La presència dels absents

M’atreviria a dir que un dels temes que millor ha abordat el cinema és el dolor de la pèrdua o, més concretament, la presència dels absents a través dels seus objectes, de les imatges on es mantenen vius i dels espais que continuen habitant de manera espectral. N’és un nou exemple Un blanco, blanco día, pel·lícula que va sortir catapultada de la Setmana de la Crítica del darrer Canes, és a dir el que va celebrar-se l’any passat, i que, posteriorment, ha estat festejada i premiada en altres festivals presencials i, en temps de la Covid-19, també en línia. El seu director és l’islandès Hignur Palmason i compta amb la poderosa presència de l’actor Ingvar Eggert Sigurdsson, que interpreta un cap de policia retirat que no fa massa que és vidu i que manté una relació intensa amb la seva neta.

Aquest protagonista és un home renoc i impulsiu fins arribar a un comportament violent, però també sensible, com ho demostra especialment amb la seva neta. I, com he dit, és un home amb el dolor d’una absència que Palmason explora amb una sobrietat que no és exempta d’una emoció que, amb una esplendorosa fotografia signada per Maria von Hansswolff, fins i tot palpita en les imatges fantasmals del paisatge nevat. Aquest home, però, comença a tenir una sospita: la infidelitat de la seva esposa, morta en accident. I és en el desenvolupament d’aquesta intriga que, a partir d’un moment, es renuncia a la contenció per anar carregant les tintes. Mentre hi ha la sospita i el dubte, el fill manté una inquietant i desconcertant elegància. Però, en sentit literal i metafòric, hi ha un forat que fa caure en una resolució en què es perd el misteri i tot es fa explícit.