Cultura

De Brodsky a Smirnoff

El polifacètic i carismàtic autor alemany Wolf Wondratschek presenta la novel·la breu ‘Autorretrato con piano ruso’ amb un fons musical i d’interrogació constant

“Vaig afegir la meva ràbia i frustració contra el públic vienès”, comenta Wolf Wondratschek
“Hi ha una distància molt curta entre l’arrogància i l’intent de salvar la teva ànima”

Wolf Wondratschek va néixer a Alemanya el 1943 i és considerat com un autor de culte. És un escriptor prolífic i eclèctic (novel·la, poesia, narració, assaig, reportatge, teatre...) que va debutar el 1969. Amb només 26 anys ja tenia una sèrie de consignes creatives exigents que ha mantingut fins ara.

No és gaire conegut en les lletres catalanes ni castellanes i ha vingut a Barcelona per presentar una novel·la breu, Autorretrato con piano ruso, que Eva Garcia Pinos ha traduït per a Anagrama.

Ofereix una roda de premsa a la seu del Goethe Institut. No accepta posar-se bé per a les fotos, només conversant amb l’editora, Silvia Sesé. Amb tot, un cop comença a xerrar, es veu que és una persona simpàtica i expressiva, amb sentit de l’humor i un tarannà proper i moderadament cràpula.

La novel·la comença amb una conversa entre un periodista i un vell pianista rus en un cafè de Viena. “Està plantejada com si fos una gran pregunta. Tots els capítols comencen amb una pregunta. De fet, entre la cita inicial, ¿Sabe el azar lo que quiere?, i la final, ¿Como seguir?, hi ha dues-centes pàgines de literatura, de reflexió, amb bons diàlegs i una expressió de vegades experimental i altres clàssica, i tot sobre grans músics, sobre el dol i l’amor, sobre qüestionaments literaris”, sintetitza Sesé.

Tot va començar quan Wondratschek i un amic seu que treballa a la ràdio van voler enregistrar un llarg poema de Joseph Brodsky, Gran elegia per a John Donne, però en rus. “A Viena hi ha molts vells músics russos exiliats, i una violinista que a la novel·la apareix com a personatge em va parlar de Yuri Smirnoff, un pianista. Em va advertir que podia trigar molta estona a agafar el telèfon”, explica Wondratschek.

Hi va contactar després d’insistir bastant, efectivament, i l’home va acceptar de trobar-se a la pizzeria La Góndola de Viena. “Li vam demanar si llegiria l’inici del poema i va dir que no, que el volia llegir sencer... I té unes trenta pàgines!”, comenta l’autor entre rialles.

“Sembla que havia estat un bon músic, però el seu aspecte era el d’un sensesostre i el seu rostre era com veure la immensitat de l’antiga Unió Soviètica”, descriu l’autor. Es van trobar uns quants cops més, sempre a la pizzeria. “No tenia cap projecte, només sentia molta admiració per aquell home.” Això sí, quan va començar a escriure la novel·la no es van veure més, “per deixar volar la imaginació; tenia prou informació de l’ànima d’aquell home”. “En la primera versió va sortir el seu nom, però vaig tenir clar que l’hauria de canviar”, i remenant llibres de Txékhov que tenia a casa seva, al final va triar el nom de l’editor, Suvorin, i el personatge va passar a dir-se Yuri Suvorin.

Wondratschek aboca el seu pensament a través del diàleg, amb tot de records i sensacions narrats amb un estil admirable. “Vaig afegir la meva ràbia i frustració contra el públic vienès. Al final d’un concert de violí de Schubert, quan encara dura la darrera nota, ja criden «Bravo, bravo!», els idiotes.”

És molt melòman. “Em sento més a prop de la música cap a les dues de la matinada, quan ja vaig lleugerament borratxo”, confessa l’autor, que a l’agost farà 78 anys. Es mostra una mica fastiguejat de la vida pública, tot i que riu i somriu amb facilitat i mira d’explicar-se amb calma.

Li agrada més treballar de vespre i nit, “quan ja no soc tan conscient del que escric”. Evita estructurar el que escriu. Sempre va “a la recerca de les capes més fondes de la ment”. “Escriure ha d’anar molt més enllà del que l’autor sap fer. Un llibre només té valor quan és un repte per a l’autor. Massa escriptors tenen una relació amb el seu talent com si fossin funcionaris públics”, protesta. “Hi ha una distància molt curta entre l’arrogància i l’intent de salvar la teva ànima.”

Admet que els ho posa complicat als lectors, sense por. “Si algun cop tinc més de cinc lectors, és que alguna cosa no estic fent bé”, afirma fent broma. El cert és que és menys complex del que es pensa o del que vol, perquè la seva narrativa flueix i ho fa amb bellesa, sentit i fondària, estimulant els lectors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.