Cultura

Que rodin les aspes!

L’Ajuntament compra El Molino, restaurat a través d’una associació el 2010, i el reobrirà el 2022, cedint-ne la gestió a una empresa privada, com l’actual Barts

El Molino serà una nova Casa de Cultura, un model de gestiódiferent de les fàbriques de creació
L’Arnau haurà d’esperar uns anys més per afegir-se al projecte del Paral·lel

L’amor que persones particulars com Elvira Vázquez, presidenta d’Ociopuro, han posat per la reobertura d’El Molino no ha estat prou correspost. Fins ara. Ahir, l’Ajuntament de Barcelona va posar fi a l’agonia d’una gestió de la sala que ja va haver de presentar un concurs de creditors el 2013.I que la pandèmia ha acabat de fer inviable per si sol. La compra, per un valor de 6,2 milions d’euros, garanteix (com ja es va fer amb l’antic Español, llavors conegut com a Scènic el 2005, amb l’Arnau el 2011, i el veí Tantarantana el 2017) que l’equipament mantingui els usos culturals. No serà presa de cap fons voltor que hi especuli o elimini el pes cultural i social d’aquells edificis. Més enllà de preservar la història, es reivindica un nou present i futur per a aquesta sala centenària, com a nou referent en un nou Paral·lel.

Elvira Vázquez admetia, ahir al migdia, tenir el cor trencar per la venda de l’immoble, però estava convençuda que era l’oferta més racional per garantir la continuïtat de l’equipament que ha d’ajudar a revitalitzar el Paral·lel. El 2020, Ociopuro parlava d’una inversió de 15 milions per a compra i reforma de l’edifici. Amb la compra per part de l’Ajuntament, l’edifici elimina els deutes que l’afectaven com a aval. Vázquez insinua que seguirà de prop les actuacions de l’Ajuntament: “Una mare mai acaba d’abandonar el seu fill, sempre el vetlla.” I també apel·la a la necessària transformació del Paral·lel. Per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, aquesta compra permetrà, efectivament, reforçar la idea de la via del Paral·lel pròpia evitant convertir-se en una còpia de Broadway o de la Gran Via de Madrid. Vázquez farà públiques totes les indagacions en aquests anys de reobertura en un llibre que es podria publicar l’any vinent. D’ofertes, per El Molino, n’hi ha hagut un grapat, però només ha confiat en la de l’Ajuntament.

El Molino s’integrarà a una nova xarxa d’equipaments publicoprivats de la ciutat (coneguda com Casa de la Cultura) en què l’edifici serà propietat municipal però hi haurà una gestió privada que s’aconseguirà a partir d’un concurs públic. És un model que es vol diferenciar del de les fàbriques de creació que han servit, durant més d’una dècada, per consolidar projectes d’investigació i exhibició teatral de petit format arreu de la ciutat. De Casa de la Cultura de Barcelona, actualment, només hi ha el Barts (la Casa de la Música) i El Molino s’hi integraria a partir del 2022, un cop resolt el concurs, segons previsions municipals. En aquests equipaments, en què es vol potenciar l’exhibició amb l’articulació sectorial, busca noves connexions també entre cultura i Educació. I és que la compra d’El Molino ja figurava en el projecte del pla de drets culturals que va presentar l’Icub fa uns mesos. Per Colau, la cultura ha de sortir reforçada després de la pandèmia, “ha de tenir un paper central, perquè Barcelona necessita enfortir l’ànima”.

I l’Arnau? El projecte executiu ja està aprovat fa temps i s’espera disposar d’una partida econòmica suficient per fer la reforma integral de l’edifici. Des de fa tres anys, a més, es dona suporta a L’Arnau itinerant (la setmana passada es presentava al Grec Passar revista de LAminimAL, per exemple, dins del Grec) que impulsa la relació amb el veïnat dels tres barris i alhora fa campanya per a l’inici de les obres. De fet, la vedet Merche Mar va fer un cicle d’actuacions de revista similars durant anys sota el títol Salvem el Molino! que, finalment, van donar els seus fruits.

La situació d’El Molino és molt diferent de la de l’Arnau, perquè aquesta reforma ja ha estat feta i, d’aquí a molt poc temps se sumarà a l’oferta cultural del Paral·lel; s’hi podran veure disciplines molt diferents (des de màgia fins a humor, circ o revista), però el que s’hi busca és la interacció amb la ciutadania amb espectacles d’un format popular i molt accessibles. L’Arnau, en canvi, demana una partida econòmica molt més gran, i en l’actual incertesa sanitària l’Ajuntament no vol posar data d’obres.

Sí a les plomes, no al pit i cuixa

Quan va reobrir El Molino buscava nous públics, mantenir el xou de revista de les vedets i les plomes, però sense decantar-se pel pit i cuixa. Aquell era un model que havia acabat d’ensorrar la sala el 1997. L’empesa New Mills, en fallida voluntària, va vendre l’edifici a uns inversors russos. Les primeres intervencions van afectar de ple l’interior històric de la sala i les seves escenografies. El periodista Lluís Permanyer va denunciar a la premsa que bona part del patrimoni era als contenidor. L’Ajuntament de Barcelona va obligar a aturar les obres i es va iniciar un compàs d’incertesa. Ara, amb la reforma d’Ociopuro, es buscava disposar d’un servei de restauració potent i de diverses sales, a més de l’escenari central. A falta de dimensions de la caixa escènica per disposar d’escenografia, es va optar per panells audiovisuals. El que sí que té en propietat encara Ociopuro (i espera arribar a un acord per a cedir-lo) és tot el vestuarique s’ha anat generant en aquests anys..

La història d’El Molino es remunta al 1899, en un escenari que va obrir com La Pajarera Catalana i posteiorment va tenir altres noms, com Gran Salón del Siglo XX, Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge, segons el llibre Barelona, ciutat de teatres, de Carme Tierz i Xavier Muniesa. Si al començament aquell modest cafè de fusta amb coberta de taulons i zinc oferia petits concerts de trios i quartets, va anar introduint la moda de les variétés de París, per evitar la competència del cinema (del 1905 al 1908 es va combinar cinema amb gènere frívol). Les aspes del molí no van presidir la façana fins al 1929, coincidint amb la celebració de l’Exposició Universal a Montjuïc. La gran empenta del teatre va ser l’any 1942, quan Francisco Serrano i Vicenta Fernández van convertir l’espai en l’últim reducte de les classes populars per fugir de la pressió de la dictadura. Lita Claver, La Maña, entre moltes altres vedets, hi arribaria l’any 1987, contractada per l’empresari Ricard Ardèvol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.