Llibres

El tresor amagat de M.M. i Capote

Frederic Cabanas publica la carta que va enviar Marilyn Monroe a l’escriptor deu dies abans de morir

La carta es va enviar a Palamós amagada en un estoig d’una ploma Montblanc

Josep Maria Espinàs va ser qui va dir: “La història de la huma­ni­tat està plena de car­tes que es van enviar tard o que no van arri­bar mai. En totes elles hi ha una part d’intriga i mis­teri.” Fre­de­ric Caba­nas ho sap de pri­mera mà i per això ho recorda en el seu nou lli­bre, dedi­cat a l’actriu a qui tant admira, fins al punt de dedi­car-li un museu a Sant Cugat (Cal Ger­rer). Es titula La carta secreta de Marilyn Mon­roe (D’Octavià Edi­ci­ons) i el motiu no és altre que apor­tar més llum a un dels capítols més fos­cos de la seva vida, com va ser la seva mort pre­ci­pi­tada, a través d’una carta d’aque­lles que “es van enviar massa tard o bé no van arri­bar mai” a mans del recep­tor.

La carta en qüestió, que va adqui­rir aquest col·lec­ci­o­nista de Sant Cugat mar­lilynòfil d’un sara­gossà, es va tro­bar més de cin­quanta anys després de ser escrita i ama­gada dins un estoig d’una ploma Mont­blanc que li va rega­lar Tru­man Capote, a qui anava diri­gida quan l’escrip­tor gau­dia del seu últim estiu a Palamós. La va escriure Marilyn Mon­roe deu dies abans de morir, com situa la data (25 de juliol del 1962), i hi demana ajut i con­sell al seu amic i con­fi­dent sobre la seva relació amo­rosa amb un dels homes més pode­ro­sos del món, el pre­si­dent dels Estats Units John Jack F. Ken­nedy.

Amb l’ajut acre­di­tat de pèrits i el seu enorme conei­xe­ment i dis­po­sició d’altres docu­ments i mis­si­ves de la seva esti­mada M.M., que és com sig­nava les car­tes –auten­ti­ci­tat de la firma que l’acom­pa­nya, el model de màquina d’escriure i la tinta impresa així ho cer­ti­fi­ca­rien–, Caba­nas repro­du­eix la carta en anglès i traduïda, dotant-la de con­text amb molts inci­sos i apor­ta­ci­ons biogràfiques i dades extre­tes dels arxius des­clas­si­fi­cats de la CIA, en què es demos­tra el tri­an­gle de rela­ci­ons entre l’agència d’espi­o­natge ame­ri­cana, la màfia –amb el capo de Chi­cago Sam Gian­cana– i el pre­si­dent que, un any després, seria assas­si­nat també en mis­te­ri­o­ses cir­cumstàncies. Bé, amb Frank Sina­tra pel mig de tot ple­gat.

També, com a capítol com­ple­men­tari hi ha la “història increïble” d’aquesta tro­ba­lla, que resu­mi­da­ment explica com el llo­ga­dor de l’apar­ta­ment esti­val de Capote va ven­dre l’estoig, per 90 pes­se­tes, a un senyor de Sara­gossa amant de les plo­mes.

Por a morir

“Jo no estimo la vida, perquè temo la mort i encara tinc una última espe­rança: en Jack [JFK]”, diu en un dels paràgrafs de la carta, en què es revela la dependència emo­ci­o­nal envers Ken­nedy. Però també com se sent “atra­pada en una tera­nyina envol­tada d’ara­nyes” que la volen “devo­rar”, de per­so­nes “sense escrúpols” a qui Jack i ella temen. Remarca que se sent “inde­fensa” i fins i tot anota un número de telèfon del Depar­ta­ment de Justícia, en què Robert Ken­nedy era el fis­cal gene­ral, per tru­car-hi si per­ce­bia quel­com “estrany”. Se sap que el germà del pre­si­dent era la font i con­tacte amb què l’actriu es comu­ni­cava amb JFK. Que al final de la carta sen­tenciés “em temo el pit­jor” con­fir­ma­ria, segons l’autor del lli­bre, que, més que suïcidar-se, Mon­roe temia per la seva vida.

Com deia Randy Tara­bor­re­lli, un dels biògrafs de Marilyn Mon­roe: “El fet que mai no podrem saber amb cer­tesa com va morir, d’una manera estra­nya, això la manté viva.” El que és segur, i més ara amb la carta, és que encara poden sor­tir més reve­la­ci­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.