Art

Josep Giralt

DIRECTOR DEL MUSEU DE LLEIDA

“Han atacat la història del Museu de Lleida”

Tots els patrons del museu tenien por, i és lícit. Ja ho sabem fins a on pot arribar l’Estat
A Aragó han utilitzat l’art com un element de confrontació entre territoris; nosaltres, mai

Ja fa una mica més d’un mes que el Museu de Lleida va enviar a Aragó, sense fer soroll, l’últim lot de les 111 obres d’art originàries de la Franja. Tres anys abans, la Guàrdia Civil es va emportar per la força 44 peces procedents de Sixena. 111+44=155. Del buidatge del museu amb dues resolucions provisionals de sentències de jutjats de primera instància, un fet inaudit, en parlem amb el seu director, Josep Giralt, entre altres qüestions del passat, del present i del futur de la institució.

Com està d’ànims, vostè i tot l’equip humà del Museu de Lleida?
Sincerament, crec que estem molt bé. Però molt bé si ho comparem amb la tensió viscuda el 2017, quan ens vam trobar en una situació que no era normal ni coneguda. Mai m’hauria imaginat que un equipament públic d’un país democràtic, i molt menys el meu, passaria per això. Mai m’hauria imaginat que veuria 80 agents de la Guàrdia Civil equipats a dins del Museu de Lleida. El que ens ha passat ara és suau respecte al que ens va passar fa tres anys. Malgrat que ara ens han atacat directament en la línia de flotació del museu. Han atacat la història del museu. El 2017, els treballadors vam plorar en públic i tots junts, ara ho hem après a fer cadascú a casa seva.
Hem passat d’un extrem a l’altre, de defensar l’art amb dents i ungles a fer-lo marxar per la porta del darrere.
El 2017, tot el país estava en un context estrany, sota l’article 155. No té ni solta ni volta que una institució cultural es posés dins del mateix sac que altres qüestions, com ara la dels presos polítics. Es va agafar com a excusa la voluntat d’un país de voler ser independent per sotmetre el Museu de Lleida al control judicial i a la pressió policial. El 2021, crec que els patrons del museu s’han sentit absolutament depassats perquè la realitat judicial espanyola és la que és i no deixa cap escletxa per sortir-ne. El problema és que no han explicat la seva decisió, condicionada a la por que la repressió ha generat en el món polític i civil. Tots en tenien, de por, el bisbe, l’alcalde i la consellera, i és lícit. Ja sabem fins a on pot arribar l’Estat: tenim dos consellers imputats. I el que tampoc volia ningú era repetir la imatge del 2017, amb els Mossos repartint llenya. Aquest cop van venir de paisà a fer la custòdia policial; jo els ho vaig demanar, que fossin discrets. Fins a la frontera amb Aragó se’n van fer càrrec els Mossos. Allà els esperava la Guàrdia Civil, perquè així ho va voler Aragó. La primera idea era que la Guàrdia Civil vingués també fins al Museu de Lleida, però m’hi vaig negar.
S’han sentit sols?
Ens hi vam sentir el 2017 i ens hi hem tornat a sentir ara, però aquesta vegada la soledat s’ha amplificat per això que et dic, que els patrons van utilitzar el pitjor element que hi ha per comunicar, que és el silenci. Quan explicar la veritat, que és el que el museu sí que ha fet sempre, ens ha reportat grans beneficis.
Un altre silenci incomprensible: el dels professionals de l’art i dels museus.
Sempre ens han fet costat els professionals catalans, però ningú ha dit ni piu en l’àmbit de l’Estat. Només els tècnics de patrimoni de Compromís del País Valencià, el 2017, van fer una declaració de suport al Museu de Lleida. L’única execució provisional que s’ha aturat ha estat la de les pintures murals de Sixena conservades al MNAC després de molta pressió a la jutgessa de gent de fora de l’Estat.
Té la consciència completament tranquil·la que s’ha fet tot el que es podia fer per evitar la sortida de les obres?
No, perquè hauríem d’haver previst que la situació es col·lapsaria amb l’execució provisional de la sentència. No ho va saber veure ningú. Per això hem endegat una sèrie d’accions, que no puc explicar del tot, per modificar alguns dels articles de la llei d’enjudiciament civil. O, si no, serà el pa de cada dia en les hipotètiques futures reivindicacions d’Aragó. Aragó sempre sabrà que, a partir d’una sentència de primera instància, pot reclamar l’execució provisional i que el jutge la hi donarà.
La delegació a Espanya del Consell Internacional de Museus (ICOM) és l’únic que no us ha fallat. Tard, però va enviar un comunicat.
Sempre ha estat a la nostra vora. Segurament el va enviar tard, sí, però té molt valor. I, important, no ha canviat de parer malgrat les pressions polítiques d’Aragó.
Els béns de la Franja no han tornat a la Franja, han anat al Museu de Barbastre. El preocupa el relat que se’n farà?
Al Museu de Lleida, la Franja hi apareix sempre, des del primer plafó de la prehistòria. Les terres de Ponent arriben fins al Cinca en època romana, en època islàmica, en època de la corona d’Aragó… i a partir del segle XIX, com un tret de caràcter cultural. I ho continuarem explicant, i segurament amb més força. El relat que en pugui fer el Museu de Barbastre, no ho oblidem: de titularitat privada, ara mateix no em preocupa gota. Que faci el que vulgui. Estic bastant convençut que el Suprem ens donarà la raó. Per més d’un motiu, però un de clau és el dret d’usucapió, a partir d’un mínim de 30 anys. Doncs algunes de les peces feia 128 anys que eren al Museu de Lleida.
No sé si amb el precedent de Sixena es pot ser tan optimista.
En el cas Sixena, el Suprem va donar una raó molt complicada d’entendre. La priora tenia tots els permisos, inclòs el de Roma, per vendre, però ¿com, el 1983, se li havia de passar pel cap que s’havia de donar d’alta al registre civil per signar una transmissió patrimonial? Tres anys abans, s’havien venut unes finques pel mateix sistema i ningú va protestar. En els béns de la Franja, el Suprem potser, i dic potser, no acceptarà la correspondència del bisbe Meseguer com a documents de compravenda, però ¿com demostrarà que no hem exercit la usucapió?
El desgast d’energia en aquest afer és molt gran.
Sí, i sobretot també perquè allà hi ha gent dolenta. Entre ells, el bisbe de Barbastre. També n’és la directora general de Patrimoni del govern d’Aragó [Marisancho Menjón], que no s’ha cansat de llançar missatges per fer mal. Han utilitzat l’art com un element de confrontació entre territoris. I això nosaltres no ho hem fet mai.
D’acord, però aquí quan ha convingut també s’ha instrumentalitzat políticament aquest patrimoni.
La reflexió que s’hauria de fer algun dia és si el Museu de Lleida es va crear només per aixoplugar una col·lecció antigament diocesana sense donar valor a la resta dels seus fons, que són tant o més rellevants. És clar que s’ha utilitzat el Museu de Lleida en un moment determinat, però aquí no s’han comès errors com ara felicitar el Nadal al davant de les obres en litigi.
Hi ha alguna porta oberta al diàleg?
En la situació en què estem és molt difícil obrir una taula de diàleg amb Aragó. M’agradaria equivocar-me. En una altra etapa professional vaig aconseguir convenis molt complexos amb institucions culturals de països poc democràtics. Amb Aragó no me n’he sortit, de cap de les maneres. El Museu de Lleida sempre ha tingut voluntat de compartir les obres. Poc abans que jo arribés, l’Ajuntament de la Vall de Lierp ens va demanar un parell de peces per a una exposició temporal. Ho vam veure perfecte i les vam enviar. Al cap de res ens van alertar que els busca polèmiques de sempre havien avisat la Guàrdia Civil perquè les requisés. Les vam haver d’anar a buscar corrents.
Continuen preocupats per l’estat de conservació dels béns de Sixena?
Aquesta és una altra diferència amb el tema Franja. Els béns de la Franja han anat a un museu amb totes les condicions de conservació preventiva. Els béns de Sixena han anat a un lloc inhòspit. Els jutges mai ens van permetre inspeccionar les peces. Mai. I tenim proves de sobres que les peces estan mal conservades. S’haurà de veure què acaba passant amb les pintures murals. Si s’arranquen es perdran. Al Suprem li pertoca dirimir sobre una qüestió tècnica com és la conservació d’una obra d’art? A això ha portat la judicialització del patrimoni.
Les obres que ha dipositat el MNAC per tapar els forats de les parets són tiretes o alguna cosa més?
Són peces excel·lents que fa temps que teníem en el punt de mira per incorporar-les. Continuaran explicant la Franja. Però, compte, les peces que ens han pres són les que van constituir l’origen de la col·lecció del Museu de Lleida i això no es pot substituir. S’han emportat el nostre frontal de Tresserra i a la paret que ha quedat buida hi col·locarem el de Rigatell, que ens ha deixat el MNAC. Artísticament tots dos són molt bons, però la història del Museu de Lleida passa per Tresserra, no per Rigatell. El frontal de Tresserra va ser rescatat pel bisbe Meseguer, no el de Rigatell. El Museu de Lleida neix de la campanya de salvament patrimonial del bisbe Meseguer. La constitució del museu diocesà antic diu que les seves dues funcions són: reunir obres fora de l’ús litúrgic que han de servir per a la formació dels capellans i evitar que aquest patrimoni es perdi en mans privades. El Museu de Lleida agafa el testimoni d’aquest discurs i el fa públic. A Aragó d’això n’han dit espoli. Per tant, la pregunta que jo faig: en algun moment Aragó ha tingut discurs patrimonial i museològic o només s’aprofita del que han fet d’altres? I, curiosament, els museus catalans. Els mateixos museus aragonesos tenen obres de Sixena que no han portat al monestir.
Una cosa que s’oblida sovint: com està afectant tot plegat la vida normal del museu.
Moltíssim. La programació d’aquest 2021 ha començat amb dos mesos de retard. La reforma de l’àmbit del gòtic, que obrirem al maig tal com teníem previst però havent fet els canvis d’última hora per la nova sortida d’obres, ens costarà més de 200.000 euros. Però és que ens continuaran quedant buits que ens obligaran a fer noves remodelacions tant a les sales del romànic com a les del gòtic. Ara ha fet sis anys que soc aquí. Algun dia m’agradaria ser director del Museu de Lleida. Teníem un pla estratègic per al 2018-2022, després va ser per al 2020-2024 i ara ja serà per al 2021-2025. Necessitem tranquil·litat i estabilitat.
I què diu, aquest pla?
Que el Museu de Lleida ha de ser el museu d’història de referència de tot el que és Ponent, amb antenes als jaciments més importants del territori, potser una desena, com ara el Cogul, Albesa o Bovalar. I que ha d’explicar Lleida capital, des de la prehistòria fins al segle XXI. L’11 de desembre del 2017 hi ha de ser. Ho tenim tot documentat. El que ens va salvar la vida aquell dia és que vaig voler que es filmés i es fotografiés tot, per protegir la institució i els treballadors. I amb un notari; aragonès, per cert, que va fer una feia impecable. La Guàrdia Civil no hi comptava, s’ho va trobar de sorpresa. El cas és que sí, que el museu té un pla per agafar el seu impuls definitiu, i confiem que s’aprovarà aviat. Una mica hem avançat, ara que ens han adscrit els fons arqueològics de la ciutat. Però no n’hi ha prou. Caldran més recursos, espai i personal.
Quin museu es va trobar el 2015, quan va assumir-ne la direcció?
Era un moment molt complicat. Jo ja sabia on anava. Bé, tot no ho sabia.
Què és el que no sabia?
Doncs per exemple que el museu havia de començar a tornar immediatament 352.000 euros del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Al pressupost, que era de 912.000 euros, no hi constava. Em va trucar el conseller [Ferran Mascarell] i em va dir que havia d’acomiadar una persona i mitja. Ja se n’havien acomiadat un munt. Jo no sé com s’acomiada una persona i mitja. Què vaig fer? Aplicar racionalitat, i això volia dir, abans que res, escoltar l’equip humà. El Museu de Lleida es va inaugurar, el 2008, amb 72 deshumidificadors. Canviar els filtres, cada any o cada dos anys, costava un dineral que no es podia assumir. Vaig anar a parlar amb la restauradora: “Necessitem 72 deshumidificadors?” “No, només en necessitem 17.”
Aquest malbaratament explica tantes coses, i no només del Museu de Lleida.
En l’àmbit cultural es va dissenyar una política de país que mai es va mesurar què significava. S’han anat fent lleis i molt poques vegades decrets de desplegament d’aquestes lleis, i encara menys vegades amb una assignació de recursos. El 2021 estem discutint encara si necessitem un 1% o un 2% del pressupost dedicat a cultura. Això ho hauríem d’haver pensat als anys noranta quan estàvem construint l’estructura cultural. Perquè llavors és possible que no haguéssim generat tants equipaments que acabarien entrant en crisi perquè no estaven ben planificats. S’han fet les coses just a l’inrevés. Després del desmantellament cultural del 2008, ara hem descobert que la cultura pot ser essencial. Ara.
Tornem a la situació del museu el 2015.
Les institucions consorciades no estaven en línia i no complien els pactes als quals havien arribat. És a dir, no feien de propietat. I els interessos polítics, de tot tipus, s’hi havien escolat. A un dels patrons li vaig dir: “No pateixis, no em presentaré mai en cap candidatura. Jo no vinc a fer política, vinc a treballar per la cultura.” I la prova és que des que jo soc aquí mai cap càrrec polític rellevant ha fet una declaració a l’interior del museu. I això ens ha protegit de la diversitat política que hi ha en aquest país, que també ens ha donat força. En dos anys, vam tornar tots els diners que devíem del FLA i el tercer ja vam tenir superàvit, vam aconseguir que totes les institucions fessin les aportacions que els pertocaven fins a doblar el pressupost i, molt important, el Departament de Cultura va començar a fer de Departament de Cultura al Museu de Lleida i, per tant, a liderar el projecte.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona