L’Amadeu Oller crític

Malgrat que és el premi que més ha significat en la normalització de la literatura catalana i malgrat que ha arribat a la 57a edició i ha descobert valors els darrers anys com Maria Cabrera –premi Carles Riba–, Anna Ballbona –premi Llibres Anagrama–, David Caño –guanyador dels Jocs Florals amb quatre edicions–, Irene Solà –autora del best-seller de qualitat Canto jo i la muntanya balla– i de la popular Juana Dolores, el premi Amadeu Oller per a joves inèdits està amenaçat perquè les institucions passen olímpicament de la base. La petita subvenció que atorgava la Institució de les Lletres Catalanes per pagar l’edició, que es reparteix gratuïtament el dia del lliurament, descansa als llimbs i cap dels nombrosos consellers que van passant per Cultura ha aconseguit que es recuperi el pressupost.

L’any passat les vendes de Juana Dolores van sortejar el problema, però el futur, a hores d’ara, és incert. Dilluns, a causa de la pandèmia, el premi es va donar als patis de l’escola de Sant Medir en comptes de donar-se a l’històric teatre parroquial, que tant ha representat per al moviment veïnal i obrer.

La nova edició ha estat per al llibre Intent de poemari (Galerada) d’Irene Gómez, 21 anys, graduada a la Universitat d’Essex i amb un futur tan gran com molts dels guanyadors i finalistes anteriors. Celebraven també el centenari de l’enyorat mossèn Josep Maria Vidal Aunós, rector de la parròquia el 1957 i impulsor del premi amb el nom del seu company Amadeu, desaparegut prematurament. També el centenari de Joan Triadú, jurat del guardó, que va ser glosat per Joan Josep Isern, comissari de l’Any Triadú. Va recordar el que Triadú hauria desitjat com a epitafi, “exigent en poesia”, així com les dificultats del catalanisme cultural. No anava errat Isern perquè el premi Amadeu Oller és un dels símbols del catalanisme i la cultura de base, impulsada per una parròquia menystinguda per la jerarquia, però que té més feligresos que cap altra. També un gran poder de convocatòria perquè el pati de l’escola n’era ple. L’energètica Marina Rossell va fer un concert de tres temes del seu repertori: un de nou sobre el confinament, el popular La gavina, del 1978, i l’adaptació de Le méteque del seu adorat amic Georges Moustaki.

També vam recordar el desaparegut, fa pocs mesos, Pius Morera, primer guanyador del premi el 1965 i autor de l’antologia del mig segle del premi. Com a la cloenda, el lluitador mossèn Enric Subirà, definit per Francesc Mir com a columna vertebral del premi, va fer un discurs punyent en què va recordar que la parròquia va ser un dels pocs llocs on es va fer un homenatge al també poeta Pere Casaldàliga, “autor d’una obra menystinguda que ens interpel·la”, per acabar destacant que “el poeta en temps de dissort esdevé profeta” i que Casaldàliga va mostrar la seva fidelitat al poble i a la humanitat des de l’Amazònia.

Un dels bells poemes de la Irene Gómez tenia aquest aire profètic, “Avui el silenci no escolta les processons que van per dins.” Esperem que l’Amadeu Oller no mori, més quan enguany ha tingut rècord de participació amb 37 aspirants.