El flamenc trenca cadenes
La cultura allibera i elimina estigmes. María Pagés torna aquest vespre (i demà) a l’Amfiteatre Grec amb Paraíso de los negros, una nova peça en què versiona els seus poetes de referència, transformant-los en un pal de flamenc. Com ja és habitual, la dramatúrgia va a càrrec del seu company El Arbi El Harti (que codirigeix l’espectacle amb ella), que ha integrat versos de Federico García Lorca, Fernando Pessoa, Charles Bukowski o Nina Simone i que els situa en el mite de la caverna de Plató.
El punt en comú dels 10 quadres musicals és preguntar-se en d’on arrenca la idea que hi ha una part de nosaltres que pot sotmetre a l’altre part, “que no és capaç de superar i de veure l’altre com un enemic”, lamenta Pagés que balla sola a l’escenari. La bailaora, això sí, comparteix escenari amb Ana Ramón, Sara García (cante); Rubén Levaniegos (guitarra); Sergio Menem (violoncel); David Moñiz (violí); i Chema Uriarte (percussió).
Pagés ha aprofitat que enguany el Grec està dedicat a Àfrica per insistir en un fil dramatúrgic que pensa molt en la fusió de cultures d’arreu. La bailaora, que és una gran lectora i aprofita el procés de creació per qüestionar la cosmovisió occidental, s’ha inspirat en Norma i Nigger Heaven, una novel·la de Carl van Vechten que forma part de l’anomenat Renaixement de Harlem (un moviment que va mostrar la riquesa de les arts de la comunitat negra a la Nova York del 1920). En aquesta novel·la es fa una relectura del mite de la caverna de Plató. Els deu quadres de Paraíso de los negros insinuen que la humanitat lluita per sortir d’una cova i que en superar una dificultat, apareix en una de nova.
