Cultura

MARIA CINTA

CANTANT

“Si un músic no pot tocar, deixa d’existir”

Amb en Raimon o en Serrat fèiem concerts matinals i ma mare ens portava en cotxe per tots els pobles de Catalunya
La gent m’aturava pel carrer i em preguntava on podien comprar ‘Ràdio Capvespre’, ja que no el trobaven enlloc

Tot i la seva inconstància en fer discos i concerts, Maria Cinta ha estat protagonista d’alguns capítols més que destacats de la història musical a Catalunya dels últims seixanta anys. Va ser, amb dotze anys, “nena prodigi” de la Nova Cançó; va tenir, en la dècada dels setanta, un paper important en la popularització a Barcelona de ritmes brasilers com la bossa nova, i l’any 1989, quan, abans de l’esclat del rock català, cantar en català no era precisament el més habitual del món, va posar veu a la melancòlica Ràdio Capvespre, una cançó gairebé de culte amb lletra de Josep Maria Bardagí que els Manel, fa dos anys, van samplejar a Amb un ram de clamídies, un dels millors temes de Per la bona gent. Ara, disset anys després del seu últim treball, Maria Cinta reapareix amb Sirena urbana (Blau / Discmedi), un disc de sis cançons gravat a Mallorca.

‘Sirena urbana’ és el seu primer disc en un munt de temps. Què ho explica?
Sí, fa tants anys que no els vull ni comptar... En aquest temps he fet col·laboracions amb gent del teatre i altres projectes, però sí que va arribar un moment en què em va semblar que les coses no estaven funcionant gaire bé i vaig decidir parar. No és que cregués que ja havia fet tot el que havia de fer, però vaig decidir parar.
Fa quatre anys, però, una jove cantant mallorquina, Apol·lònia, va intentar revifar les seves cançons dedicant-li un disc sencer.
Tenia al cap fer un projecte en què una dona jove gravés les meves cançons, i Apol·lònia, en aquest sentit, que vaig descobrir quan algú em va dur a sentir-la cantar, era fantàstica, malgrat tenir un color de veu molt diferent del meu. Ella no em coneixia, però de seguida vam posar-nos d’acord, vam escoltar les cançons i vam anar-nos engrescant amb el projecte. Ella, però, va acabar fent la tria i ho va fer tot a la seva manera. Jo no li vaig posar cap condició en res.
No va fer que Maria Cinta retornés, però.
El disc d’Apol·lònia es va fer a Mallorca amb en Toni Pastor i em va agradar tant que em va quedar el cuquet de fer-lo jo, un disc, allà. He de dir que la pandèmia no hi ha tingut res a veure. Abans d’això ja tenia decidit fer un disc per a mi, per als meus amics i per a la gent que vulgui escoltar-lo. Així de simple. No l’he fet per ego ni per diners, sinó perquè encara em veia capaç de fer alguna cosa bonica. Estic convençuda que és un dels discos més bonics que he fet.
No ha acabat d’explicar per què la seva carrera musical mai no havia tingut una continuïtat...
És que no he tingut gaire sort, en aquest aspecte. No he tingut cap discogràfica, o un mànager, que em seguís una mica i m’ajudés, la qual cosa explica en gran mesura per què hi ha hagut tots aquests alts i baixos. Mai no he tingut ajudes de cap mena, i conservar un grup que soni bé, com aquest que ara he trobat per a Sirena urbana , és difícil, ja que si no tens actuacions costa molt que els músics es mantinguin al teu costat. Tothom es dispersa, és normal. Tampoc hi ha ajudat, d’altra banda, la mena de tracte que, en general, es dedica als músics. No és gens agradable anar a cantar en segons quin lloc i, després, sentir-te perseguida perquè has deixat de pagar una Coca-Cola.
‘Sirena urbana’ té sis temes: quatre són seus i hi ha dues adaptacions, una de Lenine i l’altre de Charles Trenet.
Vaig proposar-me fer les cançons més boniques que fos capaç de fer. No sé si gravaré cap altre disc, però, de moment, he quedat molt contenta amb aquest, ja que he aconseguit reunir un seguit de cançons que em defineixen molt bé, tant per l’estil com per la interpretació. És un disc, doncs, molt Maria Cinta. Té la meva essència, i he tingut la sort de fer-lo amb quatre músics meravellosos: el Miquel Àngel Aguiló, que és un director d’orquestra mallorquí i un violoncel·lista de primera categoria; en Toni Pastor, que ja va produir el disc d’Apol·lònia i amb qui ens entenem de meravella, i en Marko Lohikari, que és un contrabaixista suec que viu a Mallorca. Els músics van conèixer pràcticament les cançons en el moment de gravar-les, la qual cosa ho ha fet tot molt espontani i especial. Tot el que sona està fet molt amb el cor.
No és habitual, trobar-la com a lletrista.
Em costa molt fer lletres, des de sempre. Durant anys vaig buscar gent que me n’escrivia, però, després, jo no m’hi sentia identificada i, per tant, no en feia la música. Aquest és un dels altres motius que segurament expliquen per què he trigat tant a fer discos. No dic que no fossin lletres precioses, però si no les sento dins meu, no puc cantar-les. És una cosa que m’ha passat sovint. En aquest cas, però, vaig intentar fer-les jo. Són petits relats de temes concrets, amb un principi i un final, i tenen un to poètic. Són històries que jo imagino i que desitjo que tinguin una mica de màgia. I les he fet procurant que tingui una rima, ja que, per a mi, és important que en una cançó les paraules rimin. Si no ho fan, més que una cançó, són una altra cosa.
Disset anys d’espera... i només sis cançons?
Pensava fer un disc més llarg, però en Toni [Pastor] em va convèncer del fet que, si en tenia sis de rodones, no calia fer-ne més. Ara tot va molt de pressa i sis temes són més que suficients. No hi ha tanta gent que tingui la paciència d’escoltar sis cançons seguides.
Fem un gran salt en el temps. Va debutar, en els començaments de la Nova Cançó, quan només tenia dotze anys. Com va ser?
Ja era una nena que cantava, tocava la guitarra... i un familiar meu, en Miquel Xicota, que va ser un dels promotors de la Nova Cançó, em va presentar a la discogràfica Edigsa, i els va agradar molt la idea. A casa, però, no érem una família especialment musical, tot i que la meva mare era francesa i sempre posava discos que, aquí, no se sentien gaire: Gilbert Bécaud, Adamo... Les cançons, com a tants altres, me les feien Lleó Borrell i Josep Maria Andreu i la primera que vaig fer jo va ser amb 16 anys a París, ja que després de cantar en català RCA em va fer un contracte i vaig gravar tres discos en francès.
Va intentar conquerir el mercat francès?
Bé, se’m va dir d’anar-ho a provar a França, perquè jo parlava francès i havia cantat adaptacions de cançons com Poupée de cire, poupée de son (‘Nina de cera’), amb la qual France Gall, l’any 1965, va guanyar Eurovisió. Jo, però, vivia aquí i les coses no eren com ara. No era tan fàcil viatjar.
Tenia relació amb la resta de membres de la Nova Cançó?
No gaire. Jo era molt jove i ells ja s’acostaven a la vintena. Ma mare, però, ens duia a tots en cotxe a fer els concerts. Jo no cantava per als nens, sinó que ho feia amb en Raimon, en Serrat... Fèiem concerts matinals i ma mare ens portava per tots els pobles de Catalunya. Fèiem tres cançons cadascun... i, au, cap a casa. És curiós perquè jo em considerava com si fos un d’ells. Cantava amb la guitarra i no me n’adonava, que només tenia dotze o tretze anys...
Més tard, l’any 1967, va participar al Festival de la Cançó de Benidorm.
Vaig fer aquest festival i prou, perquè tenia setze anys i em feia gràcia, però no ho hauria d’haver fet. La cançó amb la qual em vaig presentar era horrorosa...
Als anys setanta, quan ja no era una nena, i després d’uns anys sense cantar, va reaparèixer amb cançons d’aires brasilers.
La meva forma de fer cançons és molt brasilera: els acords, la cadència... Quan tenia vint anys, vaig conèixer un amic que ha mort ara fa uns mesos, Rolando Faria, que em va introduir a la música del Brasil. Amb ell vaig fer un espectacle que recorria, amb cançons i diapositives, la història de la bossa nova uns dies a la Cova del Drac, que estava a petar. La música brasilera, aleshores, a Barcelona no es coneixia gens, però em va agradar molt aquest estil, que era molt diferent del que es feia aquí, on tot just es començava a escoltar la Noia d’Ipanema, però no pas en portuguès sinó en anglès, en la versió de Stan Getz.
Però... ho va tornar a deixar.
No tenia mànager i era tot molt complicat, no es podia viure del món de la música. Vaig muntar una escola de dansa i vaig dedicar-me a fer classes de dansa. Als anys vuitanta, però, se’m va dir de fer uns concerts al Grec i allà vaig reprendre la carrera musical. La darrera nit del món (1979) era un disc fantàstic que em va tornar a posar una mica al món musical.
I l’any 1989 va fer ‘Ràdio Capvespre ’.
Hi ha gent que em diu que és la cançó de la seva vida...
Com va encaixar que els Manel la volguessin incloure en un disc seu?
Un dia em van trucar per dir-me si la podien utilitzar per a una cançó que es diria Amb un ram de clamídies. Vaig quedar molt sorpresa, però els vaig dir que sí, que era tot un honor i que ja en podien fer el que volguessin. Uns nois molt educats. Em deien que l’havien escoltat de jovenets.
Devia sorprendre’s, quan va escoltar com la van ‘samplejar’.
Ostres, sí, era molt heavy, però em va semblar bé. Modern i original. Tothom m’ho va comentar...
Com va arribar fins a aquella lletra del ‘mestre’ Bardagí?
Aleshores buscava lletres com una boja i vaig anar a parar en mans d’en Bardagí, que em va dir que en tenia algunes. Molta gent m’havia advertit que en Bardagí tenia una altra faceta, que era la d’es-criure, que feia molt bé. Em va dir que tenia una lletra que es deia Ràdio Capvespre i que l’havia fet pensant que la cantaria en Quico [Pi de la Serra]. Vaig fer la música en vint minuts, d’una tirada. Recordo que va venir el meu marit i li vaig dir: “Miquel, sembla que acabo de fer una cosa que m’ha sortit bastant rodona.”
L’any 1989, però, encara eren temps difícils per a les cançons d’aquest estil en català.
Sí, és cert, però Ràdio Capvespre a les emissores de ràdio els va entrar en gràcia i la posaven constantment. La discogràfica [Salseta], però, no em va ajudar gens. La gent m’aturava pel carrer i em preguntava on podien comprar el disc, ja que no el trobaven enlloc. Per una vegada que funcionaven les coses! El vídeo, a més, va sortir per televisió en la mitja part d’un partit de futbol entre el Barça i el Madrid i el va veure tothom. Però el disc continuava sent difícil de trobar. A més, estava sense management, ho havia de fer tot sola i era complicat.
La indústria musical és feble, en aquest país.
Sí. No hi ha gaires persones que s’hi dediquin, a la música. Sé que és complicat i que tot ha canviat molt, amb internet i les xarxes, però si un músic no pot tocar deixa d’existir. Com et pots guanyar la vida, si no és tocant? I no parlo de mi, perquè ja tinc una edat i la vida solucionada, però els músics, si no poden tocar, difícilment poden sobreviure, i això, a Barcelona, cada dia és més difícil.

Nadals, nits, ràdios, cartes i sirenes

Les caràtules, penjades, dels discos de set polzades que, sent una nena, va fer amb figures com Josep Maria Espinàs o el tot just traspassat Francesc Burrull, així com una enorme fotografia de la portada del disc Ràdio Capvespre (1989), deixen constància, a l’entrada de casa seva, del llegat discogràfic de Maria Cinta Rosselló, que va debutar en un ja molt llunyà 1963 amb Nadal a casa (Edigsa), firmat amb Espinàs, i que just ara té un, de moment, últim capítol amb Sirena urbana. Maria Cinta, a qui fa quatre anys una jove cantant mallorquina, Apol·lònia, va recordar amb un disc amb les seves cançons, és autora també d’àlbums com Le marchand d’arc-en-ciel, gravat l’any 1969 a França per RCA, La darrera nit del món (1979), Noctàmbuls (1986) i, en castellà, Carta a La Habana (2004). De moment, però, no té cap concert previst. “Això... ja no depèn de mi”, assegura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.