Art

la crònica

Museus de gent viva

No és pas tan comú que un museu commemori el setanta-cinquè aniversari de la seva constitució i el cinquantè del trasllat a una seu estable i que pugui reunir, per celebrar-ho, els quatre directors que hi han estat al capdavant en cada una de les etapes. El Macba, amb la meitat d’història, no va pas aconseguir-ho fa poc per commemorar els 25 anys. A la taula rodona organitzada divendres passat per fer memòria del Museu de l’Empordà, en canvi, hi eren tots: Josep M. Joan i Rosa, en representació de l’equip fundacional que completaven Evarist Vallès i Joaquim Fort de Ribot; Alícia Viñas, que els va agafar el relleu el 1974, després del pas fugaç de Jordi Geli; Anna Capella, que va arribar al càrrec el 1998, i Eduard Bech, el director actual, elegit per concurs públic el 2017. Si alguna cosa es pot extreure de les prop de dues hores de conversa que van sostenir és que, fins i tot en els moments més confusos, tots van tenir clar que un museu no és, no hauria de ser, un mausoleu, ni l’habitació dels mals endreços, ni una caseta de nines perquè hi jugui un artista sol. Són alguns dels entrebancs que van haver de vèncer des que, el 1971, es va procedir al trasllat de les peces dipositades en condicions precàries a l’institut Ramon Muntaner fins a la nova seu de la Rambla, i van descobrir, com recordava Josep M. Joan, que sota una densa capa de pols apareixia, ara un bodegó, ara una dona morta. Moltes eren obres heretades d’aquells dipòsits massius que el Museu del Prado, per desfer-se de les rampoines, havia començat a distribuir a finals del XIX per tot de satèl·lits peninsulars, però també n’hi havia de prohoms locals, com Frederic Marès, que professaven una prodigalitat extenuant, inundant el museu de ceràmiques, retaules, vitrines i unes columnes desmesurades, més aviat aberrants, que no hi havia manera de col·locar enlloc fins que Salvador Dalí va avenir-se a emportar-se-les al seu, de museu.

Amb Dalí, “en Vadoret”, com s’hi referia amistosament Josep M. Joan, hi va haver bona relació: cada setmana, si fa no fa, anava de visita al Museu de l’Empordà, on retrobava la pintura dels mestres de la seva joventut. Era una època en què se suposava que per formar part d’una col·lecció pública calia que com a mínim fes uns cents anys que eres mort, un prejudici que Alícia Viñas va haver d’esforçar-se molt a rebatre a còpia d’un centenar d’exposicions de tots els artistes empordanesos vius, fossin reconeguts o no, amb l’obra dels quals es va crear una sala monogràfica a la tercera planta amb la remodelació de l’any 1991. Aquells catàlegs quadrats, d’un groc llampant, van descobrir una altra tradició que la seva successora, Anna Capella, reforçaria amb una sèrie d’ambicioses exposicions de tesi amb les quals va reivindicar el patrimoni de l’Empordà, des del fotògraf Josep M. Cañellas al llegat republicà, passant per l’arquitecte Pelai Martínez i, per descomptat, la commemoració de l’Any Dalí. “Amb el govern del tripartit, per primera vegada Barcelona va mirar enfora i va incorporar el museu a les estructures de país”, va afirmar Capella en referència a la creació del Consorci del Museu, que va afavorir la professionalització de la gestió. Eduard Bech ha entrat en la direcció en un moment, va dir, en què per fi es valora la importància de disposar d’una política d’adquisicions, no pas per bastir un “museu d’història de l’art, sinó d’art”, un art que emocioni el públic amb creadors vius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona