El gran Bellocchio
El director italià, que rebrà la Palma d’Or honorífica, presenta un film sobre el suïcidi del seu germà bessó
A la recta final del festival, el gran Marco Bellocchio (Piacenza, 1939) ha dut a Canes, fora de concurs, un film familiar, Marx può aspettare, a l’entorn del seu germà bessó, Camillo, que va suïcidar-se als 29 anys. El perquè és un enigma que sempre l’ha acompanyat, com a tota la família, tal com en parlen els altres germans que sobreviuen i que recorden Camillo com un bromista malenconiós sense que hi veiessin el sofriment que va dur-lo a un suïcidi inesperat. En el film s’hi apunta la insatisfacció personal d’un jove que, en uns temps d’efervescència de l’esquerra italiana, es va sentir aliè a la lluita col·lectiva. D’aquí el títol (Marx pot esperar), que correspon a la rèplica de Camillo a la invitació del seu germà bessó a adquirir un compromís polític.
El documental aporta claus personals (i familiars) sobre elements del cinema de Bellocchio, com ara el sentiment de revolta, la sensació de fracàs, l’amenaça de la bogeria, el pes de la religió. Revelat el 1965 amb I pugni in tasca, autor de films immensos (com ara Diavolo in corpo, Buongiorno, notte, Vincere i Sangue del mio sangue) que fan que sigui un dels mes grans cineastes vius, es fa estrany que Bellocchio no hagi guanyat cap premi màxim en un dels grans festivals. Per recompensar-ho, si això és possible, avui se li concedirà la Palma d’Or honorífica durant la cerimònia d’entrega del palmarès. Allò que resulta una incògnita és quin serà el film que rebrà la Palma d’Or i quines seran les altres decisions del jurat presidit per Spike Lee.
A parer d’aquesta cronista, només hi ha una grandíssima pel·lícula (Drive my car, del cineasta japonès Ryusuke Hamaguchi) a concurs a la secció oficial en una edició que, tanmateix, ha presentat obres rellevants en altres apartats. A competició, s’hi ha afegit recentment France, una sàtira grollera, reiterativa i evident de Bruno Dumont (protagonitzada per l’omnipresent Léa Seydoux) sobre com la televisió ho converteix tot en un espectacle banal; Haut et fort, una proposta molt discursiva del marroquí Nabil Ayouch sobre el rap com una forma de rebel·lió (i de recerca d’una veu pròpia, una identitat) en una societat tradicional marcada per la religió, i Memoria, del tailandès Apichatpong Weerasethakul, l’única d’aquestes pel·lícules on hi ha poesia i misteri: rodada a Colòmbia, Tilda Swinton hi encarna una escocesa que, després de visitar en un hospital de Bogotà la seva germana afectada per un virus, es desplaça cap a muntanyes dipositàries d’una memòria a través de formes de vida en desaparició i de restes arqueològiques.
