Cultura

Desballestar l’estupidesa

A ‘No sóc racista, però...’, Matthew Tree enderroca els arguments per justificar el racisme a la societat actual

En només cent pàgines, Tree desmunta l’argumentari de qualsevol persona racista

El racisme preocupa Matthew Tree des de l’adolescència. “És una obsessió, perquè és lleig, però sobretot perquè és molt perillós.” N’ha parlat en articles en aquest mateix diari –on col·labora fa anys, com també al Catalonia Today– i el 2010 va publicar l’assaig Negre de merda. El racisme explicat als blancs i el 2016 la novel·la De fora vingueren.

Matthew Tree (Londres, 1958) presenta l’assaig No sóc racista, però... Un manual per a les persones de pell pàl·lida, publicat per Destino. És un text concís, precís, pràctic i molt ben argumentat –amb cervell i no pas amb cor, amb lògica i no amb bonisme–, fins al punt que mantenir una actitud racista després de llegir-lo només pot obeir a la ceguesa del fanatisme.

“Qualsevol racista actual no només té unes idees anacròniques, pseudocientífiques i potencialment letals, sinó que és l’últim tipus de persona que necessitem en un món que aviat veurà unes migracions sense parió en la història de la humanitat”, hi llegim. Amb aquest llibre, Tree ha fet “una construcció de la història del racisme, que és relativament recent”, explica.

L’obra està dividida en quatre parts. La naturalesa de la bèstia és la primera, amb els capítols Els uniformats, en què explica el cas d’un mosso d’esquadra que mentre apallissava (amb altres companys antiavalots) un jove de pell negra va confessar amb fatxenderia que era molt racista. A El nom de la cosa, situa l’origen de les teories racistes a mitjan segle XIX.

A la segona part, Els tòpics, en desmunta quatre, titulats: És obvi que les races existeixen, només cal obrir els ulls, Els negres, els indis, etcètera, deuen ser menys intel·ligents que les persones d’origen europeu; si no, com s’explica que aquestes són –som– els amos del món i aquelles no?, Dir ‘negres’ als negres i ‘moros’ als moros no és ser racista i Està comprovat que els immigrants reben tota mena de privilegis; no paguen llicències per les seves botigues, accedeixen abans que la gent del país als pisos de protecció social i a més es tanquen dins els seus cercles socials i no volen tenir res a veure amb la resta del país; i això no és un comentari racista, és un fet.

A la tercera part, Els que reben, descriu diferents formes de racisme, el desacomplexat i l’invisible, aquell subtil, “com ara quan algú del fenotip no blanc va a un local on no hi solen anar persones amb fenotips africans, per exemple, i ningú diu ni mostra res, però les mirades no poden evitar l’estranyesa”, explica Tree. Discoteques, professions, policies, El pa amarg de cada dia i Una veu en són els capítols. El darrer és el resum en estil indirecte de la interessant entrevista que Tree va fer al raper Daura Mangara (Banyoles, 1993), d’origen gambià.

Després de la quarta part, Cap a casa, en què explica una experiència viscuda a Tanzània, tanca l’assaig un postfaci en què Tree aclareix que només ha parlat de racisme, no de xenofòbia, islamofòbia o classisme.

Tot i la brevetat, l’assaig és molt complet i també toca temes com la riquesa cultural, l’alienació que pot provocar el suposat poder que atorga una gorra i una porra, a més d’exemples de tota mena amb noms coneguts com Najat El Hachmi. “Potser sóc massa optimista, però crec que el racisme ha tingut el seu moment però que en les noves generacions ja s’està diluint.” Tant de bo l’encerti.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.