem, que sense arri­bar al deliri rigolià de fa uns anys, sem­bla que es perd part de la lle­tra d’aquesta peça monu­men­tal. O és que el text no es pot esti­rar més, pot­ser. En canvi, ben punyent i directe ha estat Nenes i nens, que mereix més vida. L’Abans que es faci fosc es revela com un tre­ball emo­ci­o­nal mot ben pre­sen­tat però que pot­ser li falta con­flicte i li sobra tragèdia. El mèrit és que Miriam Iscla sap con­te­nir l’emoció. Però, com a mare, se la cele­brava més a Red pon­tiac, per exem­ple. Als came­ri­nos de l’auto­ria cata­lana, Un dia qual­se­vol, de Les Anto­ni­e­tes, pot­ser té un tall molt con­ven­ci­o­nal però emo­ci­ona com el Cas­ting Giu­lleta, que tor­narà al Lliure. Les de T de Tea­tre fan un conte fantàstic deli­rant a Cançó per tor­nar a casa que per­met des­co­brir Mamen Duch en un paper més dramàtic de l’habi­tual. No falla l’humor cínic de Carme Pla, l’aura d’actriu des­he­re­tada d’Àgata Roca o l’espe­rança de Marta Pérez. Vic­to­ria Szpun­berg cons­tru­eix una reflexió con­tras­tant per­so­nat­ges antagònics a Amor mundi. Men­tre que el díptic d’Ali­cia Gorina psi­co­a­na­lit­zant el seu tre­ball per un equip real i entre­gat de psicòlegs no té el punch de Watc­hing Pee­ping Tom, lamen­ta­ble­ment. El cartógrafo vol ser tan explícit en tan­tes pro­fun­des refle­xi­ons diver­ses que acaba per­dent el mapa inter­pre­ta­tiu. En l’apar­tat aven­tu­rer (colar-se per la sala de màqui­nes), cal cele­brar el Coda, d’Atres­ban­des, i la intel·ligent cons­trucció d’un espai i unes ame­na­ces vela­des de l’Empordà a Bru­els. Així com el món petit i honest de Déjà vu i el de La ciu­dad o la ràbia ben expres­sada a Así bai­lan las putas, L’amansi(pa)ment de les fúries que té una versió musi­cal amb volun­tat d’un públic més ampli a Les feres de Shakes­pe­are. La gale­ria del mòbil està plena. Toca dige­rir-ho, fent salts (viven­cial el cas­tell infla­ble al MNAC) del jacuzzi a la sala de mas­sat­ges i pen­sar en la ruta del 2020.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia