“El museu ha de parlar-te de tu”

Vam obrir el 4 de juny, una data con­sen­su­ada amb la resta de museus de la ciu­tat que for­mem la xarxa local Girona Museus. Volíem, sobre­tot, que els pri­mers visi­tants se sen­tis­sin ben aco­llits i segurs. Però, alhora, volíem que les mesu­res no fos­sin inva­si­ves en excés, que no moles­tes­sin durant la visita i que, si era pos­si­ble, dei­xes­sin el marge òptim per allu­nyar-se de les angoi­xes que aquesta pandèmia ens ha gene­rat a tots. La res­posta ha estat més o menys l’espe­rada: ha vin­gut força públic, sobre­tot els fes­tius, la majo­ria de pro­xi­mi­tat i molt vin­cu­lat al museu. I la impressió ha estat molt bona. Han retor­nat visi­tants habi­tu­als, han vin­gut famílies amb fills i, fins i tot, algun estran­ger.

El temps ens ha ense­nyat que els museus tenen una gran capa­ci­tat de resistència, sobre­tot aquells més petits i amb menys recur­sos. Ara, gai­rebé podríem afir­mar que és molt difícil que un museu acabi morint. Però no es pot negar que als museus, que mai no han estat en una situ­ació cent per cent òptima, les dar­re­res cri­sis, la del 2008 i l’actual, els han dei­xat molt al límit. Curi­o­sa­ment, però, en aquesta dar­rera, els petits han resis­tit millor, tal vegada més ben adap­tats a la misèria, i els més grans han patit doble­ment. El que ens ha fet evi­dent aquesta atu­rada és que els museus que fins ara eren més auto­su­fi­ci­ents, menys deu­tors de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, han patit més. La Covid ha gene­rat una impor­tant crisi del turisme i, els dar­rers temps, els nos­tres museus havien apos­tat molt per aquest tipus de públic. Els museus post-Covid segu­ra­ment seran menys recurs turístic i més recurs cul­tu­ral. Tots els qui ens hi dedi­quem tenim clar que els museus som un ser­vei públic cul­tu­ral i, com a tal, han de donar res­posta a les neces­si­tats de la comu­ni­tat més pro­pera. Hem de ser, encara, més soci­als. Això vol dir que, a banda d’obrir les por­tes, hem de tre­ba­llar per fer-nos més pre­sents i impres­cin­di­bles per a la nos­tra comu­ni­tat.

Durant el con­fi­na­ment, ens hem can­sat de dir que res no tor­narà a ser igual. Amb tot, quan n’hem sor­tit, hem ten­dit a fer el mateix de sem­pre. Som una soci­e­tat de cos­tums. L’atu­rada va ser molt dràstica, però el canvi real crec que serà més pau­sat, si bé ine­vi­ta­ble i neces­sari, també per als museus. Mal­grat que la con­cepció gene­ral és que els museus són ins­ti­tu­ci­ons ina­mo­vi­bles i estàtiques, sem­pre hem estat en procés de canvi, qüesti­o­nant-nos i repen­sant-nos, si més no inter­na­ment. Ara, sabem que toca de nou fer una trans­for­mació. Intu­eixo que ha de ser en dos sen­tits, gai­rebé opo­sats però com­ple­men­ta­ris. D’una banda, hem de cons­truir real­ment un museu digi­tal. Caldrà que tot el que hi ofe­rim sigui pen­sat amb la lògica del món digi­tal, no valdrà repli­car les for­mes i fórmu­les del museu físic. Ens ha de per­me­tre pro­jec­tar-nos més enllà de les fron­te­res natu­rals, arri­bar a tot­hom, a tota hora i a qual­se­vol lloc del món. Ens farà més pre­sents, més interes­sants i més com­ple­xos, i també ens obli­garà a tre­ba­llar de manera dife­rent, perquè les deman­des seran més vari­a­des, més diver­ses i més per­so­nals, més al detall. D’altra banda, hem d’apro­par-nos més als nos­tres públics de pro­xi­mi­tat; hem de ser més tan­gi­bles i par­ti­ci­pats en la versió física del museu. Cal que ens cone­guem millor, museu i comu­ni­tat, i que tra­vem vin­cles forts, que uns sapi­guem que estem donant res­posta a deman­des con­cre­tes i que els altres se sen­tin més impli­cats en el desen­vo­lu­pa­ment del museu, del seu museu.

Sem­pre dic que provi algú de tan­car un museu local i segur que bona part de la ciu­ta­da­nia sor­tirà en la seva defensa. Un exem­ple recent que hem vis­cut, tris­ta­ment, ha estat el del Museu de Lleida, quan es van endur les obres de Sixena. Molta gent de la ciu­tat, i de fora, van sor­tir al car­rer i van inten­tar pro­te­gir el que con­si­de­rava el seu patri­moni, el seu museu. Crec que, en gene­ral, la ciu­ta­da­nia se’ls sent seus, espe­ci­al­ment els locals. Una altra cosa és que en faci ús, o un ús con­ti­nuat i habi­tual. Sap que hi són, fins i tot se’n pot sen­tir orgu­llosa que hi siguin, però opta per visi­tar-los poc. Hem d’inten­tar que no només se’l senti seu, sinó que s’hi impli­qui, que l’acti­vi­tat, i fins i tot la gestió no la dele­gui a les admi­nis­tra­ci­ons tute­lars, que hi par­ti­cipi.

La visita a un museu no t’hau­ria de dei­xar mai indi­fe­rent. Un museu trans­for­ma­dor és aquell que acon­se­gueix gene­rar-te emoció, reflexió, sor­presa, apre­nen­tatge... I per fer-ho cal que sigui capaç de comu­ni­car-se i comu­ni­car-te en un llen­guatge que et sigui pro­per i amb un dis­curs que et sigui interes­sant. En defi­ni­tiva, el museu ha de par­lar-te de tu, del que t’interessa, del que et pre­o­cupa, del que t’envolta. Un museu trans­for­ma­dor és aquell que és capaç d’aju­dar-te a conèixer millor el teu pas­sat i de res­pon­dre alguns perquès del teu pre­sent.

No en tinc la fórmula. Fa molts anys que es parla i s’intenta estu­diar i defi­nir el “no públic” dels museus, que és molt gran i divers, molt més divers que el que sí que els visita. Molts no hi venen, ni hi vin­dran, perquè no els interessa, o no els apas­si­ona. S’ha de res­pec­tar si és per una elecció per­so­nal. Jo no vaig mai al fut­bol, però sé que exis­teix i que hi ha una lliga, uns clubs, uns juga­dors... En el cas del “no públic” dels museus, hi ha un per­cen­tatge molt alt de des­co­nei­xe­ment; molts ni tan sols saben que exis­tim. És clar que una de les pri­me­res acci­ons és la comu­ni­cació: pri­mer, ens han de des­co­brir, pro­var-nos i, després, triar si els interessa o no. I, per comu­ni­car-nos amb ells, els nos­tres canals habi­tu­als no ens hi con­du­ei­xen. Cal doncs, com bé diu Gui­gon, pen­sar en com podem con­tac­tar-hi, i estar pre­pa­rats per a molts fra­cas­sos i alguns èxits.

Les comu­ni­tats locals són tant com­ple­xes i dife­rents com la mateixa soci­e­tat. Hem de sor­tir de les tor­res de mar­fil del museu i anar a bus­car-les, obrir-los les por­tes i acom­pa­nyar-les en la des­co­berta del museu. Hem d’acon­se­guir, pri­mer, que ens cone­guin bé, que no ens sen­tin llu­nyans o inac­ces­si­bles, després, que ens reco­ne­guin i s’hi reco­ne­guin i, final­ment, que s’hi vin­cu­lin. Han de sen­tir el museu com casa seva, on no sols venen a mirar o a par­ti­ci­par, sinó també com un lloc que poden usar, trans­for­mar i apor­tar-hi. Al Museu d’Art de Girona, fa deu anys que se cele­bra el Dia del Visi­tant amb aquesta lògica: una jor­nada de por­tes ober­tes en què per­so­nes, asso­ci­a­ci­ons i col·lec­tius esde­ve­nen els trans­mis­sors i actors d’acci­ons molt diver­ses (visi­tes guia­des a les obres amb òpti­ques dife­rents, tallers de temàtiques diver­ses, acti­vi­tats pre­pa­ra­des i exe­cu­ta­des pels matei­xos visi­tants) i el resul­tat és enri­qui­dor per a uns i altres. Crec que hau­ria de ser molt més habi­tual; no un sol dia, sinó cada dia. Com en tota relació, perquè fun­ci­oni bé i lliu­re­ment, cal dedi­cació i temps, donar i rebre, i reco­nec que és difícil comp­tant amb els migrats equips dels museus i amb les com­ple­xi­tats crei­xents de la gestió diària. Però cal inten­tar-ho, ara més que mai.

Crec que sí. De fet, penso que ells matei­xos ho dema­nen. La per­versió de les dades quan­ti­ta­ti­ves anu­als d’afluència i ús, gene­rant rànquings de més a menys, no agrada a ningú, crec que ni a la premsa, i aporta molt poc. Reco­nec que és el més fàcil d’obte­nir, però per tren­car amb aquesta tendència cal que defi­nim altres indi­ca­dors de caràcter qua­li­ta­tiu comuns per a tot­hom. Ja s’està fent, des del mateix Ser­vei de Museus i a través de l’Obser­va­tori de Públics. Amb un sis­tema d’anàlisi quan­ti­ta­tiva i qua­li­ta­tiva amb més indi­ca­dors i més diver­sos tin­drem de nou rànquings, però els resul­tats i els posi­ci­o­na­ments de cada museu seran més diver­sos, i això donarà pos­si­bi­li­tats de valo­rar més i millor les fei­nes que es fan des d’un museu, més enllà de rebre visi­tants.

No i sí. Els museus no han de ser gratuïts. Sovint, allò que paguem ho valo­rem més. I cal tenir pre­sent que amb el preu d’una entrada no es paga ni molt menys el cost real de man­te­nir-lo. Ara bé, els preus han de ser asse­qui­bles i han de res­pon­dre a polítiques d’accés. Hem de poder ofe­rir des­comp­tes i gratuïtats, bàsic per fomen­tar-ne l’ús sobre­tot dels qui no en tenen l’hàbit. Si volem museus soci­als, les polítiques de preus i d’accés també han de ser soci­als.

La incer­tesa del futur és ja una gran pre­o­cu­pació. A mitjà ter­mini, la crisi econòmica que tot­hom pro­nos­tica i, de retruc, la crisi social que pro­vo­carà. Els museus, la cul­tura en gene­ral, segur que en pati­ran molt direc­ta­ment les con­seqüències: menys recur­sos, pro­jec­tes atu­rats, limi­ta­ci­ons en el crei­xe­ment i en el des­ple­ga­ment dels plans estratègics... I, mal­grat això, caldrà que no ens tan­quem en banda a lamen­tar-nos del que no tin­drem, del que no hem tin­gut mai, sinó que hau­rem d’esforçar-nos per ser pre­sents, acom­pa­nyar i, en la mesura del pos­si­ble, donar res­pos­tes i suports. A llarg ter­mini, vull ser opti­mista i pen­sar que hau­rem acon­se­guit que els museus s’enten­guin com a peces cab­dals per com­ple­tar el puzle d’una soci­e­tat millor, més solidària, més tole­rant i cul­tu­ral­ment més rica.

La cre­ació de les xar­xes, ter­ri­to­ri­als o temàtiques, ha afa­vo­rit la tro­bada de tots amb tots, i ens ha des­co­bert les man­can­ces dels museus grans i les vir­tuts dels petits. Ens hem redes­co­bert més iguals, és cert. I això ens ha apro­pat molt més i ha afa­vo­rit la suma de sinèrgies per desen­vo­lu­par pro­jec­tes con­junts que ens enri­quei­xen a tots.

Con­fio en un pla de museus que va ser fet des del con­sens del sec­tor. Costa més con­fiar que es man­tin­gui i real­ment es des­ple­gui, ara i en un futur. Sovint, els plans sec­to­ri­als fets sota un man­dat polític són des­car­tats en el següent man­dat; a vega­des, sense gaire reflexió més enllà de pen­sar que res­po­nen a una idea política contrària o dife­rent. Com a sec­tor, ara i en un futur hauríem de defen­sar aquest pla. Cal­dria un gran con­sens polític perquè real­ment les actu­a­ci­ons cul­tu­rals arri­bin a port i donin els fruits espe­rats. Si no, anem a les pal­pen­tes, mal­ba­ra­tem els recur­sos inver­tits i mai no arri­bem a com­plir l’espe­rat.

El pro­blema no és fer un museu franquícia a Bar­ce­lona, si bé, i és una opinió per­so­nal, penso que el model de museu franquícia és caduc, o per cadu­car. Res­pon a les lògiques turísti­ques i aporta molt poc a la cul­tura local, que està fona­men­tada en allò propi i que ens fa dife­rents als altres, sin­gu­lars i atrac­tius. El pro­blema és si toca fer-lo abans de tenir en òpti­mes con­di­ci­ons la resta de museus, que tenen un gran poten­cial i en alguns casos només pro­jec­tat tímida­ment. En un con­text de recur­sos cul­tu­rals migrats, sem­bla obscè pen­sar en aques­tes macroin­ver­si­ons, que són això, ope­ra­ci­ons econòmiques més que cul­tu­rals. I el que em dol és que tots els qui s’aixe­quen a defen­sar la pro­posta de la seva cons­trucció no esmer­cin ni una sola rei­vin­di­cació per dema­nar que els museus real­ment seus també es millo­rin, també es reno­vin i també esde­vin­guin un atrac­tiu econòmic, turístic i, per supo­sat, cul­tu­ral. En polèmiques com aquesta, i com la recent que va gene­rar l’ampli­ació del Macba, és on es fa evi­dent la frac­tura dels museus amb bona part de la seva comu­ni­tat. Encara queda molta feina per fer fins que la soci­e­tat surti a rei­vin­di­car la necessària millora i trans­for­mació de les seves ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals. Només lla­vors tin­drem la bata­lla gua­nyada, i em temo que sola­ment lla­vors les admi­nis­tra­ci­ons que les tute­len faran una aposta deci­dida pels museus i per la cul­tura.