Batec universal

La meva connexió amb Milkyway radicava en la paraula, l’obra i l’omissió i en un idèntic procés creatiu. No havia entrat mai en directe a la seva gran esfera, La Casa Azul. Els miocardis s’embalen amb les pantalles enlluernadores. Les vambes aerodinàmiques del cantant salten com una daina. L’Auditori de Girona ja no és un espai físic, sinó un estat mental, una actitud, un viatge compartit, un batec universal inenarrable.

La gent vol aixecar-se i saltar però no pot, perquè la veu en off del principi ha dit les normes del Procicat. Reneguen a l’uníson: “Puto Procicat!” Quan Milkyway enfila El Momento i la sala es fa blava, el col·lectiu encara es conté. L’Auditori no era la millor opció, però les pampallugues visuals i la papallona estomacal revifen una tribu que palpa l’alegria. Amb Los Chicos Hoy Saltarán a la Pista, La Fiesta Universal o la deliciosa Esta Noche Solo Cantan Para Mí, el públic diu prou i s’alça com si no hi hagués demà. Jo, rara de fàbrica, em quedo estàtica, robòtica com els músics. A mi em dansen les neurones i alguna hormona ulldesperta. L’Aurelio, amic amat de la banda, porta un piano. En Guille l’abraça emocionat. Venim d’Ataraxia, una de les grans cançons de la història i ara ens hipnotitza amb Yo también. La bellesa de les coses inconnexes: fusionar lletres costumistes i terriblement viscudes amb un elegant electropop que vivifica.

Milkyway explica amb humilitat i humor que alguns esnobs incapaços de capir el fons i la forma de la música popular han titllat LCA d’art menor. Ell no ho diu així: ell té més educació que jo. De llarg. Torna el piano i cruixim amb Como un Fan, una cançó que diu una frase antològica: “Porque cuando tú jugabas yo creía que lo que hacías era amar.” Un concert de LCA no decau ni un segon: oblides myolastans i ansiolítics. El públic encadena èxtasis. Arriba la flamant Entra en mi Vida, una lletra hiperactual: “Es precisamente ahora cuando apareces tú y la luz del sol. Entra en mi vida sin temor.” Fa estona que hi som, i no en sortiríem mai. La Revolución Sexual dona pas a Nunca Nadie Pudo Volar, que frega l’excel·lència. En Guille puja un graó, li surten dues ales blanques a l’esquena. Vola entre els núvols rosats del crepuscle, l’estat de trànsit. I nosaltres, a baix, ara som a dalt, amb ell, evadint-nos de la merdosa realitat per acompanyar-lo, si cal, a la fi del món.