El pintor que anava al seu aire

Era un pintor que no s’assemblava a cap altre. Quan veus una obra seva automàticament et ve al cap el seu cognom: Alumà. Ha mort als noranta-set anys al Masnou, el seu poble adoptiu. Havia nascut a Barcelona el 1924 i era fill de Josep Alumà, un notable cartellista de la primera meitat del segle XX.

Va treballar d’aprenent en plena guerra al costat d’Antoni Clavé. Tot i que també conreà la pintura de cavallet –es presentà en una individual de la Sala Argos de Barcelona el 1948 i exposà habitualment a la Sala Parés–, el seu medi ideal serien els grans espais dels plafons de vocació mural, molts dels quals poc coneguts pel fet d’estar en àmbits privats, però d’altres ben públics: a la Diputació de Barcelona –ara el Palau de la Generalitat– hi ha els seus brillants murals que omplen la sala de l’Arxiu de Comptes (1975), que malgrat ser l’evocació de les arrels i gestació de la Diputació no tenen res a veure amb la vella pintura d’història vuitcentista, sinó amb una desacomplexada reformulació, basada en l’estructura, l’esquematització i l’equilibri.

Conreà l’art del retaule, però no com una mena de continuïtat impossible del retaule gòtic religiós –al qual només es dedicà al principi–, sinó donant-li la volta i posant aquesta tècnica sobre fusta, al tremp d’ou, que confereix a la pintura una textura característica, com esmaltada, al servei d’un llenguatge diferent, elegant, eurítmic i virtuós. Francesc Miralles ha definit molt exactament el seu model plàstic: “Les figures i els paisatges tots s’establiran sobre un sistema de línies que, alhora que descompon el tema en una sèrie de compartiments, crea un ritme de conjunt de l’obra.” Amb la seva tècnica i el gran domini que en tenia, Jordi Alumà feia el que volia, i per això a part de creador podia ser professor ideal d’assignatures com ara retaule, pintura, policromia i procediments a l’escola de Belles Arts de Barcelona, des del 1953 fins al 1989.

Guanyà amb Sprint la Biennal de l’Esport en les Belles Arts del 1967. Ell va fer la Suite Olímpica del 1969, en vuit plafons, amb motiu dels Jocs de Mèxic, les obres que li van valdre els prestigiosos premis Ciutat de Barcelona de pintura (1978) i Ynglada-Guillot de dibuix (Closca de Barcelona I, 1980), la Simfonia Olímpica (1981) o la Suite Olímpica II (1984). L’esport esdevingué sens dubte la seva temàtica més freqüent. Nodrí d’obres seves el Museu Olímpic de Lausana (1987-89), fundat per Joan Antoni Samaranch, gran admirador de la seva obra des que va formar part del jurat de l’esmentada biennal. Allà la suite de set grans murals El naixement de l’olimpisme és una de les seves produccions principals i més internacionals. Va estar també molts anys vinculat a l’àrea cultural del Futbol Club Barcelona. Rebé la Creu de Sant Jordi l’any 2000.

Tot i la seva tasca de professor, que implica una acusada opció vital sedentària, Alumà fou un gran viatger, que pintà i exposà per Europa, Amèrica, Àsia i Oceania.

Alumà no seguí les modes dominants de la pintura contemporània: va fer la seva evolució personal partint de l’ensenyança cubista però reelaborada al seu aire. Tanmateix, al significatiu volum Art català al món que publicà Edicions 62 el 2007 l’obra triada per figurar a la sobrecoberta va ser una de seva. Al seu art el traç i la forma és essencial del tot, però el color no hi és pas un complement subaltern: ell el treballava també amb gran saviesa i amb un ús molt seu dels degradats cromàtics. Bé que no menyspreà pas usar els vermells i en general els tons càlids, era més freqüent en la seva pintura l’expressió a través de tons freds. I malgrat la base geomètrica de les seves composicions, l’expressió del dinamisme, consubstancial en l’esport, hi és molt present.

A part de les figures, també destacà en moltes altres temàtiques: potser la més notable sigui el paisatge urbà, al qual conferia una especial expressivitat. En algunes ocasions havia dissenyat igualment conjunts escultòrics en ferro de gran format.