Cultura

La fragilitat resistent

Els Espais Volart repassen en una exposició la trajectòria d’Antoni Llena i descobreixen els 500 dibuixos que va fer durant el confinament

La primera nit de la Caputxinada, a Antoni Llena (Barcelona, 1942), que havia ingressat al convent als 17 anys, li va tocar repartir sopar als concentrats. Va veure Antoni Tàpies i li va dir: “Vols dormir a la meva habitació?” Quan l’artista va entrar a la seva minúscula cel·la, que per llit tenia quatre taules de fusta i un matalàs de palla, es va fixar en un quadre que hi havia a la paret. “Pintes? Això s’ha d’exposar.” “I com es fa això?”, li va etzibar Llena. L’obra es va presentar als Salons de Maig. “A mi em semblava horrorosa. I a més la van posar al costat d’un Genovés que encara me la feia veure més carrinclona.” Quan es va tancar l’exposició, no la va anar a recollir i si no fos perquè el seu amic i gran fotògraf Antoni Bernad es va fer passar per ell per endur-se-la a casa, avui s’hauria perdut com s’han perdut el 80% de les obres que ha fet.

La seva naturalesa fràgil ha estat el pitjor i el millor aliat. El pitjor perquè no ha tingut compassió a fer desaparèixer allò que ja d’entrada transitava pels marges de l’existència: materials pobres o senzillament de rebuig. Però el millor també perquè els missatges que llancen aquest 20% d’obres supervivents “han resistit el pas del temps”, sosté Àlex Susanna, director artístic de la Fundació Vila Casas, que li ha organitzat una exposició “mig retrospectiva mig antològica” als seus Espais Volart. Amb un títol que és cent per cent Llena, En veu baixa. “Cal parar l’orella per sentir que les seves obres criden; en veu baixa, però criden”, remarca Susanna.

La peça que va meravellar el Tàpies tancat al convent dels Caputxins de Sarrià és la més antiga de totes, del 1964. Llena la va fer amb pols de talc perquè “amb el dit tothom se la pogués emportar a casa seva”. Per cert que Bernad, el fals Llena que la va recuperar dels Salons de Maig, la va acabar desant al Macba. I, digui el que digui Llena, és una gran obra que conté l’essència de gairebé tot el que va fer després. Ja sense l’hàbit de monjo, escultures de pocs centímetres amb coses dissecades, inclús bombolles. “Sense saber-ho, feia art conceptual”, explica Susanna. I sense voler-ho: a Llena, els ismes, els grups i tot allò que s’etiqueta per uniformitzar no li ha interessat mai.

Tampoc s’ha donat mai cap importància. Amb ell, el tòpic de l’ego dels artistes grinyola. “La veritat de l’art és al cor”, diu, i Et in Arcadia Ego I (1995) en dona fe. És un treball que va fer amb la manta que va escalfar la seva mare quan s’estava morint. La va plegar amb delicadesa i hi va posar a sobre un cartró amb la forma d’un sexe femení. “La vaig donar al Macba perquè no volia que anés a parar a cap lloc que no fos una institució pública.” Tanta generositat no corresposta fa pensar (i enrabiar). I més encara quan s’entra a l’estança dels Espais Volart que mostra les seves maquetes de monuments públics, i n’apareix una, de nom El fantasma, que va fer, per encàrrec de l’Ajuntament, per al museu de la plaça dels Àngels, una mena de tenda de campanya amb què volia advertir que el lloc dels artistes “és la intempèrie”. No vol dir el nom del director del museu que va rebutjat l’obra. Era el 1997, a l’hemeroteca consta.

Tampoc es va realitzar mai un monument a l’Onze de Setembre que va plantejar com un galliner obert del qual les gallines s’havien escapat. La comanda la hi va fer un Ajuntament que al final va preferir una instal·lació amb les típiques quatre barres. Quin país.

Als anys vuitanta, Llena va contrarestar la xisclaire pintura que es venia com xurros, i que a ell tanta angúnia li feia, amb uns collages de papers que concebia com “les despulles de la pintura”: “Vaig fer el procés invers: en lloc de posar, treia.” S’havia de ser un col·leccionista especial per comprar-los en una època en què tot era especulació pura i dura. Sort que n’hi ha que no es mouen pel sentit del diner.

L’interior de la pintura

En la mostra, esplèndida, s’exhibeix tot el conjunt de diorames que configuren una de les obres majúscules de Llena, Viatge d’hivern (2003), la seva particular travessia per “l’interior de la pintura”. Totes juntes només s’havien vist al Macba poc abans que Manuel Borja-Villel deixés de dirigir-lo per incorporar-se al Reina Sofía de Madrid. Pertanyen a una col·leccionista americana que les va dipositar al museu català.

El Llena més recent també té veu en l’exposició. Els 500 dibuixos al pastel que va crear en el confinament domiciliari per la pandèmia evoquen i invoquen la seva visió de la vida i de l’art, “tràgica, còmica, eròtica...” Complexa. “Duc la pintura a dins i em vessa com una baieta xopa quan l’escorres.” Un pintor, però, que mai ha agafat un pinzell. Els ulls i les mans són les seves eines de treball. Mig miler d’obres després, l’artista estava esgotat i un vessament cerebral el va deixar una temporada en uns llimbs incerts. Quan es va començar a recuperar, va fer els primers esbossos del disseny de l’exposició. “N’estic molt content”, diu, en veu baixa, que de soroll ja n’hi ha prou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.