Del mar al museu

El 9 de maig del 2008 és una data que els arqueòlegs barcelonins no oblidaran mai. Aquell dia, plujós, van trobar en un solar a prop de l’estació de França les misterioses restes d’un vaixell medieval enfonsat. Ja hi havien excavat poc abans material de primera, com els vestigis del baluard de Migjorn de l’antiga muralla de Mar i de la primera escullera artificial del port, construïda entre el 1477 i el 1487. Però el costellam d’aquella embarcació els va deixar bocabadats.

Li van posar de nom Barceloneta I i es van ensumar tot d’una que es tractava d’una troballa excepcional perquè el sistema constructiu, folrat previ i buc tinglat, no era autòcton sinó propi de l’àmbit atlàntic, des del Cantàbric fins al Bàltic. I ja només això la feia una nau “única” perquè no se n’havia trobat mai cap en tan bon estat d’aquest origen al Mediterrani, subratlla l’arqueòleg Mikel Soberón.

Han passat tretze anys, vuit dels quals s’han invertit en la complexa restauració –duta a terme principalment al Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, a Girona– de l’esquelet del vaixell que ara, finalment, s’exhibeix al públic, a l’avantcambra del Palau Reial Major. El Museu d’Història de Barcelona (Muhba) i el Port s’han aliat per presentar-lo dins d’una immensa cabina de vidre, que serà permanent i que es complementa amb una exposició virtual ( derelictebarceloneta.portdebarcelona.cat ; un derelicte és un vaixell convertit en objecte arqueològic) en què es revelen els seus secrets, inclòs el de la seva dimensió real gràcies a una reproducció en 3D.

I és que les fustes, de roure, que s’amagaven a cinc metres sota terra, són, per impressionants que siguin, una petita part d’aquest mercant probablement basc que l’anàlisi de carboni 14 ha resolt que va ser fabricat pels volts del 1410. Feia 30 metres de longitud (n’han sobreviscut quatre) i es calcula que allotjaven una trentena de tripulants i entre 62 i 124 tones de mercaderies. El seu últim viatge a Barcelona el va fer de vell, assenyalen els experts de l’equip multidisciplinari que l’han estudiat i que n’han trobat les marques de les reparacions.

Aquesta mena d’embarcacions acostumaven a tenir una esperança de vida d’entre deu i quinze anys i just quan la del Barceloneta I s’apagava estan documentats dos grans temporals a la costa barcelonina (el 1420 i el 1426) que potser van provocar el seu naufragi. En absència llavors encara d’un moll de pedra, l’única protecció a les llevantades l’oferien les Tasques, una barrera natural que formaven els sediments del riu Besòs.

El cas és que un cop de mar l’hauria acabat arrossegant a la platja, on va ser desballestada i tot el que no es va considerar reutilitzable va quedar sepultat durant 600 anys.

El Barceloneta I no ens ho pot explicar tot, però el que sí és lluminós. Joan Roca, el director del Muhba, el considera una peça cabdal del patrimoni arqueològic de la ciutat perquè és “un testimoni de la intensa activitat comercial internacional de la capital catalana abans i tot que disposés del seu primer port artificial”.