Un contratenor seductor

Jakub Jôzef Orlinski, acompanyat de l’extraordinària formació barroca Il Pomo d’Oro, va fer dos concerts el diumenge, 15 d’agost, a l’Espai Ter de Torroella. Tot i que el contratenor polonès és un fenomen mediàtic propagat per les xarxes socials no només a través dels vídeos dels seus enregistraments musicals, sinó també amb aquells que mostren les seves habilitats com a ballarí de manera especial amb el Break Dance, no van omplir-se les localitats de cap dels dos concerts, però la suma total del públic va ser superior al que hi hauria cabut en un de sol, de manera que el festival n’està satisfet de la doble oferta; això encara que no s’acabés d’arrossegar les “joventuts musicals” (i “extramusicals”) que Orlinski convoca amb una actitud desenfadada (si bé ni és aliena al disseny, inclòs el de vestuari, ni a la consciència de l’atractiu físic) que continua sorprenent dins del mon de la música clàssica. 

Una altra cosa és el fet que pogués semblar que Orlinski es reservava en el primer concert, al qual va assistir aquesta cronista i que va començar a dos quarts de vuit del vespre, tenint present que a les 10 de la nit n’havia de fer un altre. El contratenor va demanar excuses cap el final dient que no sentia que la seva veu estigués en el millor moment. En canvi, feta la consulta pertinent, no ho va fer en el segon concert, potser perquè hi va posar la resta sense calcular les forces. S’hi pot afegir que, fent una selecció de les peces enregistrades el 2019 al disc “Facce d’amore” junt amb Il Pomo d’Oro que l’ha anat acompanyant en una gira que va ser inevitablement interrompuda per la pandèmia, el programa era breu, tot i que, de fet, d’acord amb una temporalitat que sembla que, en aquests temps, va imposant-se en concerts sense pausa amb una sola propina: la d’Orlinski va ser “Alla gente a Dio diletta” (d”Il faraone sommerso”, de Nicola Fago) provinent del seu primer disc, “Ànima sacra”.

 Sigui com sigui, el timbre del contratenor és lluminós, el seu talent s’imposa naturalment amb delicadesa, expressivitat i una gran capacitat de seducció. El seu virtuosisme llueix en l’ornamentació, tot i que a vegades pot fer la impressió que amb recursos enlluernadors que s’empassen com llaminadures. El concert va començar amb “Erme e solinghe cime.... Lucídissima face”, ària i recitatiu d’Ermione a “Le Calisto”, de Francesco Cavalli, el compositor actualment més conegut entre aquells dels quals, buscant i recuperant dins del pou que sembla no tenir fons de la música barroca, Orlinski ha enregistrat peces a “Facce d’amore”, amb la idea d’expressar diferents sentiments suscitats per l’amor a través de personatges masculins tan desenganyats i abandonats com gelosos i abusadors. El cas que va interpretar àries d’obres de Boretti, Bonencini, Conti (“Odo, vendetta, amore”, de “Don Chisciotte in Sierra Morena”), Prediere i Orlandine amb el suport infal·lible d’’Il Pommo d’Oro, que va demostrar a Torroella que no necessita del seu director principal (el clavecinista Francesco Corti) o habitual (Maxim Emelyanychev) per ser una de les formacions més consistents en la interpretació de la música barroca. Amb la violinista Zefira Velova com a directora, un dels moments més exquisits va arribar amb la peça instrumental “Concerto grosso núm.11 en Do Menor”, de Locatelli. Il Pommo d’Oro sempre està en forma.