Llibres
MARTA ALÒS
Escriptora
“La veritat acaba sent molt incòmoda”
En una societat imperfecta com és la nostra, seria insuportable sobreviure sense una simulació de sentiments
Necessitem gent amb capacitat de servei. Els partits polítics són només un mitjà, i no pas un objectiu per ells mateixos
Amb més d’una quinzena de llibres publicats i diferents premis literaris, Marta Alòs (Lleida, 1960) publica la seva segona novel·la negra, L’origen del pecat, que acaba de presentar Pagès, l’editorial que li ha publicat més llibres. Alòs va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora a la Paeria de Lleida i coordinadora de Cultura a la Diputació de Barcelona. Parlem amb ella de la seva trajectòria i d’alguns malentesos sobre la professió. I, sobretot, de la seva última obra, en què es qüestiona la corrupció política municipal i tot l’entramat de l’Església catòlica.
Quin és l’origen del pecat?
Els lectors m’han comentat que no hauria pogut trobar un títol més escaient perquè tota ella juga amb els lectors fins que, finalment, arriben al perquè de tot plegat.
De quina manera?
És, com t’ho diria, com anar encaixant les peces del cub Rubik, saps? Al final, el lector descobreix l’origen del pecat i també el pecador. El gran pecat polièdric. Et diria que és una novel·la negra en estat pur. El més important per a mi és la creació dels personatges, que, en aquesta novel·la, em sembla que són una vintena. Ben definits, amb personalitats potents, fins al punt que el lector els pugui arribar a visualitzar.
És una novel·la de contrastos.
T’he de confessar que L’origen del pecat és una novel·la descarnada, a voltes tendra i a voltes despietada. Hi ha personatges que es fan realment odiosos i, en canvi, n’hi ha d’altres que t’enamoren, com és el cas de l’Olga, una prostituta que... Bé, no voldria fer cap espòiler.
Putes, policies, polítics i periodistes, el famós sindicat de les 3 P+1, és un dels problemes de la societat actual? Com a mínim tal com es mantenen les relacions entre ells.
Sense que la crítica social sigui la trama principal, ni tampoc pretendre que sigui el pal de paller de la novel·la, és evident que hi ha un important component de denúncia i crítica social en aquesta novel·la. També n’hi havia a l’anterior, Ulls maragda. El que sí que he volgut és posar blanc sobre negre les pitjors cares de la nostra societat. La pitjor de l’Església catòlica i la pitjor cara de la política.
Va ser intencionat?
Casualment, i no va ser pas volent-t’ho, van quedar units quatre conceptes, i tots ells comencen per la lletra p. Coincidència? Potser sí. Diuen que els extrems sempre acaben tocant-se, creant complicitats entre ells. Per això et parlava de la negror d’aquesta novel·la, perquè hi conflueixen tots els ingredients imprescindibles: morts, assassins, investigació, misteri, fins i tot dues autòpsies.
El ritme és un element prioritari.
El que sí que em comenten els lectors és que, una vegada han començat la novel·la, ja no la poden deixar perquè els atrapa. Un lector em va deixar una nota en una llibreria de Lleida. Deia textualment que, per culpa meva, se n’havia anat a dormir a les cinc de la matinada. Al peu de la nota em comentava, però, que l’havia entusiasmat. Sort d’això!
Toca temes candents com la corrupció immobiliària i la moral a l’Església. És la nostra una societat sobre una base hipòcrita?
Evidentment! I sort en tenim! En una societat imperfecta com és la nostra, seria completament insuportable sobreviure sense una simulació de sentiments. T’imagines que tothom anés dient realment el que pensa? Ens aniríem pegant pel carrer. Saps aquella frase de la pel·lícula Johnny Guitar, quan la gran Joan Crawford diu a Johnny Logan: “Menteix-me. Digues que m’estimes encara que sigui mentida”? Doncs això. La nostra societat és hipòcrita perquè ha adoptat la posició més confortable. No volem saber. I fins i tot ens agrada ser enganyats. Perquè, entre tu i jo, la veritat acaba sent molt incòmoda.
Ha publicat quinze novel·les i en les últimes ha parlat de trames i organitzacions mafioses. Per què aquesta atracció?
Efectivament ha estat aquest últim cicle. De fet, només les dues darreres pertanyen al gènere negre: Ulls maragda i L’origen del pecat. La meva obra fins ara és força diversa. Novel·la intimista com és El dia que vaig oblidar el meu nom o Els ulls de l’ametller. Relats eròtics com són els llibres La mà al melic o Amb X de sexe, i teatre com Físic i polític. He fet llibres en què parlava de pobles perduts i de pobles oblidats i un que m’estimo molt, Cartes a la meva mare, que és, podríem dir, un llibre de dol. Hi ha un llibre de relats, La llengua de les pedres, que va guanyar el premi Armand Quintana de Calldetenes l’any 2014, que també m’estimo molt.
Sé que va sorgir d’una afició personal i de fa anys.
Fa molt anys que col·lecciono pedres i fer-les parlar va ser tot un exercici literari que em va agradar moltíssim. Diria que les històries i els seus arguments són els que et porten a la classificació del gènere. Ara n’he acabat una, no et diré el títol, que és terriblement romàntica.
Quan, com i on va decidir començar a escriure?
De ben jove. Ja saps, primers contes, primers relats. Un el vaig presentar al premi Manuel de Pedrolo i va quedar finalista. Me’n vaig anar al diari La Mañana i em van encarregar tots els relats d’estiu. Des d’aleshores ja no vaig poder parar d’escriure.
La nova novel·la toca el tema de la corrupció i a la vegada forma part d’una organització política que també s’ha vist esquitxada per tot això. Resulta impossible no embrutar-se amb la manera de fer del país?
Fa anys que no milito enlloc. Vaig deixar la política activa l’any 2012 i em vaig donar de baixa del partit, que, com ja saps, ja no existeix. Vaig viure-la amb passió i crec que tothom hi hauria de passar per saber valorar el bo i el dolent. La política s’hauria d’entendre com un servei a la societat. Malauradament hi ha gent, arreu del món, que no ho entén així. Una realitat que fa que la política hagi caigut en un descrèdit total.
Com canviaria la cosa?
Necessitem gent amb capacitat de servei. Hauríem d’entendre que els partits polítics són només un mitjà, i no pas un objectiu per ells mateixos.
Com ha pogut compaginar creació, política i família?
Crec que tothom compagina obligacions i devocions. I quin remei, oi? Qualsevol persona que ara mateix llegeixi aquesta entrevista pot fer aquesta reflexió: quantes coses faig durant el dia, els mesos, els anys. Treballar vuit hores o més, els fills, la parella i les nostres aficions, en aquest cas meu: la creació literària. És complicat però ho fem. A banda de la família i els amics, em quedo amb les dues coses que vaig aprendre a primer de primària. Llegir i escriure.
En aquesta línia, m’agradaria que definís les seves prioritats polítiques, artístiques i ètiques?
És públic que jo soc una persona que durant uns anys es va dedicar al servei públic per una vocació de servei al meu país. Potser no ho hauria fet si Catalunya fos estat. I la creació literària és, com t’ho diria, la meva vida. En parlem sovint amb companys escriptors. Què seria de nosaltres si no poguéssim escriure?
Què seríem?
Res. No seríem res. Quan et toca la vareta de la creació ja has begut oli. I l’ètica, em preguntes? El proïsme. Sí, si hagués de demanar un desig seria aquest, que el proïsme conquereixi el món. Nelson Mandela feia servir una paraula d’origen bantu. La paraula és ubuntu i significa, més o menys, bondat humana; és a dir, de fet, el mateix que el proïsme, jo soc tu i tu ets jo. Jo soc perquè tu ets. Una bona base del cristianisme.
Què ha representat la literatura en la seva vida?
Tot. Sí, tot. M’ho ha donat tot. Des del primer moment que vaig saber lligar vocals i consonants, vaig quedar aclaparada. Em va semblar una cosa meravellosa. Un autèntic miracle. Tot està en els llibres. Nosaltres som llibres. Crear, imaginar, transmetre. Una vegada una senyora em va parar pel carrer i em va agrair que hagués escrit Cartes a la meva mare.
Què li va dir?
Em va dir que l’havia ajudat a reconciliar-se amb el seu passat, amb la seva mare que no havia conegut.
Tornant a la nova obra, com situaria ‘L’origen del pecat’ dins la seva obra, ja important?
Estic molt satisfeta d’aquesta novel·la, sincerament. L’origen del pecat va ser víctima de la pandèmia. Es va publicar a darrers de febrer del 2020 i l’havia de presentar al març, i llavors, ens van tancar amb pany i forrellat. Es va quedar sense poder-se distribuir a les llibreries.
L’epidèmia ha estat un fre en totes les activitats culturals.
De fet, és una novel·la que ha estat gairebé novetat per aquest passat Sant Jordi. L’origen del pecat ha estat una novel·la complicada d’escriure perquè hi ha moltes trames, subtrames i molts personatges. És agosarada i atrevida. M’hi vaig arriscar força perquè tracta temes que la nostra societat ha amagat davall de la catifa. Crec, sincerament, que aquesta és una de les novel·les més importants que fins ara he escrit. Però això ho ha de dir el lector, no pas jo.
Un dels personatges diu: “Apreneu a fer el bé.” És realment un aprenentatge?
A la novel·la hi ha diversos personatges que pertanyen a la jerarquia eclesiàstica, de ficció, és clar. Un d’ells és un pa beneït que és el rector de l’església de Sant Llorenç. Un pobre home que tem l’ira divina i el sibil·lí bisbe Mestre. Representen la cara A i la B de l’Església catòlica. I és precisament la cara A que aconsella que cal aprendre a fer el bé. He procurat que els personatges siguin al més versemblants possible. També hi ha els que naveguen en una perversitat extrema.
En aquest sentit, la novel·la té aquesta constant maniqueista. La crítica social ha de ser un element primordial de la novel·la negra?
No t’ho sabria dir, però potser sí que, sense que els creadors ho hagin pretès, finalment aquest element de crítica és perenne en la novel·la negra. Ingredients com la injustícia, les desigualtats, la misèria, la pobresa, la immoralitat o la cobdícia, habituals en la novel·la negra, són al cap i a la fi un reflex de la nostra societat imperfecta.
És l’Església catòlica un món tan obscur com el presenta?
Quan llegim ficció, hem de tenir sempre present que estem llegint ficció, però per no defugir la pregunta, et diria que l’Església oficial, la del Vaticà, per entendre’ns, fins i tot crec que sí. Hi ha, però, una altra església magnífica que treballa a favor del proïsme i que fa una feinada inabastable. És la gent d’organitzacions com Càritas, Arrels, l’Església que sempre és al costat dels oprimits, dels abandonats per la societat. Fixa’t les cues de gent que hi ha a les portes de moltes parròquies i què se’ls dona: menjar, roba, coses bàsiques. Els atenen sense preguntar res, si són catòlics o musulmans. Un fet que no veuràs en cap mesquita. Per cert, i és força estrany i reprovable si tenim en compte que la caritat és un dels cinc pilars de la religió islàmica.
Un cristianisme sense virtuts
Nascuda a Lleida el 1960, Marta Alòs és una persona íntegra, d’una peça, que parla d’una manera directa, però sense ser autoritària. Sense fer gaire soroll i pas a pas ha publicat una quinzena de llibres. Recordo que als anys noranta va signar Quartet Ponentí, amb figures de la Terra Ferma com Rosa Fabregat, Francesc Pané i Guillem Viladot. No feia gaire que havia debutat i la literatura l’ha pogut compaginar amb diferents càrrecs polítics, fins que el 2012 en va dir prou. La seva nova obra, L’origen del pecat, és una novel·la de maduresa, que continua la línia d’Ulls maragda, però amb més duresa. Tota una trama de personatges es mouen per les fronteres de la moral. La política, els empresaris i l’Església catòlica surten ben retratats. Els plens municipals, els Mossos d’Esquadra, els periodistes i tota la fauna de la política es mouen com criatures d’un teatre obscur, on la literatura brilla.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
