Tothom a gaudir

Si una cosa queda clara quan Judit Neddermann puja a l’escenari és que no ve només a fer gaudir el públic, ve a gaudir amb el públic. Diumenge, la seva pura espontaneïtat i la seva dolça veu van vestir els jardins de Santa Clotilde en el marc del Festival Som de Mar, un nou festival a Lloret de Mar que davant la incertesa actual s’ha atrevit a fer el que molts no han gosat. Uns jardins que conjuntaven molt bé amb la cantant: serena i elegantment profunda, però en tot moment propera, com qui va a veure a una amiga tocar. Naturalitat i moltes rialles, franquesa i sense pretensions. Bé, només amb la pretensió de ser ella, sense màscares, només les del públic.

“Si s’acaba la música s’acaba l’existència”, s’obria Neddermann per fer-nos partícips de com havia trobat a faltar compartir música amb complicitat des d’un escenari. Complicitat amb els espectadors, però també amb els dos grans músics que l’acompanyaven (Arnau Figueres a la percussió i Josep Coll al baix elèctric), que vestien una Judit amb una força subtil i innegable.

L’excepcionalitat del moment actual l’ha portat a voltar amb format de trio. Tot i així, Neddermann ja ha demostrat reiteradament que no necessita ningú per brillar, ho fa amb llum pròpia. La vetllada va anar avançant entre històries i una mostra musical del camí de l’artista: des de la seva primera cançó, Com pot ser, fins a cançons noves com Luna –dedicada a totes les dones–, que formaran part del nou àlbum.

Neddermann va guardar les sorpreses per al final, quan Enric Verdaguer va aparèixer “com un àngel caigut del cel”, com va dir la cantant, per compartir amb ella dues cançons tendres però amb molta força: Together i Com viure sense tu.

Més tard, un altre Enric va sortir a l’escenari: Enric Neddermann, pare de la Judit, per portar-nos cap a Aragó, amb una jota dedicada a Luesia, poble de la mare de l’artista, que va tancar el concert cantant “moltes gràcies per ser aquí” i no van fer falta més paraules. Tot i així, en veure que el públic no en tenia prou, va oferir un segon bis. La nit ens va fer recordar que ens hem de deixar de subterfugis i fluir com ella fa a l’escenari. Una oda a ser nosaltres mateixos plenament.