Cinema

Lluís Danés

Director de cinema

“M’agrada explicar grans veritats a partir dels somnis”

La gent de la cultura som els que estem aguantant aquest país, els que fem que tingui una història

Des­mi­ti­fi­car la lle­genda de la vam­pira del Raval amb una pel·lícula que s’allu­nya del rea­lisme, rodada en bona part en blanc i negre, amb esce­nes oníriques, expres­si­o­nisme... El direc­tor Lluís Danés (Arenys de Mar, 1972) es va pro­po­sar aquest repte difícil a La vam­pira de Bar­ce­lona, que abans-d’ahir va tri­om­far en els Gaudí d’aquest any: es va endur els pre­mis a millor pel·lícula, direcció artística (del mateix Danés), maqui­llatge i per­ru­que­ria, ves­tu­ari i efec­tes visu­als.

Es diu que la història d’un país és també la dels seus crims. Hi està d’acord? Fins i tot si són crims inven­tats?
Ara ho res­pondré, però has dit una frase que em recorda una idea que tinc al cap. Un país, si no té una cul­tura, no és un país. I si no hi ha país, tam­poc ens fan falta gover­nants, ja ens gover­na­rem des d’una altra banda. Per tant, el que sí que és un crim és que no es pren­guin la cul­tura seri­o­sa­ment. La gent de la cul­tura hi eren, hi són i hi seran. D’aquí a qua­tre dies es for­marà un nou govern, i d’aquí a qua­tre anys n’hi haurà un altre, si tot va bé, i la gent de la cul­tura som els que estem aguan­tant aquest país, els que fem que es man­tin­gui, i tin­gui una història. I és molt fotut que només sis pel·lícules en català hagin pogut arri­bar aquest any als pre­mis perquè hi ha un dèficit de la nos­tra història fil­mada. Això que dius dels crims i els cri­mi­nals és claríssim, però aquesta pel·lícula parla d’uns vam­pirs que no por­ten cap de Dràcula, sinó que van ves­tits amb togues negres, o de l’apa­rició d’un quart poder, ho estem veient ara, que pot enfon­sar la repu­tació de qual­se­vol per­sona en favor d’unes idees con­cre­tes o d’un cor­rent polític o econòmic deter­mi­nat. Aquests sí que fan por. No vull fer sang amb l’Enri­queta Martí, vull posar l’accent en els altres, en els vam­pirs que encara ens acom­pa­nyen.
El blanc i negre, les esce­nes oníriques, les ani­ma­ci­ons... allu­nyen el film del rea­lisme, però jus­ta­ment des­mi­ti­fica una lle­genda. No és con­tra­dic­tori?
Sem­pre he pen­sat que els con­tes tenen aquesta capa­ci­tat d’expli­car grans veri­tats fent que els per­so­nat­ges siguin ani­mals, com les fau­les, o dis­tor­si­o­nant la veri­tat. M’encan­ten els con­tes, m’agra­dava molt que me n’expliqués la meva àvia, que era una gran expli­ca­dora de con­tes inven­tats, i suposo que he aga­fat aquesta herència. La manera que tinc d’expli­car les coses és dis­tor­si­o­nar-les, por­tar-les cap al món de la ima­gi­nació, i és com m’agrada que me les expli­quin. Entenc el cinema de manera que va a con­tra­cor­rent, sobre­tot en els fes­ti­vals o els pre­mis. Hi ha hagut una tendència els últims anys, que està molt bé, a valo­rar i pre­miar pel·lícules molt sòbries, molt vérité, rea­lis­tes, i jo intento por­tar l’espec­ta­dor al que entenc que és el cinema, una gran caixa de sor­pre­ses, una atracció una mica de fira. M’agrada poder expli­car grans veri­tats a par­tir dels som­nis o la dis­torsió visual.
Amb quin estat d’ànim està després dels pre­mis?
La veri­tat és que estic molt con­tent, no només pel que em toca a mi direc­ta­ment, sinó per tot l’equip. Estic sorprès i con­tent.
És un valor afe­git que els Gaudí els ator­guin els com­panys de pro­fessió?
Per mi, sí. Ja en les nomi­na­ci­ons, m’he sen­tit molt aco­llit i esti­mat. Jo, que soc una per­sona tas­ta­o­lle­tes i m’he mogut per molts ter­ri­to­ris de la cul­tura, el tea­tre, el circ..., que he tre­ba­llat amb músics, escenògrafs..., això fa que no et sen­tis de cap col·lec­tiu con­cret, i el reco­nei­xe­ment dels com­panys de les nomi­na­ci­ons i els pre­mis m’ha fet sen­tir molt a gust i feliç.
El pri­mer que va dir en rebre el premi és que estarà lli­gat per sem­pre a la memòria del seu pare, mort fa un any de Covid. Sen­tia que havia de com­par­tir una cosa tan íntima?
En el moment que estem pas­sant, he rebut alguns mis­sat­ges de gent que m’ho agraïa, en el sen­tit que s’hi iden­ti­fi­ca­ven. També ho volia fer en clau per­so­nal, per les meves ger­ma­nes i la mare, que ho han pas­sat molt mala­ment, i sobre­tot perquè el meu pare era d’una gene­ració..., un tre­ba­lla­dor que no era del món de la cul­tura, i vivia molt les emo­ci­ons de la vida que tenim nosal­tres, que sor­tim als mit­jans i conei­xem gent impor­tant. Ho vivia d’una manera molt apas­si­o­nada, i de vega­des li feia més il·lusió a ell que a mi, tot i que me’n fa molta. Els que som a dins ho rela­ti­vit­zem tot. Ahir em sem­blava impor­tant dir-ho per tota la gent que repre­senta el meu pare. El procés d’aquesta pel·lícula s’ha vist afec­tat per la pandèmia, i sobre­tot a mi, en l’àmbit per­so­nal, per la mort del meu pare.
Ha diri­git alguna gala dels Gaudí. En quina banda dis­fruta més?
Sí, vaig diri­gir tres gales, he fet d’escenògraf en els Goya, vaig codi­ri­gir amb Manuel Huerga la cerimònia dels Pre­mis del Cinema Euro­peu que es va fer a Bar­ce­lona el 2004, alguns pre­mis de la música... He fet mol­tes gales, i a mi m’agra­den. Pre­fe­reixo estar diri­gint-la, perquè des de dins ho vius d’una manera molt intensa i t’ata­bala tant tot que quan va aca­bar la cerimònia no sabia ni quants pre­mis havíem gua­nyat. A més, va ser una gala molt ràpida, estàvem sepa­rats i no podies par­lar gaire amb el del cos­tat... Vaig aca­bar una mica des­pis­tat. M’agrada més tre­ba­llar-hi, però, per tot el que he dit, va ser molt espe­cial. Sobre­tot el premi de direcció artística, perquè per a mi és l’equi­va­lent a direc­tor. La meva manera d’enten­dre el cinema va molt lli­gada a la posada en escena; per a mi l’esce­no­gra­fia és un actor i, a més, prin­ci­pal. Que t’ho reco­ne­guin et dona una mena de sal­con­duit per seguir amb aquesta estètica i aquesta manera de fer la posada en escena. Em surt de manera intuïtiva, natu­ral, i molt des de din­tre, des del cor, i que t’ho reco­ne­guin cate­go­ries lli­ga­des a l’artística con­firma per a mi que vaig pel camí que volia anar.
En el dis­curs va agrair la con­fiança del pro­duc­tor, Rai­mon Mas­llo­rens, que està més boig que vostè. No posa límits?
De límits, sem­pre n’hi ha, però el Rai­mon és un tipus de pro­duc­tor molt llest, en el sen­tit que, conei­xent-me a mi –fa molts anys que tre­ba­llem junts–, és un pro­duc­tor que deixa fer, com a mínim a mi. I si a mi em dei­xen fer, ho faré i donaré el màxim. Jo també soc molt de dei­xar fer a l’equip. Si es crea un bon ambi­ent, i a gent amb molt talent li dones la pos­si­bi­li­tat de jugar, de cop i volta tot bri­lla. Tant en el cinema com en les arts escèniques, que poden ser molt jeràrquics, i molt mas­clis­tes, quan hi deixa d’haver mal ambi­ent o tensió, es tre­ba­lla millor. L’amor ha de ser la base de qual­se­vol cosa. Ja sé que sem­bla molt hippy, però m’ho crec de veri­tat. Per això em va bé la gent com el Rai­mon, que em deixa fer. I s’ha d’estar una mica boig per a això, i, d’entrada, per voler fer una pel·lícula en català. Això ja és per gua­nyar un Gaudí, tota la gent que ha fet cinema en català aquest any. I després, pel fet de ser una pel·lícula rodada en blanc i negre en una nau de Mar­to­rell amb deco­rats estranyíssims.
Rai­mon Mas­llo­rens es va quei­xar que no van rebre ajuts de Madrid ni va estar nomi­nada als Goya. Hi està d’acord?
El que em sem­bla fort és que una pel·lícula com La vam­pira..., o qual­se­vol altra, no tin­gui ni un cèntim de l’ICAA ni de les tele­vi­si­ons espa­nyo­les; no parlo de les pri­va­des. Fins que no es demos­tri el con­trari, els nos­tres impos­tos encara van a Madrid i, per tant, si el govern espa­nyol no tingués una visió una mica impe­ri­a­lista, apro­fi­ta­ria coses com el cinema, la cul­tura, per fer bri­llar el que hau­ria de ser un dels seus grans valors, que és la diver­si­tat de llengües i cul­tu­res en aquesta pell de brau. No sé per què no ho apro­fi­ten. És molt estrany, no entenc per què no teníem cap nomi­nació als Goya. Pot­ser no ens ho mereixíem, però con­trasta molt amb les catorze dels Gaudí, i molts dels acadèmics cata­lans també són espa­nyols; no és que tin­guem una visió del cinema gaire dife­rent. Ho demos­tra que una pel·lícula mera­ve­llosa com Las niñas ha gua­nyat molts pre­mis Gaudí i Goya. És molt difícil d’enten­dre, supera la lògica dels interes­sos cul­tu­rals.
Que demanéssiu ajuts a l’ICAA i TVE vol dir que vau haver d’ajus­tar molt el pres­su­post?
D’entrada, tot­hom ha cobrat, evi­dent­ment, però podrien haver cobrat més i podríem haver rodat més dies, i hau­rien pogut que­dar més bé detalls tècnics. També he de dir que jo vaig voler renun­ciar al sou de direc­tor d’art, just el que m’ha por­tat a gua­nyar el Gaudí, perquè si no la cons­trucció de deco­rats hau­ria estat impos­si­ble, i per a mi era molt impor­tant. S’ha de dig­ni­fi­car el nos­tre ofici. Sovint, com que ens agrada molt, nosal­tres matei­xos pen­sem que tenim un deute i que, si ens diver­tim tant, pot­ser no cal que cobrem. Ara s’estan veient les misèries i la pre­ca­ri­e­tat del sec­tor, quan hi ha gent que està física­ment pas­sant gana. I això és ter­rorífic!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia