Llibres

TERESA COLOM

Poeta i narradora

“Quan escrius poesia fas espeleologia”

Cada lectura en què participo continua sent un port que comparteixo amb altres poetes i amb les persones que ens escolten
Estic convençuda que si fóssim més conscients de la nostra condició efímera estalviaríem moltes misèries al món

La poeta Teresa Colom torna als versos amb El cementiri de les matrioixques (Proa) després d’una dècada. Durant aquest període ha fet dues incursions molt interessants en la narrativa amb els contes La senyoreta Keaton i altres bèsties i la sorprenent novel·la de ciència-ficció Consciència, a Empúries. Traduïda al castellà, el francès, el grec i el mandarí, la seva obra gòtica i oberta als interrogants l’ha convertida en una de les de més projecció de la literatura actual. Parlem a la seva residència de les Escaldes, al cor d’Andorra.

Fa 20 anys del seu primer llibre, ‘Com mesos de juny’. Com ha estat aquesta llarga travessia?
A partir del segon llibre em vaig adonar que havia entrat per voluntat pròpia en un cercle del qual, probablement, no en sortiria. “Vol i dol”, que diuen. Mentre un agost revisava el que seria el tercer poemari i que coincidia amb un moment en què havia decidit fer un cop de volant important a la vida, comentava per correu, cada dos per tres, les revisions amb Marcel Fité, qui, més endavant, me’n faria el pròleg. El dia de la presentació em va confessar: “Durant l’estiu em vas arribar a preocupar”, i em vaig adonar de fins a quin punt m’havia obsessionat en les composicions d’aquell tercer treball. Al quart llibre també hi ha molts moments en què caus “al pou de la ment”: tu me’n vas fer el pròleg i va ser un pas important per a mi. Entrar al circuit dels recitals poètics i conèixer tantes altres persones que compartien dèries va ser com trobar un port, encara que aquest port tampoc estigués amarrat a res gaire més sòlid que la nostra pròpia enteresa.
La seva manera de recitar és diferent i engresca molt el públic.
I segueix passant d’aquesta manera, cada lectura en què participo continua sent un port que comparteixo amb altres poetes i amb les persones que ens escolten, i tot pren més sentit, com ara, que parlo amb tu, o com quan treus un nou llibre i les taques queden acotades en lletres dins unes tapes i tot aparenta ser més fàcil, però no n’és.
Va començar com a poeta, però ha conreat el conte i finalment ha desembocat en la novel·la. Quines són les diferències de gèneres en la seva manera d’enfocar la creativitat?
Després de cinc poemaris volia explicar la vida d’una nena que tot just viuria un any, però que creixeria a un ritme extremadament ràpid, de manera que naixeria i viuria totes les etapes de la vida fins a envellir en aquests pocs mesos. Els desitjos de la mare, primer, i de la nena, després, serien els detonants de les crescudes desmesurades que la durien d’una etapa a una altra. Tal com ho volia treballar, la forma del poema no em servia. Havia de ser un conte llarg. D’aquí va sortir La senyoreta Clock, el primer conte de La senyoreta Keaton i altres bèsties. A la novel·la Consciència volia indagar en la possibilitat de disposar d’una vida eterna gràcies a la tecnologia. En tots els casos vaig intentar que la disciplina de podar de la poesia m’ajudés a avançar.
Quin ha estat el repte?
Soc novella en la narrativa. Són carreres de fons. Cada llibre t’ensenya de tu i de la literatura. Avances amb el que llegeixes i el que escrius. Tant quan llegeixes com quan escrius poesia fas espeleologia. Amb la narrativa em vaig trobar amb la llibertat i els perills del camp obert: pots avançar més ràpid en les pàgines, però també et pots perdre més ràpid.
El seu llibre de relats ‘La senyoreta Keaton’ ha sortit en diferents llengües europees i ara ho farà en xinès mandarí. Com ha estat aquesta experiència?
En el cas del castellà i el francès vaig poder respondre els dubtes d’interpretació dels traductors. En el cas del mandarí, no hi he tingut cap contacte. Però algunes de les qüestions que van sorgir amb les altres traduccions es van compartir amb el traductor al mandarí per si li podien ser útils, malgrat ser un idioma molt diferent. Per exemple, de tots els noms dels personatges del llibre –que són bastants–, només es va decidir alterar el de Margarida en la traducció, perquè en el conte de La senyoreta Clock hi apareix la tieta Margarida, i en el d’El fill de Mortson un foraster que parla en una llengua desconeguda menciona la paraula margarida, i hi ha una connexió entre la flor i el personatge que apareix a La senyoreta Clock: aquí sí que interessava traduir per “tía Margarita” i “tante Marguerite”. Desconec què haurà decidit el traductor al mandarí i com funciona en aquest cas. Estic molt agraïda a les editorials que han apostat per traduir-lo i als traductors que, en els dos casos que menciono, han fet una feina exquisida. Sense les traductores i traductors emmudim en altres terres.
Gent que queda eclipsada malgrat la seva feina enorme...
No sé si sempre es reconeix prou la dedicació d’aquestes persones intèrprets i creadores.
Hi ha un aire gòtic en la seva narrativa i en part de la seva poesia. Ho podem lligar a la seva vinculació al Pirineu?
Desconec fins a quin punt m’ha influenciat el fet que el meu paisatge real sigui el Pirineu. En els meus poemes les balenes existeixen en un mar oníric i, de nena, mirant el cel en llocs amb molt poca contaminació lumínica, m’era fàcil veure balenes saltar per l’univers entre les estrelles. Diria que no he pouat de la mitologia de les muntanyes, però porto calats el fred, els paisatges nevats i el bosc. Els escenaris de La senyoreta Keaton són victorians i el de Consciència és una ciutat futurista, però el fet de fer front a l’existència en una situació de solitud o d’aïllament hi és molt present. Al marge de les balenes, els llibres estan plens de criatures –insectes o pollets–, bestioletes que tenia a l’abast quan era petita, com les papallones que contemplàvem i atrapàvem quan fèiem excursions els caps de setmana, després, a l’imaginari, han pres formes fosques, però els animals els havia vist allà, al bosc, sota el sol.
Què representa ser una de les escasses escriptores d’Andorra, per altra banda l’únic Estat que té el català com a primera llengua oficial?
Som unes quantes veus a Andorra i cada cop se n’hi afegeixen més, donat el nombre d’habitants, la salut de la literatura al país és bona. Escric en català perquè és la llengua que més conec, era la de casa i amb la qual vaig créixer, vaig néixer i créixer a la Seu d’Urgell, i el lligam de sang amb Andorra em ve per part de mare. Escric en català perquè no ho sabria fer millor en una altra llengua, més enllà que sigui també l’oficial del país. Cada cop que tinc l’honor de representar Andorra en un festival, per exemple, agraeixo poder anar acompanyada de la meva llengua i del nom d’Andorra. Com a autora en llengua catalana, també m’he trobat participant en festivals com a escriptora en aquest idioma, però sense que sabessin d’on venia. De vegades, ser andorrana és un dels motius pels quals m’han convidat i d’altres és un privilegi descobrir-los el país.
Escriure des d’Andorra és un hàndicap?
La tecnologia ens permet que la localització passi a un segon pla, però quan vaig començar, sense aquesta tecnologia, tampoc era gaire diferent. Escriure és una de les feines que es pot fer des de qualsevol lloc. És una altra cosa en el cas de les lectures de poesia. Barcelona segueix sent un punt on es concentren moltes activitats i, a temporades, m’ha implicat haver-hi de ser sovint. Però no em sembla que escriure des d’Andorra hagi de ser un repte.
En el seu últim llibre de poemes, ‘El cementiri de les matrioixques’, que acaba d’aparèixer a Proa, hi ha moltes visions de l’univers familiar i records a la seva mare. Quina importància té el record en la seva obra?
Sovint, no sabem què va passar, només, què recordem. Ens queda la marca de la petja no, la dels fets. Això fa que, de vegades, detalls que els altres no van percebre ens hagin afectat i que, en canvi, hàgim paït bé capítols més “vistosos”. Però, precisament, perquè passa a tothom, l’anècdota de què acabes parlant i que en un principi és important pel teu recorregut intern i el del poemari, també resulta ser una peça que forma part del mapa de moltes altres persones.
Ens apropen o ens separen?
Les connexions ens apropen. Sentir aquesta proximitat és tallant i tendre, i també, en part, alliberador.
És la vida un joc de nines matrioixques?
En el fill, t’hi veus a tu, i en tu, a la teva mare. La persona gran contempla la joventut en la jove, i la jove no sap si arribarà a vella. En cada persona hi ha principis i finals, i sempre ve una altra persona al darrere i n’hi va haver una altra abans, ningú és fora d’aquesta realitat. Estic convençuda que si fóssim més conscients de la nostra condició efímera estalviaríem moltes misèries al món. Però, encara que interioritzem aquesta perdurabilitat, la supervivència ens reclama mirar a un termini més curt, en el dia a dia, per tenir més forces per seguir endavant, i ens oblidem que en el joc on encaixen sense parar milions de nines matrioixques una de sola no té cap sentit.
Es considera poeta o creu que cada història té un tractament diferenciat en funció del gènere literari?
Vaig tardar el meu temps a llegir les Elegies de Duino i els Sonets a Orfeu, de Rilke, en una edició comentada que em permetia, almenys, intentar seguir l’univers en què m’endinsava. També tenia Cartes a un jove poeta però, malgrat ser un llibre breu i de lectura més fàcil, no podia llegir-lo. Em va costar entendre perquè, impactada per Rilke, no me’l llegia: poeta era una paraula gran i no em podia considerar poeta, no era ningú per creure’m que Rilke em pogués estar donant consells, perquè quina altra cosa podria buscar en el llibre?
Per què ho diu?
Cadascú té els seus bloqueigs, un any després, simplement, m’hi vaig posar. D’aquelles lectures intenses recordo la impressió que em van causar Rilke i els dos primers versos de les Elegies de Duino. Potser l’aprenentatge del respecte per la poesia ja l’havia fet abans. De petita m’hi vaig refugiar, i quan, de gran, vaig necessitar ajudar-me em vaig agafar a aquell dels meus coneixements que percebia més dèbil en el món pràctic. Si vens de la poesia –i hi tornes–, tot el que escriguis estarà guiat per ella.
Els seus nombrosos admiradors en els recitals destaquen l’èmfasi que dona als versos. Vostè, que s’ha mogut per l’ambient dels recitals, quina creu que és la diferència entre la poesia dita i la de les lectures?
Llegim als altres amb la nostra veu, amb la càrrega de les nostres experiències. Sovint rellegim els mateixos poemes dels mateixos llibres, com els temes d’un disc que no ens cansem d’escoltar al llarg dels anys. I la nostra veu, que s’ha anat modificant amb el temps, també crea capes pròpies en els poemes. En la poesia dita queda clar que, si la persona transmet millor, arriba més, però no tot ha de ser espectacle, no cal que el poeta tingui dots d’actriu o d’actor, perquè, si qui recita és també qui ha escrit els versos, a la seva lectura hi haurà informació addicional al poema i que ningú més ens pot transmetre. És el que intento fer.
Què ens guanyem?
Cada cop valoro més el fet de coincidir en l’espai i en el temps amb persones de qui n’admiro les creacions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda