Violins, ‘punk’ i cervesa
El documental ‘Crock of Gold: Bebiendo con Shane MacGowan’, dirigit per Julien Temple, explora les relacions entre alcohol, música i vida del líder de The Pogues
Que l’alcohol pot representar un greu perill per a la salut és una veritat més o menys acceptada universalment. Dos excel·lents films, però, la van posar en qüestió en una mateixa jornada del passat Festival de Sant Sebastià, i han arribat amb una setmana de diferència als nostres cinemes. Fa una setmana es va estrenar la pel·lícula danesa Otra ronda, nominada a dos Oscar, on quatre professors d’institut beuen abans i durant les classes. Avui arriba a les sales Crock of Gold: Bebiendo con Shane MacGowan , premi del Jurat de Sant Sebastià. Es tracta d’un documental absolutament atípic: per la peculiaritat del protagonista que li dona títol, el líder de The Pogues, que sembla haver viscut permanentment al límit, però també per la varietat i riquesa de recursos que utilitza (animació, imatges d’arxiu amb interpretacions dels meravellosos temes que va compondre , converses del cantant amb Johnny Depp, Gerry Adams i altres personalitats...).
Dubtes inicials
Julien Temple (Londres, 1953) ja havia dedicat documentals a figures musicals de la talla de Wilko Johnson i Keith Richards, però va dubtar a l’hora d’acceptar l’encàrrec de dirigir aquest documental, tot i que li ho va demanar l’interessat mateix. “Shane i el seu representant, Gerry O’Boyle, m’ho van demanar. Sempre he sentit curiositat per Shane, però no estava segur de si volia fer-ho. No em vaig decidir fins que Johnny Depp es va afegir al projecte. Conec Johnny des de fa molt temps, i ell també coneix Shane des de fa molt. Això significava que hi hauria reforços.” Johnny Depp és justament avui a Barcelona, presentant El fotógrafo de Minamata al Bcn Film Fest.
Crock of Gold (Vaixella d’or, títol que fa referència a una llegenda cèltica) se centra primer en les arrels irlandeses de Shane MacGowan (nascut a Anglaterra el 1953, però molt lligat a la terra dels pares), i fa un repàs després de la seva joventut a Londres, el contacte amb el moviment punk, com el va combinar amb la música folk irlandesa, l’èxit enorme del grup The Pogues (que va fundar el 1982)...
Alcohol omnipresent
Regat, tot plegat, ja des de la infantesa, amb hectolitres de cervesa i whisky irlandesos. “El fet que Shane sigui un immigrant, que sigui tan britànic com irlandès, era un altre aspecte que m’interessava –explica el director–. M’interessava la idea de mostrar Anglaterra i Irlanda a través de les seves cançons.” I hi afegeix: “La col·lisió cultural i política entre Anglaterra i Irlanda és una cosa que no s’ensenya a les escoles perquè ens fa vergonya. M’atreia la idea d’explicar alguna cosa d’això als joves a través de Shane. No pots entendre la seva música i qui és sense entendre les seves arrels i la història d’Irlanda. El que vaig descobrir rodant és que per a ell era també una mena de missió, una croada, aconseguir que es respectés la cultura irlandesa; no només la música, també la literatura, l’idioma, la manera de ser.”
El documental no inclou les típiques entrevistes al protagonista. Shane va dir que no volia fer entrevistes, i això va dificultar una mica les coses –explica el director–. Però, a la fi, crec que va ser positiu, ens va obligar a buscar qualsevol fragment on ell aparegués parlant, ja sigui un casset d’un periodista amb qui va parlar a les 5 de la matinada o d’ell parlant entre bastidors mentre se sent una altra banda de fons. Per a mi, no importava la qualitat del so.”
Finalment va acceptar parlar amb persones, i “va ser molt interessant perquè mostrava diferents facetes del seu personatge: el Shane que parlava amb Gerry Adams era molt diferent de que parlava amb Bobby Gillespie”.
