Per sobreviure

Josep Maria de Sagarra debatia, el 1947, quina força dominaria Europa, si l’idealisme o el capitalisme. Avui, amb la pandèmia encara activa, el debat és entre sanitat i capitalisme. El director de la nova producció de Galatea al TNC, Rafel Duran, hi veu un paral·lelisme evident i constata que, en un món d’incertesa, els personatges busquen sobreviure. Si cal, venent-se les foques del circ, com decideix la domadora i protagonista d’una peça carregada de simbolisme, i amb un cert to existencialista, amb què Sagarra prova de renovar la seva dramatúrgia, ja instal·lat novament a Barcelona, als 53 anys, defraudat d’Europa. Es va estrenar el 1948, amb la fredor de públic i crítica. La producció, que s’estrena aquest dijous i es representa fins al 23 de maig a la Sala Petita, ja es va poder veure amb una direcció d’Ariel García Valdés a la Sala Gran el 1998/99.

Just acabada la II Guerra Mundial, Sagarra constata que el món resultant tampoc el convenç. Bona part de les peripècies de la domadora són similars a les que va patir l’escriptor i periodista. Sagarra va fugir de Catalunya, avisat pel conseller de Cultura que els anarquistes volien executar-lo. També va haver de fugir a Suïssa quan el nazisme va ocupar bona part de l’Estat francès. En aquests viatges, Sagarra s’interessa pel teatre contemporani europeu i s’emmiralla en el teatre de Brecht i en Sartre (tot i que no pugui dir-ho obertament, per evitar la censura franquista). A aquesta època corresponen peces com ara La fortuna de Sílvia (1947) i Ocells i llops (1948, pocs mesos després de Galatea), representades recentment al TNC.

Els personatges, castigats per l’esdevenir històric, busquen refugi en els seus principis. Si Galatea (Míriam Iscla) i el pallasso Jeremies (Roger Casamajor) són idealistes i confien a fer-se valdre com a artistes, Samsó singularitza el capitalisme feroç, que pensa que tot es pot vendre. I que, fins i tot, intenta comprar l’amor de Galatea, a qui ha hagut de malvendre les mascotes. A través dels negocis, aconsegueix situar-se socialment i tenir la percepció d’impunitat.

Casamajor admetia, en la presentació de fa uns dies a la premsa, que “els dos artistes estan perduts en un món que s’enfonsa”; no paren de topar amb murs que els va afeblint la seva certesa. La metàfora del circ com a lloc de felicitat es trenca i miren de sortir-ne indemnes. El Cafè de París apareix com a darrera oportunitat.

Destruir/construir

En la versió actual, que serveix una escenografia d’Albert Andujar que es va construint i destruint contínuament, d’acord amb el dramatisme de la peça, no es fa cap referència a la pandèmia. Però els paral·lelismes són evidents, segons Duran

L’obra, que també preveu un parell de sessions per a instituts, ja té el 90% de les entrades venudes, advertia el director artístic del TNC, Xavier Albertí. Per al director, Galatea és “una de le obres cabdals de la literatura catalana i europea del segle XX”.