Arts escèniques

DAVID RODRÍGUEZ

BALLARÍ, COREÒGRAF I DIRECTOR DE GIRONA EN MOVIMENT

“La fuga de talent en la dansa és enorme”

Per molta disciplina o tècnica que tinguis, si no tens passió i amor pel que fas crec que no és la professió a la qual t’has de dedicar
Hem d’aturar la visió que es té que la cultura és una despesa pública. És una inversió i, a més, és una indústria molt rendible

Durant la darrera dècada David Rodríguez (Girona, 1989) ha col·laborat amb el Béjart Ballet Lausanne (Suïssa), el Teatre Nacional del Tirol (Tiroler Landestheater, Àustria) i Gauthier Dance Company (Stuttgart, Alemanya). Viu a Suïssa, on es dedica a la coreografia i producció d’espectacles i treballa com a gestor cultural a la Lliga Suïssa contra el Càncer (Krebsliga - Ligue Suisse contre le Cancer). També és al Consell Internacional de la Dansa (Unesco) i col·labora amb Barcelona Global i la Societat Catalana d’Economia. Aquests dies ha tornat a casa seva i, com que és dels que sempre aprofiten el temps, torna a dirigir Girona en Moviment, la tercera edició d’un festival de dansa benèfic únic i irrepetible.

S’hi reflecteix en ‘Billy Elliot’?
Sí que em va marcar molt, en relació amb la voluntat de voler ballar i, com passa a la pel·lícula, en un context com el d’aquí, on no hi ha suport ni referents, perquè la dansa està molt vinculada a l’àmbit femení. La seva lluita per poder fer el que li agrada i en què res és fàcil, allò forja els solistes. En canvi, a mi la meva família sempre m’ha donat suport i tampoc vinc d’un context precari com el del protagonista.
Quan li va sorgir la passió per ballar?
Abans que ballar, em va néixer la passió per sortir a l’escenari. Quan era petit vaig voler fer piano i de seguida em va interessar el teatre, organitzar obres amb els amics, fins que vaig entrar en contacte amb Proscenium. Allà em va marcar molt fer els Pastorets, que dirigia Joan Ribas, que em va ensenyar tant, i després amb el centre de formació teatral El Galliner. A l’adolescència em vaig interessar més pel moviment, per allò performàtic i experimentar amb dansa. Els meus primers passos els vaig fer amb l’Esbart Fontcoberta de Banyoles, d’una forma completament autodidacta, fins que la Maria Elvira Buck, que va tornar de Bèlgica, em va introduir en el ballet tot i les meves reticències al principi: jo era de dir “ni pensaments, dur malles!”. Em va convèncer i la primera classe de ballet la vaig fer amb disset anys. Les classes les fèiem al garatge amb una barra adaptada i a partir de quarts d’onze de la nit. Quina paciència que tenia amb mi! La Dinora Valdivia va ser la que em va introduir en la dansa més contemporània.
I professionalment, ja a fora?
Després del meu pas per l’Institut del Teatre vaig fer una audició i em van agafar per entrar a l’escola de Maurice Béjart. Se’m van obrir moltes portes.
Una escola llegendària, però també esquitxada per la polèmica.
És cert i tot ve de lluny. Ara, això no passaria, però fa uns anys no es denunciaven els abusos. A les escoles d’elit no hi havia cap control ni inspecció. Treballaves hores i hores i l’endemà volaves cap a l’Índia... Llavors havies de ser molt conscient d’on i en què no caure, com ara les drogues. Era molt intens. Però per a mi, que era jove, allò era un descobriment total, una sort treballar per a la companyia del Béjart. Vaig aprendre molt allà: què és ser ballarí, veure com treballa la companyia, fer gires... Tot motiva i et forja com a ballarí. Aquí això no existeix.
Quines són les virtuts de la dansa?
En primer lloc, la passió. Per molta disciplina que tinguis o molta tècnica i dedicació, si no tens passió i amor pel que fas crec que no és la professió a la qual t’has de dedicar. O estàs al 150 per cent o millor deixar-ho. També, disciplina, rigor i generositat, perquè encara que reps molt, cal donar molt!
Ara és coreògraf. Què li agrada més, ballar o que els altres ballin?
Ara tinc 32 anys i podria haver continuat ballant, però les necessitats que tens als 20 no són les mateixes que tinc ara. Tinc amics amb 45 anys que ballen amb companyia i els va molt bé, però a altres no tant. Fa molta por la transició, el ballarí sap que en un moment o altre haurà de plantejar-se a què es dedicarà després. En el meu cas jo volia ballar, ballar i ballar, fins que a Stuttgart em van seleccionar una peça coreogràfica que vaig fer. La mateixa que vam estrenar a Lledoners, on tenien tancats els presos polítics. I hi va haver un punt en la meva carrera en què estudiava un màster a la UOC i la coreografia la feia a la nit, viatjava i iniciava Girona en Moviment. Tot no es podia portar i ja sentia que em volia dedicar a això. Ho vam decidir amb el meu company, en Luke Prunty, que també és ballarí i hem tingut la sort de fer bona part de la carrera junts. I ara també ens dediquem a coses semblants, ell més centrat en la branca de la gestió esportiva.
Parlant d’esport, als ballarins professionals també els passa com als esportistes que s’hi dediquen, en què hi ha una data de caducitat física i, per tant, laboral?
És una mica semblant, perquè la dansa és un esport d’elit si la professionalitzes. I hi ha un punt en què arribes a una data de caducitat. Hi ha ballarins a qui els costa veure-ho i acceptar-ho, sigui perquè volen continuar o perquè no saben què fer a continuació d’aquest canvi. Hi ha una por increïble, és una disciplina que requereix tanta intensitat que no et deixa fer altres coses. I ara què et preguntes: pots fer de mestre de ballet, repetidor de la companyia, coreògraf segons la trajectòria que has tingut, director de companyia, amb competències ferotges. Estar dins el mundillo és dur. Crec que a l’Òpera de París, amb 42 anys, tens garantida una jubilació predeterminada. Una llei que ve de Lluís XIV!
Per què va tenir la necessitat de promoure un festival de dansa solidària, com Girona en Moviment?
Fins ara no ho havia dit mai a cap mitjà, perquè no tocava, però ara fa cinc anys que vaig tenir un càncer. Això em va fer moure per ajudar la gent que en té. Va ser un bon espant, que et fa pensar moltes coses i trobar el sentit a pujar a l’escenari per una causa. Va ser el detonant per moure’m i fer alguna cosa de dansa i fer-la a la meva ciutat.
Un festival benèfic que dona visibilitat a la dansa. Quina gran iniciativa.
Sí, de fet va ser aquell mateix estiu, després de passar el càncer, que amb el grup d’amics ballarins que tenim aquí a Girona, en el transcurs d’un sopar, tots ens queixàvem que molts dels nostres familiars no ens havien vist mai actuar, perquè només ho fèiem a fora. Aleshores vam dir: “per què no fem alguna cosa aquí i que tingui a veure amb la malaltia”, i va ser així com ens vam posar en contacte amb la Fundació Oncolliga.
Ballarins professionals i companyies de dansa amb vinculació gironina/catalana que lluiten contra el càncer a través del seu art. Deu ser emocionant?
Molt! [diu emocionat, després un silenci] També t’haig de dir que cada any penso que potser serà l’últim, perquè porta una feinada i tots ho fem altruistament. Som un equip molt petit però el festival és gran pels recursos que tenim. Ara bé, és apassionant, i molt gratificant. Per això tinc la política que als ballarins se’ls ha de tractar com reis quan venen, per mi és molt important perquè no cobren caixet. Recorro molt a la xarxa de contactes que tinc i a la il·lusió que ells tenen per venir per una causa com aquesta. És un punt de trobada interessant perquè alguns ballarins catalans es coneixen per primera vegada i, fins i tot, n’ha sorgit algun projecte.
Hi ha altres equivalents d’un festival d’aquestes característiques?
A banda de Peralada, el Grec, Temporada Alta..., com a festival solidari dedicat a una causa benèfica amb tants ballarins professionals [aquest any venen 53 artistes presencialment], en aquest sentit, és únic aquí, a Catalunya i a l’Estat.
Què en destacaria, d’aquesta edició?
Especialment el film Concert ballat pel món postcovid, que s’estrenarà al Cinema Truffaut (demà a les 20 h), un audiovisual que aglutina les actuacions de ballarins professionals gravats a diferents llocs d’Europa i els Estats Units a partir d’una coreografia interpretada per l’Orquestra del Conservatori Isaac Albéniz. A banda de la gala benèfica que es fa avui, també a la cloenda comptem amb l’actuació de la companyia Eyan Dance Company i el Ballet de Barcelona.
Accions com les que fa a Girona són només un granet de sorra, perquè la realitat és que la dansa no té visibilitat.
No, gens.
A què és degut això?
A molts factors i és molt complex. El primer, crec que és l’educació. A les escoles, de la mateixa manera que s’incentiva l’esport i, d’alguna manera, el teatre –que compta amb algunes iniciatives i per això la gent el comprèn una mica més; res és màgic, és perquè a les escoles hi ha grups de teatre i es comparteixen espais per això–, s’ha de fer el mateix amb la dansa. Per què no es fa combinant-ho amb l’educació física? Ballar és salut, tothom balla i és una indústria cultural. L’altre problema són les institucions. Al final ja em canso de ser diplomàtic, però s’ha de dir: és un desastre. Els que mai no s’han dedicat a la dansa fan carrera de despatxos a les institucions. Són especialistes en arts escèniques? En cultura? Parles xinès quan t’hi reuneixes per trobar subvencions. I ara per portar a terme projectes culturals han d’estar lligats a la transformació social, que està molt bé, però què vol dir que la cultura no té valor per ella mateixa? Ha de coexistir com a eina de cohesió social, només faltaria, ves per on jo impulso un festival benèfic, però no pot ser “només” per obtenir subvencions! I mentrestant, hi ha una fuga de talent enorme, la gent està obligada a marxar. Bé, no tothom, hi ha professionals fantàstics, però són minoria.
I això que hi ha moltes acadèmies de dansa d’un gran nivell al nostre país.
Hi ha molt de talent i molt de ballarí. Però no hi ha professionalització ni companyies de dansa estable que ho permetin. Hi ha moltes escoles sense gaires ajuts. Molt talent català i espanyol és fora, molts solistes formats aquí o en part i als quals no s’ha pogut retenir. I no hi ha referents. Només hi ha companyies que treballen per projectes. A Suïssa, a cada ciutat hi ha una companyia estable, a més de companyies freelance, més alternatives. Aquí cap ni una! S’està subestimant el poder que podrien tenir. Com a país no interessa? Tant parlar de la nostra imatge de Catalunya arreu a l’exterior... La cultura té un poder increïble. Tens una companyia nacional que va a fora i no només la imatge, estàs desenvolupant altres sectors indirectament: el turisme, l’enginyeria, la digitalització... La despesa a l’Estat crec que és d’un 1,4, que provoca un PIB de 3,5, això demostra que les indústries culturals són rendibles. Hem d’aturar aquesta visió que es té que la cultura és una despesa pública. És una inversió pública!
És optimista que això es reverteixi?
És complicat perquè em pensava que arran del que ha passat amb la Covid seria l’oportunitat de repensar les polítiques culturals aquí a Catalunya. La reflexió és mínima. Des del punt de vista teòric i acadèmic. El Cercle de Cultura ho ha fet des del punt de vista teòric. La inversió aquí, parlant de dansa, no es pot comparar enlloc, perquè és mínima. Em frustra com a català que viu a fora, que com a immigrant a Suïssa per a un projecte et faciliten 200.000 euros i aquí et donen 7.000 euros com almoina i encara has de donar les gràcies. I ho estic, d’agraït, però crema no comptar amb recursos suficients, perquè tu dones, dones i dones, però com a molt reps un copet a l’esquena. Tampoc tens cap garantia de continuïtat amb el que fas.

Les estrelles de la dansa venen a Girona

La dansa solidària contra el càncer torna als escenaris de Girona després d’un any sense fer-se a causa de la pandèmia. Un ventall de ballarins professionals repartits pel món i companyies de dansa venen motivats per dues raons: contribuir de forma altruista a la lluita contra la malaltia i contribuir a fer més visible la dansa a casa seva. La majoria, com el director d’aquest esdeveniment, David Rodríguez, són veritables ambaixadors del talent sorgit aquí que s’han de guanyar la vida fora. Girona en Moviment arrenca aquest vespre a l’Auditori de Girona amb la tradicional gala de dansa i es clourà diumenge amb l’actuació del Ballet de Barcelona, amb Tongues; Eye Dance Company, amb Carències, i una peça curta creada i interpretada per Alba Nadal, Luke Prunty i David Rodríguez. Entremig, un taller infantil, un vermut ballat i un film coreografiat, que donen per uns dies un ímpetu a una disciplina artística a la qual es dona poc suport.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ÒPERA / DANSA

El Liceu convidarà Bieito, Ollé, Castellucci i McVicar el 24/25

BARCELONA
LLIBRES

“Calonge, poble de llibres” prepara una gran festa per Sant Jordi

CALONGE
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie