Una llum en la foscor
Carlota Subirós essencialitza ‘La nit de la iguana’, de Tennessee Williams, al TNC, deixant que la fantasia esperoni els vençuts per sobreviure a cataclismes socials
L’obra s’ha reduït de tres a dues hores per evitar l’entreacte, tal com exigeix el Procicat
L’espai sonor es construeix en directe, a partir del moviment d’elements de l’escena
A la paleta de personatges de Tennessee Williams abunden els turmentats que no saben com sortir d’un bucle que els ofega. Carlota Subirós ja va fer una versió de La rosa tatuada (2013/14, a la Sala Gran) amb un notable èxit de públic. Va ser un encàrrec de Xavier Albertí en la seva primera temporada de director artístic. Ara que s’acomiada torna a donar l’opció a Subirós a la Sala Gran. Ho fa amb La nit de la iguana, un títol molt enlluernat per la versió cinematogràfica, però en què naveguen personatges perdedors que tenen la dignitat de provar de sortir d’un cel gris. La nit de la iguana, situat en un espai paradísiac però en un hotel rònec, vol ser una llum en la foscor. Vol ser llum als anys 40 en què està ambientada (en plena conquesta nazi en la primera part de la II Guerra Mundial) i en l’actualitat, amb una pandèmia que converteix en una proesa aixecar el teló cada nit. I en què l’extrema dreta torna a picar a la porta insistentment, a Europa i a Catalunya. L’obra s’estrena dijous vinent i estarà en cartell fins al 28 de març.
Nora Navas repeteix com a protagonista en una peça dirigida per Subirós. Després de l’èxit d’El quadern daurat al Lliure, ara té l’oportunitat de tornar a la Sala Gran, un escenari en què no actuava des de Doña Rosita la soltera dirigida per Joan Ollé (també en la primera temporada d’Albertí al TNC). Navas és Maxine, la vídua que regenta aquest hotel i que decideix treure’s el dol a còpia de Roncoco, tot apostant pel “desig, la sexualitat i el gaudi de la vida”, en paraules de Subirós. L’antagònica és Hannah (Màrcia Cisteró), una dona que no vol sucumbir ni a la carn ni tampoc a la derrota. Fins que topa amb el reverend convertit en guia turístic, Shannon (Joan Carreras). Aquest combat prova de trobar l’equilibri entre la realitat i l’afany de la transcendència. Per l’actor, Shannon no es rebel·la contra els seus fantasmes (les seves pors) si no que mira de conviure-hi.
La imposició de la Covid (no es permeten entreactes per reduir la mobilitat del públic) ha fet que la directora (que ha realitzat la primera traducció al català d’aquest títol estrenat el 1962) hagi reduït l’obra de tres a dues hores. Amb Ferran Dordal de dramaturgista, han procurat mantenir les subtrames i evitar el simplisme. La família alemanya que viu satisfeta de les conquestes nazis a Europa sense moure’s de l’hotelet mexicà de Costa Verde es percep prou en les breus escenes. També la presència dels dos llatinoamericans que aprofiten el turisme per guanyar-se la vida fent de clavadista (llançant-se al mar des de gran altura) o servint les taules de la terrassa.
Naturalista i simbòlic
Si a La rosa tatuada l’espai estava concentrat en un gran cub (el domicili de la protagonista), ara la terrassa envaeix tot l’escenari. És un dispositiu gegant que situa l’escenari com si fos al mar i, a sota de la terrassa, s’intueix un espai fosc i íntim per revelar les debilitats i pors dels protagonistes. Amb la proposta de Max Glaenzel, mentre es juga al naturalisme a la terrassa, torna a haver-hi un espai abstracte, simbòlic a sota i al seu entorn. El públic pot veure en tot moment que tot es tracta d’un dispositiu escènic perquè els focus estan a la vista i també hi ha entrades a cametes que es realitzen com a actors i no com a personatges. Es mostra l’artifici teatral i, alhora, es prova de donar volada a la tragèdia que viuen els protagonistes i a les seves reflexions filosòfiques.
Un altre dels reptes del muntatge és l’espai sonor, que ha anat dissenyant Damien Bazin. I és que tot el que se senti serà realitzat en directe. Hi ha objectes microfonats que reforçarà quan algú els mogui o quan algú hi piqui com a element de percussió. La selva i totes les seves bèsties (entre les quals es pot intuir la iguana del títol) aniran emergint en aquest hotel envellit i resultaran una amenaça per als turistes i treballadors del complex turístic.
Un repartiment ‘mapamundi’
L’acció succeeix en un hotel regentat per americans en una platja mexicana. Entre la comitiva, hi destaca una família alemanya. Carlota Subirós ha volgut ser sensible a la procedència dels diferents personatges i per això ha inclòs al repartiment Ricardo Cornelius i Juan Andrés Ríos com a cambrers. També la família alemanya hi ha inclòs Hans Richter, Claudia Schneider i Wanja Manuel Kahlert. A l’escena, la translació ha estat mantenir el castellà per als actors veïns de la platja mexicana. Els membres de la família turista parlen alemany entre ells i un castellà germanitzat amb els servents. La intervenció de tots els actors anglòfils s’ha traduït al català.
La mateixa Subirós celebra el seu mapamundi en el repartiment, tot i que admet la contradicció perquè pot estigmatitzar-los. Richter admet que sovint té papers com a nazi en produccions fora d’Alemanya, però no se n’exclama. Al contrari, reclama que “el teatre és la casa de les llengües”. Pel que fa a què hi fa una família alemanya celebrant l’imperi nazi, des de l’altra punta del món, respon a la màxima de família de vida fàcil. I que, com als feixistes, els agrada trobar respostes simples a realitats complexes (sense que els importi gaire si aquesta simplificació s’ajusta a la veritat, o no). Schneider (habitual en les obres líriques de Carles Santos) també permet integrar música alemanya al quadre. I Paula Jornet, que també se suma al repartiment, que es completa amb Paul Berrondo, Antònia Jaume i Lluís Soler. Aquest actor és l’últim puntal de la història, el que aporta la teatralitat de la situació. Per Soler, fer teatre és sempre un aprenentatge, tot i que cada cop es tinguin més recursos a l’escena; mai són suficients.
Aquest mapamundi ha permès incloure en l’escena teatral intèrprets que venen del món líric (Schneider), músical (Jornet), clown (Ricardo Cornelius) i del circ (Wanja Manuel Kahlert).
