Cultura

Els matisos a Albertí

Les gires continuen sent la pedra amb què ha ensopegat el TNC d’Albertí i l’autoria contemporània catalana arriba al TNC però amb massa poca durada

Encara és massa puntual el salt dels èxits al TNC a la cartellera comercial i cal facilitar les gires

Amb la calma de l’estiu arriba el temps de fer balanç. Xavier Albertí va fer-ne un sobre els seus vuit anys de direcció artística al TNC, amb el Grec bategant a les temples de Barcelona. Deia, divertit, que l’anomenaven el director del milió d’espectadors. Fent hemeroteca, es veu que Sergi Belbel també va sumar el milió d’espectadors, en les seves vuit temporades. També és cert que els anys de governança d’Albertí han estat molt més complexos, amb unes retallades que feien inviable el seu ambiciós pla. I amb una Covid que ha malaguanyat molts esforços. És residual el TNC fora dels seu equipament: Domènec Reixach (1997-2006) va atraure el 32,3% del seu milió i mig d’espectadors, de fora del TNC. En aquests últims vuit anys ha estat només del 20,7%. I això gràcies al fet que el Departament de Cultura ha impulsat la gira amb aportacions extraordinàries les temporades 2018/19 i 2020/21 (com un punt avançat del pla d’impuls al teatre que la Covid ha deixat pendent d’aprovació).

També del seu balanç (que ja s’intuïa en l’ article que va publicar aquest mitjà) la presència de l’autoria catalana contemporània és la que més títols ha presentat (43 dels 189 títols), però amb una incidència molt menor quant a públics (la seva estada era breu i, en general, es programava a la Petita o a la Tallers). Albertí ja convidava a fer que les alternatives agafessin algunes de les seves produccions i les explotessin a les seves sales, en la seva presentació el 2013. En realitat, són ara les exhibidores que demanen normalitzar el traspàs d’un èxit al TNC a les seves sales com ha passat, afortunadament, amb Mar i Cel al Victòria (2014); Don Joan al Goya (2017), i al Poliorama La importància de ser Frank (2018) i De què parlem... (2021). De fet, moltes de les gires s’han pogut fer perquè les assumeixen les companyies coproductores. Sobre aquesta manera de comptar autories i no el pes dins de la programació ja en va rebre una sonora queixa quan es va definir de paritària la temporada 2019/20. I és que l’epicentre Pioneres descobria noves autores però amb sessions quasi úniques. En similar situació s’han trobat les joves autories i direccions.

Segons els indicadors d’avaluació del primer quadrienni de la direcció d’Albertí, que es van facilitar a la premsa,, calia validar un mínim d’aforament del 65%. Només la del 2014/15 es va quedar en el 57%. La mitjana d’ocupació de les vuit temporades és del 79,1%. Pel que fa a assistència a les sales del TNC (els mateixos indicadors demanava els 135.000 espectadors per curs), mai s’ha assolit. Si restem les dues últimes temporades en què la Covid va obligar a desprogramar deu títols i reduir dràsticament l’aforament, la mitjana de les sis primeres temporades és de 116.300 espectadors per curs. També falla en el nombre de funcions (s’havia d’arribar a 440 a les sales del TNC). Només la 2016/17 es va superar, amb 477).

La mitjana dels primers quatre anys és de 386 representacions. La dels sis primers cursos (obviant els dos de la Covid, que encara ho empitjoraria més) són 377 funcions per temporada. És cert que Albertí ha ampliat molt el nombre d’activitats complementàries i ha fet créixer el programa de mà com un missal, donant peu a col·laboracions foranes del teatre.

LA XIFRA

79,3%
dels espectadors
es concentren a les sales del TNC. Per ser pal de paller de Catalunya, cal estendre-s’hi més.

Vint-i-cinc anys i sense arribar a Europa

Deia el director del TNC del període 1997-2016, Domènec Reixach, en l’entrevista de balanç el 2006, que al TNC, amb deu anys no se li podia exigir massa coses. I era cert. La veritat és que quinze anys més tard, un dels seus objectius clau continua sense normalitzar-se. No ha estat fins aquest any que amb la fórmula de coproducció es podrà mostrar l’Opening night de La Veronal internacionalment. Serà un dels primers casos en aquests vint-i-cinc anys d’història.

Xavier Albertí sí que ha aconseguit tancar ferides (per exemple, ha normalitzat la situació amb Josep Maria Flotats, amb un homenatge i reincoporant-lo d’actor i de director). També ha aprofitat el retorn de Lluís Homar als escenaris, amb L’art de la comèdia, Terra de ningú o El professor Bernhardi.

Ara, casualitats de la vida, Homar és el director del Teatro Clásico i Albertí ha acceptat ser-ne dramaturg (però sense acaparar-ne l’exclusivitat, per poder continuar treballant en altres camps). Albertí, finalment, ha dignificat el teatre més popular del Paral·lel. Ho ha fet disfressant-se de Wanda Pitrowska (a la imatge) per a les festes més esbojarrades, però sense perdre ni una nota de la partitura al piano) i donant arguments per entendre la importància que Pitarra incorporés el català a les barraques del Paral·lel. És cert que ha quedat molta feina per fer, com la de normalitzar la música amb una formació vinculada. I s’ha estat molt poc àgil a l’hora de donar alternatives laborals en els tancaments dels teatres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.