La mirada grega de Maria À. Anglada

Homer es queixava del mal que feia la pràctica del pasturatge intensiu de les cabres, en algunes illes gregues; Plató, ja a principis del segle IV aC, lamentava la desforestació dels turons que envoltaven Atenes, que semblaven “l’esquelet d’un cos malalt”; Plutarc cantava la gratitud deguda als animals del camp, i sobretot a la paciència dels bous. La consciència ecològica no és un atribut de les societats modernes, com hem cregut a vegades, potser escarmentats pel poder destructiu exercit sobre la natura en nom de la modernitat. Els grecs ja lloaven les seves terres, les seves bèsties, com uns dons fràgils, amenaçats també per la inconsciència i la cobdícia. Van arribar a crear un gènere i tot per poder-s’hi retrobar en harmonia, la poesia bucòlica, a través de la qual expressaven, com Teòcrit immergint-se en la claror esclatant de la Sicília natal, el desig de fugir de les rigideses de la vida ciutadana.

Maria Àngels Anglada, que coneixia tan bé els grecs i va comprometre’s de manera tan decidida en la protecció del patrimoni natural, i sobretot dels Aiguamolls de l’Empordà, va reunir les dues passions en una conferència impartida a Olot l’abril del 1997, poc abans de morir, arran de la qual va començar a prendre notes per a una antologia de caràcter divulgatiu que no va poder acabar i que, finalment, veu la llum en una edició d’Eusebi Ayensa. La mirada grega. Natura i paisatge en els clàssics, publicat per Brau amb un pròleg emocionat de Jordi Sargatal, primer director del parc dels Aiguamolls, prové d’una carpeta amb esborranys més o menys elaborats sobre Homer, Safo, Sòfocles, Teòcrit i Plutarc, a més d’unes notes sobre l’ús de les plantes i les flors pels grecs antics que constitueixen “una aproximació a les fonts més pregones de l’ecologisme”, segons Ayensa. Dels capítols embastats, l’editor n’ha reconstruït la redacció a partir d’altres textos de l’autora, i hi ha afegit amb la màxima cura cinc capítols que completen la “mirada grega” d’Anglada.