Un modernisme comparatista

El modernisme arquitectònic ha donat moltes satisfaccions a la projecció de la cultura catalana al món, però absorbit per la marca turística, aquest llegat singular s’ha deixat reposar quasi en exclusiva en el prestigi de la firma de Gaudí. N’hi havia molts d’altres, que van contribuir a projectar la imatge d’una ciutat alhora moderna i fantasiosa, entre ells Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 1858-1931), autor de prop de cinc-centes obres que, en un exercici de recerca comparatista, el periodista Lluís Permanyer confronta amb la de quatre dels seus principals col·legues de professió al llibre Sagnier i els modernistes. L’ofici de l’arquitectura 1880-1930. Editat en català, castellà i anglès, ha estat distribuït pel segell RBA amb el patrocini del grup Catalana Occident, propietari de les cases Pascual i Pons del passeig de Gràcia, de Sagnier, i que recentment ha adquirit també la Torre Bellesguard de Gaudí.

La publicació, dirigida per Ramon Úbeda amb la participació dels descendents de l’arquitecte Antonio Sagnier i Fernando Villavecchia, detalla les condicions de l’ofici d’arquitecte en temps del modernisme prenent com a eix d’estudi la figura d’Enric Sagnier en relació amb els seus contemporanis Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i Josep M. Jujol. Tots cinc van treballar durant la mateixa època a la mateixa ciutat i, per primera vegada, segons asseguren els editors, un estudi aborda la narració global de les seves respectives aportacions. El llibre ofereix, doncs, un enfocament innovador dins la bibliografia modernista, amb aportacions inèdites com ara una cronologia comparada, encomanada a Santi Barjau, que confronta les principals obres que van projectar aquests arquitectes, i una selecció d’edificis fotografiats en el seu entorn actual i que serveixen per il·lustrar com ha evolucionat la ciutat al seu voltant. A més, per als que estiguin interessats en fenòmens més curiosos, s’hi inclou un estudi grafològic de la signatura de cada un d’ells per tal de deduir-ne la personalitat, que Ramon Treserra també prova d’extreure a través d’una sèrie de retrats dibuixats al carbonet expressament per a aquesta edició.

El llibre documenta tant les obres construïdes a Barcelona com fora de la ciutat i a l’estranger, moltes de les quals ja no existeixen. També hi tenen lloc les que havien estat projectades i van quedar al calaix. Permanyer ha resseguit la relació que van establir entre ells els autors estudiats (van coincidir a l’anomenada “mançana de la discòrdia”, on tenien els despatxos), la seva activitat docent, la implicació en la vida associativa de la ciutat, els seus clients i mecenes, i els col·laboradors, entre mestres d’obres, contractistes, artesans i artistes. De la recerca, es desprèn la gran capacitat de treball de Sagnier, que supera de molt la dels seus col·legues en nombre d’edificis realitzats, projectats o desapareguts a tot el món (482 enfront dels 73 de Puig i Cadafalch, que li va al darrere, o els 26 de Gaudí) i el converteix en el més prolífic de la història del país per la concentració d’obra en una mateixa ciutat, entre ells el temple del Sagrat Cor al Tibidabo, el Palau de Justícia, la Nova Duana o el Camí del Viacrucis de Montserrat.