Cultura

Virreina hiperactiva

Valentín Roma afronta la seva segona etapa en la institució amb un programa de 52 exposicions i el compromís de treballar intensament amb el teixit artístic

“La institució som tots.” Els treballadors de l’art, i els ciutadans sense excepció, van ser interpel·lats ahir en la presentació del programa que Valentín Roma ha concebut per als pròxims quatre anys a la Virreina Centre de la Imatge, després de guanyar el concurs que l’ha validat per repetir un segon mandat. Roma tenia al costat el tinent d’alcalde de Cultura, Joan Subirats, que va qualificar l’espai de la Rambla com “un dels més actius i estimulants del país”, cosa que, per sort, no pensa només ell sinó un sector, l’artístic, desencantat amb bona part de les institucions que es vanten de representar-lo i a l’hora de la veritat el té a la intempèrie.

A la Virreina, Roma vol treballar-hi “de manera intensa”. Poden els museus prescindir del teixit artístic?, es preguntava ahir, per seguidament respondre amb el compromís que hi ha adquirit ell, “més enllà de paraules”. Destinarà 65.000 euros cada any a produccions inèdites d’artistes; 25.000 més a encàrrecs curatorials i uns altres 60.000 a recerques. La prioritat són els agents de l’escena catalana, que considera “excepcional.” “Jo me la crec.” I totes aquestes partides sortiran d’un pressupost que no és precisament per llançar coets: 939.000 euros. El mateix Subirats admet que la Virreina “es mereix més recursos” i confia que els tindrà ara que la Generalitat reforçarà les inversions en cultura i –s’imagina– alliberarà el consistori barceloní de les aportacions extraordinàries que ha de fer per cobrir-la en equipaments clau de la ciutat. Això està per veure i, mentrestant, la realitat és que amb poc més de 450.000 euros anuals la Virreina allotjarà, des d’ara fins al maig del 2025, 52 exposicions. Una hiperactivitat que ja ha estat marca de la casa els últims quatre anys.

No és que ahir Roma les desvetllés totes, però poques no van ser. No es desvien de les línies que han dotat de tanta personalitat el centre. El que no vol dir que perdi la capacitat de sorprendre els visitants: per alguna cosa són, i no només en un percentatge important locals, els més fidels a una institució artística, segons els estudis de públics de l’Ajuntament. El més bonic que passa a la Virreina és que els noms no són el principal reclam. La descoberta de creadors poc coneguts, “entre cometes, secrets”, és un dels seus punts forts. “Aquí creiem en el valor formatiu de la cultura”, sosté el director.

Però no tots els noms encaixen en el seu programa. Passen pel garbell els que han propulsat “ruptures estètiques i ideològiques durant els últims 60 anys”. L’artista cinemàtic Paul Sharits, el col·lectiu de vídeo feminista Leeds Animation Workshop i la dadaista Hannah Höch són aquest perfil de creadors “seminals” poc, mal o mai exposats a l’Estat que la Virreina tracta amb molta cura. També té predilecció pels “heterodoxos de l’heterodòxia”. Traduït: “Artistes situats fora fins i tot dels relats anticanònics.” D’aquests marges dels marges en sorgirà una exposició lluminosa i necessària d’Amèlia Riera. I d’altres outsiders com Josep Iglésias del Marquet i Gerard Petrus Fieret.

La fotografia continuarà sent troncal. Carla Cerati, Guido Guidi, Ricardo Rangel, Michel Journiac... D’autors catalans, mostres imperdibles de Joan Fontcuberta i Miralda. I un bombó: l’obra fotogràfica de l’escriptor William S. Burroughs. També es repartirà joc al cinema expandit de Pedro Costa, Stan Douglas, Ulrike Öttinger i Mike Dibb.

Amb les ulleres temàtiques, i sense privilegiar cap disciplina artística per sobre d’una altra, la Virreina tornarà a mirar els relats descolonials, el cos trans i el capitalisme depredador. Dins dels primers, a El futuro ya fue: Antifuturismo Cimarrón participaran 20 artistes dones. Per cert que un altre informe municipal apunta que la Virreina és modèlica quant a paritat. Dins dels segons, els que aborden la complexitat de les identitats sexuals, Genesis P-Orridge, Greer Lankton i Marguerite van Cook & James Romberger. I dins dels tercers, els que furguen en la llosa que tenim a sobre per sistema econòmic, Inmaculada Salinas i Ángela Bonadies & Juan José Olavarría.

L’espectacularització de l’art i les víctimes que deixa (Biennal 2064. Los descartes) i el binomi no sempre ben avingut ciutat i arquitectura (el projecte del museu Munch d’Oslo, de l’estudi Juan Herreros) són altres mostres que s’aniran ubicant al calendari de la Virreina.

Beuys en català

Les exposicions són l’aspecte més visible d’un museu, però hi ha altres feines que es van cuinant a foc lent i que acaben adoptant diferents formats. Les investigacions, per exemple, com ara la de la gràfica de la revolta que farà Oscar Guayabero i que agafarà cos de llibre. La Virreina vol continuar enriquint la seva col·lecció de publicacions, sobretot les que cobreixen dèficits en català. Una antologia de textos i polèmiques de Joseph Beuys, de qui n’acaba de tancar una esplèndida retrospectiva, és la pròxima novetat.

El més immediat, el divendres dia 11: l’obertura de les exposicions estiuenques, de Marcelo Expósito, Patricia Dauder i Andreas M. Kaufmann. I el 15 de juliol inaugurarà La petjada del nyandú (o com transformem els silencis), comissariada per Río Paraná, forjada amb materials d’arxiu LGTBQ sud-americans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.