Música

Crítica

música

Entre el cel i la terra

Sílvia Pérez Cruz ha estat sempre una artista generosa i receptiva a l’hora de compartir el seu treball amb altres creadors, tant de la música com d’altres disciplines. Aquest és justament el rerefons del seu últim disc, Farsa (género imposible), on recupera cançons creades per a obres de teatre, espectacles de dansa i pel·lícules, com ara Josep, el film d’Aurel sobre el dibuixant Josep Bartolí que divendres va guanyar el Premi Europeu a la Millor Pel·lícula d’Animació.

El més curiós del cas és que, per presentar en públic aquest disc d’essència coral, la cantant palafrugellenca hagi triat la solitud absoluta, si més no en la primera versió d’aquesta Farsa presentada dissabte passat al seu estimat Temporada Alta, ja que el 22 de desembre hi tornarà acompanyada pels músics de la Farsa Circus Band .

I així, sola, envoltada d’instruments i asseguda en una espècie de tarima o “nau espacial” concebuda per l’enginyer de so Juan Casanovas, Sílvia va obrir la seva particular cerimònia en penombra amb la declaració de principis que, en certa manera, és Que me van aniquilando, del disc Granada (“Yo no cantaba pa’ que me escucharan, ni porque mi voz fuera buena. Yo canto pa’ que se me vaya la fatiguilla y la pena”). I amb Plumita va començar la seva Farsa tan real, alternant les cançons del nou disc amb regals sonors compostos durant el confinament per a persones molt properes, la seva mare i la seva germana –i les roses que conreen–, amics i amigues. Durant dues hores i quart, Sílvia va dominar l’escenari amb la seva veu dúctil com n’hi ha poques; un control precís dels instruments i artefactes sonors, i una naturalitat subjugant, amb la qual és capaç de superar fins i tot els problemes tècnics i convertir-los en un punt al seu favor. Entre els grans moments de l’espectacle, hi ha el viatge astral que realitza a través dels versos de Sylvia Plath i d’un feix de llum sobrenatural, tot plegat d’una bellesa indescriptible. I en els bisos, ja de tornada a àmbits més terrenals, va cantar a petició del públic Som somiat , la seva aportació al llibre sobre el recuit de l’artista Tano Pisano, i la gairebé obligada Vestida de nit.

Sílvia Pérez Cruz
Teatre Municipal de Girona, 12 de desembre. Temporada Alta


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona