Cultura

L’arquitecte de la cançó

Mor als 86 anys Francesc Burrull, arranjador, pianista i home a l’ombra d’èxits de Llach, Serrat i La Trinca

Entre els temes en què va deixar empremta, hi ha ‘L’estaca’, ‘Dansa del sabre’ i ‘Paraules d’amor’ Amic d’infància de Tete Montoliu, va tocar amb Chet Baker, Don Byas i Sidney Bechet

Malgrat el seu perfil discret quant a popularitat, hi ha músics sense els quals difícilment s’entendria la música popular a Catalunya dels últims seixanta anys. Un d’ells, sens dubte, és Francesc Burrull, mort ahir als 86 anys després d’una immensa trajectòria com a pianista, compositor i, sobretot, arranjador. És probable que, sense una figura com la de Burrull, per exemple, cantautors com ara Lluís Llach i Joan Manuel Serrat haguessin trigat més temps a treballar amb més eines que una guitarra i la pròpia veu i no se’ls haguessin obert nous horitzons. La cançó de Llach que, segons Concèntric, discogràfica per a la qual Burrull va exercir de director musical, tenia més ganxo l’any 1968 era Cop de destral. Burrull, però, va fer “un arranjament una mica enrevessadet”, segons explicava l’any 2017 en una entrevista a aquest diari, a un altre dels seus temes; va recórrer als serveis d’una secció de corda per tocar la melodia i, d’allà, en va néixer la versió enregistrada de L’estaca, possiblement la cançó més popular de la Nova Cançó.

Burrull, com insistia sovint el locutor de ràdio i discjòquei Òscar Dalmau, que, en els últims anys, ha dedicat grans esforços a ponderar la importància del músic, va ser present, ja fos com a pianista, vibrafonista, compositor, arranjador o director, en més de la meitat dels discos de més èxit publicats a la Catalunya dels anys seixanta del segle passat. La seva trajectòria, però, reconeguda finalment el 2017 amb la Creu de Sant Jordi i un premi Enderrock d’Honor, va molt més enllà i comprèn capítols tan destacats com haver impulsat la primera big band de Barcelona, haver fet els arranjaments del reconegut disc Miguel Hernández (1972) de Serrat, haver firmat l’arranjament definitiu –l’any 1974– de l’himne del Barça i haver fet els arranjaments de grans èxits de La Trinca –per als quals va fer, també, de pianista i director musical– com ara la Dansa del sabre, No ve d’un pam, El baró de Bidet i La patata, a més de treballar, no sempre de manera acreditada, per a un ampli ventall d’artistes. Des de Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Raimon, Guillem d’Efak, Núria Feliu, Joan Baptista Humet i el seu bon amic de Vilanova i la Geltrú –municipi on residia– Pere Tàpies fins a la primera òpera rock en català, Granja animal (1976); Julio Iglesias; Antonio Machín; Peret; Pan y Regaliz; Sara Montiel, i la cantant Laura Simó, amb qui, durant dècades, va compartir discos i recitals centrats en les cançons de Joan Manuel Serrat, moltes de les quals eren com eren gràcies a ell. Taxista, de Pau Riba; Paraules d’amor i Cançó de matinada, de Serrat, i Inici de càntic, de Raimon, són només algunes de les cançons en les quals va deixar empremta.

Deia, en una altra entrevista concedida a El Punt Avui l’any 2014, que, si hagués de fer-se una targeta de visita, hi posaria, simplement, “pianista”. Francesc Burrull, Premi Nacional de Música de la Generalitat en la categoria de jazz l’any 1992, però, va ser l’arquitecte de la cançó i moltes coses més. Relativitzant, modest com era, les seves gestes, es definia sovint també com a “home de fer feines”. “M’ho va dir Josep Maria Espinàs, que també es definia així”, explicava l’any 2014. “Ell, durant els anys de Concèntric, mirava que no hi hagués faltes en les lletres i que s’entenguessin bé, i jo, per la meva part, canviava acords que no acabaven de funcionar o corregia melodies que no encaixaven amb les harmonies. Havia de fer de tot: si calia tocar, tocava. Si havia de dirigir, dirigia. I si volien que escoltés, escoltava.”

Nascut el 18 d’octubre del 1934 a Barcelona, fill d’una mare violinista i un pare que se sabia de memòria totes les memòries de Beethoven, Burrull va començar amb set anys els estudis al Conservatori de Barcelona i, ben aviat, es va veure atrapat per la màgia del jazz, gènere del qual, a Catalunya, seria també un pioner. Va muntar els grups Latin Combo (1958) i, posteriorment, el Latin Quartet; va acompanyar grans figures com Sidney Bechet, Jean-Luc Ponty, Bill Coleman, Chet Baker i Don Byas; va fer de vibrafonista per al seu amic d’infantesa Tete Montoliu, i, ja en la dècada dels setanta, va gravar discos com Recordando a Duke Ellington (1974), a qui assenyalava, juntament amb Gershwin, com la seva influència més important, i que seria l’origen de Big Band de Barcelona; Manuel de Falla, avui (1976, amb Catalonia Concerts Jazz), i, ja a la dècada dels noranta, Sinceritat (1995), firmat a mitges amb el seu bon amic Ricard Roda al saxo.

Tot i que mai no va produir, com proposava insistentment Òscar Dalmau, bandes com Manel i Els Amics de les Arts, sí que Guillamino i Oriol de Balanzó van aconseguir fer-lo participar en el disc La pols i l’era (Bankrobber, 2016), on compartia un tema amb Dalmau i el raper El Gordo del Puru. El seu llegat, valuós i incommensurable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.