Cultura

Villà, el pintor lent

El Museu de Maricel de Sitges recupera en una exposició un dels artistes figuratius més injustament tractats

En una obra, hi podia acabar fent fins a 200 sessions; mai la donava per acabada

“Per al meu gust, no hauria pintat més que un sol quadre. En aquest hi estaria sintetitzat el dia i la nit, l’hivern i l’estiu, la tardor i la primavera. Un paisatge total, únic, que abracés i definís ell sol tota la vida, el món sencer.” Així i tot, Miquel Villà (Barcelona, 1901-el Masnou, 1988) en va pintar més d’un. S’obligava, tal com ho deia, a fer catorze quadres a l’estiu. I els feia, però no els donava mai per acabats. “No els signava fins que no els venia. D’aquesta manera, hi podia continuar treballant, anys, i a vegades fins i tot dècades”, expliquen Susanna Portell i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició Miquel Villà. La pintura sense atzar, que presenta el Museu de Maricel de Sitges fins al 26 de setembre.

Però qui va ser Miquel Villà? “És un gran desconegut, fins i tot per als experts”, remarquen Portell i Domènech, que els últims dos anys han fet una recerca pacient i obstinada en què el més complicat era localitzar les seves obres, disperses en nombroses col·leccions particulars. En l’exposició en llueixen mig centenar; al catàleg, el doble. El problema de Villà és que no té pràcticament obra penjada als museus públics del país. Sols n’exposen el Museu de Montserrat, el Museu Deu del Vendrell i el mateix Museu de Maricel.

Villà ha quedat apartat del cànon pels estranys prejudicis que la historiografia catalana té de la pintura figurativa. “El 1985, la Generalitat li va organitzar una antològica al Palau Moja. Des de llavors, ha estat invisible. L’únic que l’ha reivindicat ha estat Daniel Giralt-Miracle, que deu anys després de la seva mort va tenir cura de l’Àlbum Villà, editat per Quaderns Crema”, remarquen els comissaris.

El projecte expositiu de Sitges prova la injustícia que s’ha comès amb aquest artista de trajectòria singular. Una rara avis de l’art català perquè la seva vida no va transitar pels camins comuns. Per començar, la seva formació ja és diferent. De petit se’n va anar a viure a Colòmbia, on el seu pare tenia la sucursal d’una empresa de vins. Villà estudiarà a l’Escola de Belles Arts de Bogotà i d’adolescent viatjarà per tota l’Amèrica del Sud, on sempre tornarà. “Tot d’una, ja té una mirada diferent de la dels pintors formats a la Llotja.”

El 1922, arriba a París, on es relaciona tant amb la colònia d’artistes catalans com amb els genis que estan marcant la pauta de la modernitat internacional. Amb Marcel Duchamp, comparteixen passió, els escacs, i juguen junts. Josep Dalmau, l’introductor de l’art d’avantguarda a Barcelona, el clissa i li munta una exposició a la seva galeria, el 1927. “Un nom nou, un pintor jove, un artista de talent”, escriu Sebastià Gasch, un dels seus màxims defensors, que en detecta de seguida un dels seus principals valors: que és un enemic declarat de la facilitat. Gasch serà l’únic que creurà en ell en aquella mostra d’estrena. “La crítica no li dona suport. Troben que és massa afrancesat, fosc, poc amable.”

A partir de la dècada següent, però, ja començarà a ser reconegut. La seva pintura adopta un dels trets que més la caracteritzaran: la matèria. Gruixos de matèria. Fins i tot de matèria real del paisatge. “Quan l’oli encara no s’ha assecat, posa el quadre a terra, el trepitja i adhereix terra i palla a la tela.” Això ho fa un pintor figuratiu, però el seu comportament l’acosta clarament a l’informalisme. Ell no n’és, ni en serà mai, d’abstracte, però “sent un gran respecte per Tàpies”.

Villà sempre anirà per lliure i això, en bona part, també explica moltes coses. “No es va autopromocionar, ni de jove ni de gran. No era una persona asocial, ni de bon tros. Simplement, no tenia temps per a res més que no fos pintar. “Jo he vingut aquí a pintar”, deia. També deia que no comprenia els pintors “que saben fer una altra feina. Són aficionats, encara que es guanyin la vida amb la pintura. Jo no he tingut mai prou temps per pintar. No en tinc encara ara que pinto tot el dia”, hi afegia.

Pintava lentament. “El que hi ha en un quadre es va formant de mica en mica, a mesura que vivim, amb els anys, fins i tot amb els segles, amb tots els sediments de la història. Aquells que pinten de pressa tan sols aconsegueixen alguna cosa per casualitat, per simple atzar”, raonava. En una pintura, hi podia acabar fent fins a 200 sessions. Sobretot les que tenia la sort (des de la seva manera de veure-ho) de no vendre ràpid. Així podia anar-les modificant. En l’exposició del Museu de Maricel hi ha un cas extrem: el d’una tela que va començar el 1917 i va acabar el 1986. Esplèndida, de títol Paisatge de la sabana, és propietat de la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, que n’atresora més, de peces seves.

Caràcter “propens a l’automarginació”, en paraules de Rafael Santos Torroella, a part, Villà va ser durant tota la seva vida un home de món, absent durant bona part de l’any a Catalunya. Els viatges a l’Amèrica Llatina eren constants. “El fet d’estar desaparegut llargues temporades li donava una aura de personatge misteriós. Quan reapareixia, la premsa l’espremia amb entrevistes.” Pocs més temps morts es concedia. Les seves arcàdies l’esperaven. Eivissa, Altea, la Pobla de Segur i el Masnou configuren la constel·lació de llocs afectius que van marcar els temes de la seva pintura, tots magníficament ben representats al Maricel al costat d’interiors (la seva sèrie de cuines i estables, del millor) i nusos.

El seu sentit dels colors també era molt personal i, com els relleus de matèria, flirtejava amb el llenguatge abstracte. Pocs dies abans de morir, el seu metge va prendre notes de la confessió que li va fer davant del seu últim quadre. “Sense abandonar la pintura realista, m’agradaria aconseguir que un sol color ho fos tot. Ara estic intentant pintar l’església [del Masnou] sense que faci falta entrar-hi detalls. Busco que l’ull de l’espectador s’ompli de groc i que aquest groc sigui suficient i sigui el tot. Aquesta és la meva nova idea. Tindré temps per desenvolupar-la?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.