Cultura

Cases per a tothom

El CaixaForum dedica una gran exposició al francès Jean Prouvé, idealista dels habitatges prefabricats

Prouvé volia que l’arquitectura i el disseny “beneficiessin tanta gent com fos possible”

No tenia el títol ni cap formació d’arquitecte, però Jean Prouvé “va ser arquitecte i un referent, vigent, de l’arquitectura amb responsabilitat social”, sosté Olivier Cinqualbre, el conservador de les col·leccions d’arquitectura del Centre Georges Pompidou de París i cocomissari de la gran exposició que el CaixaForum de Barcelona li dedica, fins al 31 d’octubre, amb més de 230 peces, entre maquetes, plànols, fotografies, dibuixos i també mobles que va dissenyar (sense haver fet mai tampoc estudis de dissenyador), la seva altra faceta. O la mateixa, com ho veia ell. “No hi ha cap diferència entre la construcció d’un moble i la d’una casa”, deia Prouvé, nascut a París el 1901 i mort a Nancy el 1984.

El punt on tot el que feia confluïa era un ideal: que l’arquitectura i el disseny “beneficiessin tanta gent com fos possible, i per això va apostar per l’obra seriada a baix preu”, emfasitza Ignasi Miró, director de l’àrea de Cultura de la fundació de l’entitat financera, que ha pogut presentar la retrospectiva L’univers de Jean Prouvé. Arquitectura/indústria/mobiliari (prèviament s’ha vist a Madrid) gràcies al seu acord per produir exposicions d’alta volada amb el Pompidou, custodi de bona part del llegat, ingent, de Prouvé.

L’arquitecte sense títol ni formació va ser precisament el president del jurat que als anys setanta va escollir uns llavors desconegudíssims Renzo Piano i Richard Rogers per erigir la seu de la prestigiosa institució artística parisenca. La presència de Prouvé en aquest comitè de selecció va ser discutida. I a ell li va doldre. Si Le Corbusier, de qui va ser col·laborador, hagués estat viu, ben segur que li hauria fet costat, com li’n va fer en altres moments en què també va ser vist com un arquitecte massa atípic. “Jean Prouvé expressa de manera singularment harmoniosa el tipus de constructor que la llei encara no accepta, però que l’època en què vivim reclama”, va dir d’ell Le Corbusier el 1954.

Prouvé tampoc es va posar mai l’etiqueta d’arquitecte. Es considerava un industrial i veia el progrés tecnològic com una oportunitat per superar les desigualtats socials. Què hi podia aportar? Innovació. “Va ser un avançat al seu temps i és per això que algunes de les seves obres no van reeixir del tot”, remarca l’altra comissària de la mostra, Marjorie Occelli.

Ho diu per les seves construccions prefabricades. Durant la Segona Guerra Mundial, en va fer com a membre actiu de la resistència contra els nazis. Després de la guerra, compromès amb les urgències de la reconstrucció.

El 1946 va obrir una fàbrica amb el somni de llançar al mercat diversos prototips estàndard d’habitatges empaquetats en kits que els ciutadans es poguessin muntar fàcilment a peu d’obra. “Cal mostrar al públic que la casa prefabricada és confortable.” I s’ho creia de veritat. El 1953 es va construir la seva pròpia residència familiar a Nancy a partir d’un dels seus models modulars. Encara es conserva. “Els seus sistemes constructius eren elementals, barats i duradors”, precisa el comissari. Prouvé ho expressava així: “Quan en una casa hi ha cinc mil cargols, s’han de collar els cinc mil cargols.”

Però llavors, a mitjan dècada dels cinquanta, ja havia perdut el control de l’empresa. El seu producte no va tenir èxit comercial. Mig segle després, el 2007, Christie’s va subhastar per cinc milions de dòlars un exemplar del tipus de casa que va batejar com a Tropique, perquè l’havia inventat per a les colònies franceses d’Àfrica.

Això és just el contrari del que ell volia: que la seva creació fos un privilegi de les elits. El 1956 va trobar una solució per als sensesostre de París després d’un hivern gèlid que els va massacrar: la casa Les Jours Meilleurs, de 50 metres quadrats, que es construïa en set hores. “Només en va poder fer cinc unitats. Les autoritats van bloquejar el projecte perquè deien que la ventilació dels lavabos era deficient. Aquesta va ser la raó oficial, però el cert és que no estaven preparats per assimilar aquell canvi de paradigma de la construcció”, relata el comissari.

L’univers Prouvé s’havia començat a gestar molt abans, als anys vint, en tallers de ferrers. “Només soc un obrer”, engaltaria quan recordava els seus inicis amb el treball de la forja, el seu primer laboratori per experimentar i per obrir camins nous. Els arquitectes (amb títol) li feien comandes de reixes, baranes i vidrieres, que ell concebia amb “una gran modernitat”. I de mobles en va fer sempre amb una tècnica que faria recognoscible la seva estètica: la xapa d’acer plegada. La va utilitzar per a cadires de menjador que acabarien sent icòniques. “Feia objectes lleugers que es distingien dels habituals mobles massissos”, precisa Occelli. Va satisfer comandes de mobiliari per a aules escolars de mig França amb el “mateix principi” amb què a les acaballes de la seva carrera va projectar 114 gasolineres. El principi de la senzillesa que s’associa amb la bellesa.

“Què en sap la gent a l’Estat espanyol, de Prouvé?”, es van preguntar els comissaris per decidir quina naturalesa d’exposició calia fer. Lluny dels àmbits especialistes, se’l coneix poc i per això van optar per posar l’accent en el seu principal valor: l’“originalitat”. I en el missatge: que l’arquitectura i el disseny poden fer un món millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Triomf femení total

Sant Sebastià

La drim_maxín publica un disc gravat en un mas durant dos dies catàrtics

girona
Un tast de...
Els Premis Literaris de Girona Fragments dels llibres guanyadors de novel·la, assaig i poesia

Amor a l’art

L’estiu del 1978 a Girona clausura el festival

sant sebastià

Viatge a la Girona ‘quinqui’ de l’estiu del 1978

sant sebastià
Crònica
música

Tres senyores veus al Grec

Barcelona

Oriol Bohigas lliura el seu fons a l’Arxiu Nacional

BARCELONA

Pilarín Bayés, Azagra, L’Avi, Jordi Bernet i Quim Bou, al Girocòmic

girona
Música

Cent anys de cant coral a les Planes

Les Planes d’Hostoles