Cultura

VICTORIA COMBALÍA

HISTORIADORA I CRÍTICA D'ART

“La vida de moltes dones artistes ha sigut tràgica”

Oi, i tant que Picasso va ser un maltractador psicològic. I a Dora Maar també li va pegar

La historiadora i crítica d’art Victoria Combalía (Barcelona, 1952) ens rep a casa seva per parlar de la reedició “corregida i augmentada” del llibre Amazonas con pincel (Sd.edicions), amb el qual fa quinze anys va posar llum a la vida i a l’obra de grans dones artistes que van haver de desplegar les seves carreres enmig de molta foscor. La conversa amb aquesta veu de llarg recorregut de la divulgació de l’art se’n va a altres territoris, com el de la delicada situació dels museus catalans i la desídia de les administracions per auxiliar-los. Ja hi compta, que les seves opinions poden importunar. Però és que és d’això del que va la crítica desperta.

El 1971, Linda Nochlin va publicar l’assaig ‘Per què no hi ha hagut grans dones artistes?’ Respongui’ns vostè, encara que sabem que no ens sorprendrà.
La resposta, que sí que coneixem prou bé tots, és per les condicions socials, polítiques i econòmiques dels segles passats, en què la dona estava relegada al paper de mare i esposa. Tampoc hi havia metgesses, arquitectes, enginyeres… Escriptores, sí, perquè només necessitaven llapis, paper i, com deia Virginia Woolf, una habitació pròpia. Per ser pintora necessitaves alguna cosa més, i una de fonamental era l’accés a una acadèmia, cosa que elles tenien prohibit. De manera que quedaven limitades a pintar flors, miniatures i retrats si, amb sort, tenien uns pares liberals. El tomb es comença a donar a partir del moviment sufragista, als anys deu i vint del segle passat. Però tot ha sigut molt lent...
‘Amazonas con pincel’ és, com aquell qui diu, d’abans-d’ahir, el 2006.
Sí, i va ser el primer llibre a Espanya. Com dic en la introducció, no hagués acceptat l’encàrrec els anys setanta i vuitanta perquè hagués considerat que era una discriminació per sexe. Però la realitat és la que és: continuem estant marginades en molts aspectes professionals i vitals. Al llarg de la dècada dels noranta em vaig adonar que feia falta parlar més de les dones artistes i que no passava res per reunir-les totes. Al contrari: el que calia era donar-los visibilitat.
Com diu, tot ha sigut lentíssim, però sí que els últims anys s’ha fet un clec important.
D’una banda, els museus s’han pres seriosament la tasca de recuperar artistes desconegudes, oblidades o menystingudes i els han organitzat grans retrospectives. Aquest fenomen està passant a tot el món, a Catalunya i a Espanya, també, en això no anem a remolc. I, de l’altra, el mercat ha anat valorant-les, encara no amb els mateixos preus, però algunes sí que tenen unes cotitzacions milionàries impensables fins fa ben poc. També hi ha una diferència clau en la manera de ser de les artistes contemporànies. Tenen més autoestima que, posem pel cas, una Frida Kahlo entregada en cos i ànima a Diego Rivera, o una Camille Claudel a Auguste Rodin. Ho vaig descobrir quan vaig dirigir el centre Tecla Sala [1996-2002]. A les artistes, que en tenien vint i pocs, els demanava, rient: “Què, de xicots com anem?” “Xicots? El més important són les nostres carreres.” Veies que eren més professionals i que tenien ganes de competir amb els homes. Que així i tot ells continuen sent més agressius i es fan obrir més portes.
Mentre no sigui una moda temporal reivindicar l’art de les dones…
Ara ho és, una moda, sí, però ha arribat per quedar-se. S’acabarà normalitzant. La llàstima és que es facin coses amb oportunisme o forçades.
Per exemple, com li vaig llegir, l’exposició de Gala artista?
Per exemple. Gala no va ser artista. Haver fet un dibuixet o haver posat una pinzellada a un quadre de la teva parella no et fa artista. És clar que s’està aprofitant aquest moment per fer entrar amb calçador tesis que no es corresponen amb la realitat. I el que cal fer, almenys jo ho faig, és reivindicar les dones artistes bones; tant o més bones que els homes artistes que s’han endut tota la glòria.
El que ja no tenim tan ben embastat són els llocs de poder de les institucions artístiques.
A Catalunya i a Espanya les dones hi estan accedint amb comptagotes. Igual que a França, on el nomenament de Laurence des Cars al Louvre ha estat una proesa. També podríem parlar dels jurats dels premis, que fins fa res estaven integrats només per homes. Jo vaig dirigir un equipament petit, amb pocs diners i perifèric com és el Tecla Sala, però a mi ja m’anava bé. De fet, quan em van oferir coses més grosses no em va interessar perquè les pressions polítiques que reben aquests càrrecs són fortíssimes. Els directors de museus han de tenir molta mà esquerra. No és que no m’hi veiés amb cor, és que no em compensava.
El que és curiós, per dir-ho d’una manera suau, és que sovint museus dirigits per dones cuiden igual o pitjor la paritat de gènere en les programacions.
Les dones que manen també s’han de conscienciar que han de fer coses per les dones. Entre una dona i un home d’igual qualitat, jo sempre agafava la dona. Quan havia d’escollir un dissenyador gràfic, per exemple. Als noranta, aquestes professionals ho tenien negríssim. Treballava amb una a la qual el seu marit només deixava treballar al matí. T’ho imagines? I era gent culte! Si m’autoexamino, també et diré que quan feia de professora d’història de l’art deuria parlar als meus alumnes de només cinc dones del segle XX. I ara sé que n’hi ha 70 o 80 d’importantíssimes.
Perdoni’m, jo m’he deprimit llegint ‘Amazonas con pincel’.
I a mi se’m queien les llàgrimes escrivint-lo. La meva idea inicial era fer només unes pinzellades de les vides de les artistes. Però la majoria són tan tràgiques que es mereixen tota l’atenció perquè tothom s’adoni com els va costar fer les seves carreres.
Aquesta dèria tan terrible d’associar les dones que no segueixen les convencions amb la bogeria…
Això encara ho he viscut. Jo, d’esquerres i rebel, vaig marxar de casa dels pares, burgesos i conservadors, a vint anys. Me’n vaig anar a viure amb un noi i la meva mare em va dir: “això és un nom de quatre lletres”, que volia dir simplement “puta” i no s’atrevia a dir-ho, per educació. Era el 1972 i per sort no em van portar a un manicomi. Però els anys trenta a la pobre Ángeles Santos la van arribar a tancar en una casa de salut i en va poder sortir gràcies a un article furibund, en defensa seva, del Ramón Gómez de la Serna a La Gaceta Literaria. Ara bé: es va espantar tant que no va tornar a pintar mai més res surrealista.
La vida de Katarzyna Kobro fa posar els pèls de punta.
Una constructivista russa extraordinària que a la Segona Guerra Mundial va haver de cremar les seves escultures per poder escalfar el menjar de la seva filla. I va morir com una completa desconeguda. Et parteix l’ànima.
I la que no podia faltar, Dora Maar, de la qual en va escriure una biografia pionera.
No agafava el telèfon a ningú i em van advertir que no li parles de Picasso perquè quan la va abandonar la van haver de tractar amb electroxocs. Em vaig centrar en ella i vam conversar llargament. Quan vam abordar el reportatge fotogràfic del Guernica, fent-me jo una mica la ximple, vaig treure la fama de masclista de Picasso. I ella m’ho va corroborar amb elegància: “Era molt viril i detentor dels seus drets.”
L’artista Maria Llopis i les seves alumnes han entrat fa poc al Museu Picasso per fer-hi una ‘performance‘ amb samarretes que duien, entre d’altres lemes, “Picasso és Antonio David”.
A mi no em va semblar una performance sinó un acte de protesta feminista. És que si ho pretenia ser, una acció artística, era molt banal. Equiparar el millor artista del segle XX amb un Guàrdia Civil és desafortunadíssim. Dit això, Picasso era un maltractador psicològic, oi, i tant. I, a més, fa dos anys vaig descobrir una carta de Victor Brauner, que he inclòs a la versió francesa del meu llibre de Maar, que és la prova fefaent que Picasso li va pegar. Maar va visitar Brauner el 1938 amb un ull morat. Li va dir que s’havia barallat amb el seu pare. No s’ho creu ningú.
Per cert que quan Maar va morir i es van subhastar els seus béns, vostè va moure fils perquè aquí es compressin les seves imatges de Barcelona. Però…
Vaig escriure a l’alcalde Maragall perquè tenia una relació d’amistat amb la seva família. Em va dir que parlés amb el Museu d’Història de la Ciutat, i així ho vaig fer. Resposta: no tenim diners. Costaven 600 euros. Llavors em vaig dirigir a Madrid i el Reina Sofía sí que va adquirir part de la sèrie del Guernica, entre d’altres peces. A mi em cau la cara de vergonya que hi hagi aquesta incapacitat per fer augmentar el patrimoni català. M’acabo de comprar un autoretrat de Sunyer per 350 euros! No hi ha diners? No en dubto, però el que segur que no hi ha és voluntat.
Estem parlant molt de Picasso, però vostè és més de Miró, oi?
És evident que Picasso va obrir més camins, però el meu cor se’n va a Miró, sí.
Doncs el deu tenir trencat quan veu les penúries de la seva fundació.
És un autèntic desastre la situació dels museus de Barcelona. La Miró només obre divendres, dissabtes i diumenges, no pot fer aquelles exposicions boníssimes que havia fet, programa activitats que no són ben bé ni les d’un museu com classes de ioga. La Fundació Tàpies encara no ha tret el concurs de direcció. El MNAC i el Macba, també escanyats. I el Museu Picasso, que tampoc té un euro, és un miracle que estigui tirant endavant una programació tan potent, però això és mèrit del seu director, l’Emmanuel Guigon. L’Ajuntament té poc interès pels museus i per la cultura, no sé per quina estranya raó l’entén com una cosa elitista. Et diré més: sembla que fins i tot la vulgui boicotejar, només cal veure com cuida els accessos a Montjuïc.
L’altre dia la vaig veure a la presentació de la instal·lació de Francesc Torres al MNAC. L’artista es va lamentar de l’habitual “ui, ui, ui” que frena tants projectes culturals ambiciosos.
Em va encantar que ho digués. Té tota la raó! “Tot és molt difícil”, “ho estudiarem”, “l’any que ve ho veurem”… sempre que proposes alguna cosa reps això per resposta. Vaig treballar tres anys i mig d’assessora d’arts plàstiques de la Comunitat de Madrid. “Podríem fer això però no sé si ho podrem pagar”, deia jo, com a bona catalaneta. “Fenomenal, no pateixis.” Sempre et deien que sí. Que després tampoc ho feien tot, però era una actitud radicalment diferent.
Com veu la crítica d’art?
El que veig és que no és tan viva com ho havia sigut. I és lamentable com s’ha arribat a precaritzar. Quan escrivia a la revista Triunfo em pagaven 600 pessetes per article, el que serien, suposo que més o menys, uns 600 euros d’avui; vaja, com un sou mensual baix. Quatre dècades després, el diari on col·laboro em paga 85 euros. Les polèmiques s’han esfumat, suposo que la gent té por. Hi ha coses que s’haurien de dir i no es diuen. Com ara que el Macba ha explicat fatal l’art conceptual, perquè ho ha agafat com a individualitats, seguint les lògiques del mercat. En parlaré en les meves memòries, perquè tots eren amics meus i allà on eren ells hi era jo. Digues-me tu quina controvèrsia hi ha ara?
La seu barcelonina de l’Hermitage.
Li diria que sí amb unes condicions claríssimes: que busquessin un altre emplaçament per dinamitzar un altre barri, tant me fa si és Nou Barris com la part alta de la Diagonal; que presentessin un pla museístic amb interès artístic, i un aspecte que es comenta poc, que canviessin de projecte arquitectònic perquè el que proposen està desfasadíssim. I el que no acceptaria de cap de les maneres és que s’hi destinés un euro públic, tenint com tenim els nostres museus.
M’ha semblat que encara tenia alguna cosa més a dir del Macba.
Estic disgustada perquè vaig fer-hi un dipòsit de quinze obres de la meva col·lecció, que van escollir ells, pensant que així en podria gaudir tothom, i el cas és que han passat quatre anys i no n’han penjat cap. Tenen un Rogelio López Cuenca que els va demanar el Reina Sofía per a la retrospectiva de l’artista. És a dir, que on s’ha vist és a Madrid, no aquí. Per mi això és desídia, ras i curt. Al sector hi ha molt de descontentament amb el Macba. No hi he fet mai ni una trista conferència. Ni jo ni moltíssima gent que fa una pila d’anys que ens movem en l’art contemporani. Ahir parlava amb un col·lega més jove, però que ja té 50 anys, i comentàvem que a nosaltres els crítics ens passa el mateix que als artistes: quan ja no ets emergent s’obliden de tu i ens convertim en una mena de premorts. Bé, quan estàs a punt de morir sí que se’n tornen a recordar que existeixes! La meva amiga Colita va rebre una pluja d’homenatges quan va complir els setanta i va anunciar que es retirava. “Ara han descobert que he treballat tota la vida”, em deia. Jo, però, no penso retirar-me: tinc corda per deu anys més com a mínim.
Abans ens ha dit que està escrivint les seves memòries…
Penso que en un any i mig les tindré acabades. Ho faig per les dones, perquè vegin com de difícil és ser independent. També ho faig pels joves artistes i crítics, perquè vegin tot el que ha passat a Catalunya i a Espanya. “Qui va fer l’IVAM?” “Ah, no ho sé.” Doncs va ser Tomàs Llorens, que s’acaba de morir, un savi total. Els joves tampoc tenen ni idea de qui soc jo. Ho veig per les cares de pòquer que posen quan em presento. Que quan te’n trobes un que valora el que has fet, que n’hi ha, és una satisfacció immensa.
Segueix l’art que puja?
Sí, però em deceben moltes coses perquè veig massa neo, neo, neo. M’agraden la Núria Güell, la Mar Arza i el Jaime Pitarch. Abans que parlàvem dels conceptuals dels setanta, als artistes d’avui trobo que estan aïllats, no tenen esperit de grup.
Podríem acabar comentant l’exposició d’Ángel Bofarull a la galeria Artur Ramon, que ha comissariat. Animi’ns a visitar-la.
Vaig dir-li que m’entrevistaries i em va pregar que t’expliqués un fet dramàtic de la seva vida. Amb l’Ángel ens coneixem des del 1982 i en fa deu o quinze em va confessar que va descobrir que va patir abusos de nen. Quan tenia tres o quatre anys, el va violar una persona de la seva família, de l’Opus, per cert. Ell ho havia oblidat per complet fins que un dia va tenir un flaix i li van aparèixer a la memòria unes imatges en què es veia tacat de sang mentre el duien a l’hospital. Espantós. L’Ángel en carrega d’altres, de tragèdies, com la mort del seu germà bessó als 16 anys. A ell l’art l’ha salvat. Ens va presentar la Marisa de la Ciento i el vaig animar a persistir en els collages que havia començat a fer, i que combinava amb la poesia, perquè eren boníssims. Després d’uns anys difícils enganxat a la droga, es va refugiar a Riba-roja d’Ebre i d’aquí se’n va anar a viure al sud de França. Però en plena pandèmia, sol i sense diners, els amics li vam dir que tornés a Barcelona. I aquí és on ha fet quinze peces meravelloses, que s’estan venent molt bé. L’exposició li ha donat una nova energia perquè s’ha sentit estimat. I jo, què vols que et digui, estic contentíssima.

El segon volum, a la tardor

‘Amazonas con pincel’ va irrompre com una alenada d’aire fresc el 2006 amb el segell de Destino, però ara Victoria Combalía no s’ha limitat a fer-ne una reedició clavada, sinó que pràcticament n’ha escrit un nou llibre. De fet, l’ha ampliat amb tantes ‘noves’ dones artistes que l’ha hagut de dividir en dos volums. El primer, el que ja és a les llibreries, arriba fins als anys quaranta del segle passat. I el segon, que sortirà al novembre, farà un recorregut per l’art de la segona meitat del segle XX. Combalía és autora d’una quinzena de llibres, dedicats a Picasso, Miró, Tàpies, l’art conceptual i, sí, la creació artística realitzada per dones.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Poder ‘calentó’

BARCELONA

L’ordre i el caos

Girona

Ha aparegut el diable

sitges
Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

L’Escala
El text català més antic

El text català més antic

barcelona

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà
Fernando León de Aranoa
Director de cinema

“S’estan perdent el sentiment de classe i la solidaritat”

sant sebastià
ALBERT MASSIP
Projecte Càntut

“Graveu els avis, en un temps hi donareu tota la importància”

BANYOLES