Cultura

EDUARD ESCOFFET

Director del Festival Poesia i +

“Els espais petits tenen més força que els grans”

La idea de la poesia reclosa en un llibre no és l’única. I, sobretot, si mirem els seus orígens: l’oralitat té un paper essencial
La pandèmia ens ha fet veure que pensem en xifres més petites: s’imposa el poder de la transmissió

Aquest cap de setmana es tanca la darrera edició de Poesia i +, un festival que es va atrevir a programar presencialment també l’any passat i que treballa per construir una xarxa de complicitats a la comarca del Maresme i entre disciplines artístiques, sent coherent amb l’interès de Josep Palau i Fabre (1917-2008), impulsor d’aquest cartell que es continua organitzant a través de la seva fundació, instal·lada a Caldes d’Estrac. És dels que sumen i dels que prefereixen l’actuació que toqui la pell que la de grans aforaments, molt més impersonals.

Estan a punt d’acabar l’edició del 2021. Però cal preguntar-los com van poder salvar l’edició de la pandèmia de l’estiu passat?
Nosaltres vam ser dels primers que ens vam atrevir a fer-lo amb presència de públic, alhora que ho fèiem en streaming. Vam ser dels únics i vam desplaçar totes les actuacions a l’aire lliure, sense excepció. Era tota una prova de foc.
Per què hi ha enguany aquesta concentració de festivals al juliol?
Hi ha una raó tradicional i és que coincideixen amb les festes majors. També passa que és l’època de l’any en què tothom té més temps, les nits són més llargues i ve de gust sortir a fora, al vespre. Jo diria també que aquest any hi ha hagut una certa explosió per efectes pandèmics: hi ha hagut alguns festivals que s’han esperat a l’estiu a programar perquè suposaven que les vacunes estarien més avançades i perquè confiaven que hi hauria millors condicions meteorològiques que permetrien fer-los a l’aire lliure i després que grans festivals que acumulaven molta programació s’han convertit en festivals de petites programacions. Enguany gaudim d’una explosió de petits festivals. I els que fa anys que ho fem, en aquest format petit, que volem intensificar la relació entre espectador i artista, ens hem vist amb molta competència. Han sortit com bolets. Però també és bo. És una manera d’expandir la cultura i apostar per aquests formats informals, a l’aire lliure, que molts cops serveixen perquè la gent s’acosti a propostes a les quals, potser, durant la resta de l’any no s’acostarien pas.
O sigui que com més festivals, més possibilitats d’accés a la cultura.
En tot cas, els festivals haurien de ser oportunitats per al públic. I, si hi ha una feina de recerca del qui fa la programació, poden ser també grans oportunitats creatives. Des del Poesia i + sempre hem volgut apostar per veus emergents, anar més enllà dels noms que tothom ja coneix i, fins i tot, incorporar aquests artistes coneguts però en formats poc habituals. Seguint l’esperit d’en Palau i Fabre, el fundador del festival, que tenia molta curiositat, ganes de creuar la poesia amb altres disciplines. Els festivals, ben entesos, poden ser una molt bona plataforma per a nous artistes per proposar espais diferents al públic i obrir l’horitzó cultural.
Aquesta competència, però, ajudarà a esperonar públics o els pot despistar? D’entrada, com més propostes, més reclams per interessar al públic. Però potser els espectadors entraran en col·lapse...
El que és important és que hi hagi programacions de festivals bastant diverses. que no siguin fotocòpies. Per tant, tots són benvinguts. N’hi ha molts, de festivals, però és que també hi ha molt públic a convocar i propostes artístiques a mostrar. L’únic negatiu és quan es fan molts festivals i tots són fotocòpies els uns dels altres. Aquest any, hi ha molta explosió dels festivals, però segurament ens trobarem que molts d’aquests festivals l’any que ve hauran desaparegut, o s’hauran recol·locat en les seves dates habituals. Tampoc passarà res si segueixen augmentant. La qüestió és que cada festival tingui una línia de programació coherent. Mentre tingui un públic i un espai està molt bé. En general, soc més dels de sumar i que cadascú trobi el seu espai. Cal que hi hagi, sí, una recerca, una feina de programació.
Transversalitzar públics. Aquesta és una de les raons de Poesia i +, no?
El nom de Poesia i +, que el va inventar Palau i Fabre, ja ho indica: dirigir la poesia cap a tots els àmbits. I la Fundació Palau, que s’articula al voltant de la col·lecció de Palau i Fabre, sempre ha fet dialogar la poesia amb les arts plàstiques i la música. Parteix d’una mirada interdisciplinària. Es vol trencar la imatge que la poesia és un art per a iniciats, per a poca gent, i al Poesia i + hem demostrat el contrari: que la poesia casa amb totes les arts i que pot convocar molt de públic. Busquem accions diferents com les actuacions a la muntanya, algunes intervencions de veu a cappella dins d’un temple. Es tracta de convèncer la gent de la vitalitat de la poesia.
La poesia és per ser escoltada. Perquè sovint es clou en el lloc íntim de l’escriptura i la lectura personal.
Originalment, la poesia era un gènere per ser escoltat. La poesia parla de la fragilitat de la veu. Amb el temps, s’ha anat fent més forta la idea de la poesia entaforada o reclosa en el llibre. Però nosaltres reivindiquem la poesia com un art actual. I que és plural i efímer. La poesia parteix d’un text, d’unes idees, d’una mirada, però és bàsicament un exercici de paraula dita. Això és el que transmeten moltes nits del festival. Són experiències que no tornaran a passar. La idea de la poesia reclosa en un llibre és vàlida, però no és l’única. I, sobretot, si mirem els orígens de la poesia, quan l’oralitat té un paper essencial. I en la poesia catalana, en els últims 20-30 anys hem recuperat molt aquesta energia de la poesia oral.
S’estan recuperant aquests espais de poesia després de la pandèmia, que es prodigaven per les ciutats?
Sí, s’està començant a programar. Hi ha una tradició de fa molts anys, en David Castillo [redactor de la secció de cultura d’El Punt Avui i també impulsor d’accions culturals] hi té molt a veure. S’han anat obrint festivals, programacions, espais estables per a la poesia recitada. Realment, a l’escena de la poesia en català (tant a Catalunya com al País Valencià i a les illes Balears) el recital té moltíssima força. I el més agraït és que als recitals, en general, es veu públic de tota mena. Nosaltres no som un festival d’una gran majoria però som un festival de moltes petites minories, que acaben sumant molt de públic. I ens sorprèn agradablement que s’omplin les sessions del festival, a partir de l’ham de la poesia. Això demostra que hem aconseguit el que no aconsegueixen totes les escenes culturals: que un públic bastant ampli conegui els principals poetes que estan en actiu. No ho valorem mai prou i, en realitat, la gent quan ve de fora als nostres festivals se sorprèn. El Poesia i + neix d’aquesta tradició. Dialoga amb aquesta escena i té el seu paper en aquest entramat. Intentem portar les veus emergents a un públic ampli i fer-los dialogar amb propostes musicals que tenen més públic i ampliar l’espai cultural i social de la poesia i aprofitar aquest moment privilegiat.
El repte és buscar un gran nombre de petites minories, més que convocar una poesia ‘mainstream’. Si desemboqués en aquest escenari, es perdria la proximitat i intimitat amb l’espectador i la veu, no? O és possible omplir un Sant Jordi amb una poesia popular?
Per les dinàmiques de la poesia crec que no té gaire sentit (tant de bo que el pogués omplir, un Sant Jordi, amb poesia...). Hi ha una lògica capitalista de sumar, sumar i sumar fins al límit que a la poesia no li va gaire. Fins i tot els poetes que més venen tampoc venen gaire. I fer un recital d’algú conegut per a 20.000 persones tampoc seria gaire interessant. La poesia on té més força és en el petit format. Tant de bo algú muntés un festival al Sant Jordi; però, segurament, tampoc faria falta. La poesia té una lògica contrària a aquesta idea de grans xifres. Un dels canvis que ha fet la pandèmia és que ara pensem en xifres més petites. S’imposa la idea del poder de la transmissió. Això serveix per a la poesia però diria que també per a la música. Poder anar un concert en un local és sempre molt millor que seguir-lo en un Sant Jordi i veure el músic petit al fons o en una gran pantalla. Aquest any, a més, des del Poesia i + hem insistit en la presencialitat. La millor manera d’entendre les coses és a través del tacte, de la pell. Això implica que els espais petits tenen més força que els grans.
És certa aquesta visió. Però bé que recordem amb nostàlgia el Price amb les trobades dels grans poetes.
Eren recitals d’altres temps. Ara, afortunadament, tenim les possibilitats de fer recitals de petit format, i fugir de la transmissió per la pantalla. Hem de tornar al tacte i la proximitat.
Potser és que a través dels poetes es convocava alguna raó (política i social) més enllà de la poesia.
Ara també hi ha raons, però és que també ara hi ha moltes més propostes que han de conviure. La poesia ha anat recuperant molt de terreny perdut.
Des del Poesia i + també miren de fer xarxa en favor de la poesia, més enllà de les programacions més o menys estables de Barcelona.
Nosaltres fem xarxa perquè entenem que és crucial per a tot festival. Fem una xarxa comarcal, d’entrada, en què impliquem molts municipis i persones del Maresme, que l’hem de reivindicar. També fer xarxa amb altres espais independents com el Konvent de Berga (estan fent una feina molt important sobretot de dinamització, de portes endins, de produir nous formats) o altres festivals com l’(A)phònica de Banyoles i l’Eufònic del delta de l’Ebre. Ens permet anar buscant autors que potser no han arribat a grans ciutats com Barcelona, València o Palma.
Ara es prefereix l’aire lliure per descarregar amenaces de contagi. Però vostès fa anys que ho fan de manera natural.
El nostre gruix de la programació el fem a l’aire lliure, que té unes limitacions però et permet una estada molt més agradable, amb millor connexió amb els artistes. L’any passat, amb la Covid, vam evitar tots els espais tancats i vam recórrer a desplaçar-ho tot a l’aire lliure. Aquest any, tornem a tenir alguna actuació al Teatre Principal d’Arenys. La resta és tota en espais oberts. Aquestes actuacions a l’aire lliure ens serveixen també per reivindicar el patrimoni natural i arquitectònic del Maresme, una comarca molt travessada per vies de tren i carreteres però que també té molt de patrimoni a reivindicar i per això programem recitals en espais privilegiats (vol ser una mostra dels espais naturals del Maresme). Molts cops portem el públic a espais difícils d’accedir o a indrets que no tothom coneix.
Palau i Fabre té una sala a l’Espai Brossa en què es feia teatre, els últims anys. Fa unes setmanes s’ha anunciat un canvi de gestió. Què en coneix i què en pensa?
No sé què en pensa la directora de la Fundació Palau. L’opinió que transmeto és personal. En qualsevol cas, la Fundació Brossa continuarà programant teatre a l’escenari Joan Brossa. Serà només un canvi de gestió. I estic segur que Palau i Fabre continuarà tenint un espai important a La Seca [l’edifici de la fundació Brossa], de la mateixa manera que Brossa és molt present a la Fundació Palau. És important reforçar aquestes plataformes, com la Palau o la Joan Brossa, que són molt fràgils perquè has de sobreviure amb pocs recursos però que són molt importants. Gràcies als llegats de Brossa i de Palau s’han pogut fer aquestes fundacions. El canvi de model pot anar bé perquè s’actualitzin i tinguin encara més sentit.

Itineraris per a ‘gurmets’ i curiosos

Josep Palau i Fabre va cultivar sempre, per sobre de la reflexió crítica plàstica, la poesia o el teatre, la curiositat. El seu treball d’alquimista pacient contrastava amb les ganes d’aprendre. Potser per això les jornades de Poesia i + proposen breus itineraris que són compatibles que salten de la poesia a la música, indistintament. Una bona prova és el programa d’avui, que comença amb els versos de Laia Llobera (19.30 h); la música de Ferran Palau, acompanyat aquest cop només d’una guitarra (20 h); la provocació escènica de poesia dirigida a un públic d’Aldaolado (20.30 h), i, finalment, un fi de festa amb el cantautor Nacho Vegas (21.30 h). És només un exemple. El festival va arrencar el 30 de juny amb la lectura dels versos Felanitx, d’Andreu Gomila. El festival s’acomiada diumenge amb la presentació del disc de Pau Vallvé (fet durant el confinament) La vida és ara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.