El plat bo no enganya

Montse Barderi és una persona franca i sensible que creu en l’amor, en la literatura i en l’autenticitat vital i que, tot seguit de pronunciar una frase carregada amb el pes de les sàvies sentències filosòfiques, pot esclafir a riure mostrant-se com és, propera, humil, alhora que treballadora i exigent.

El 2019 va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la La memòria de l’aigua, que va tenir molt d’èxit. Després va patir un cert bloqueig creatiu, res de dramàtic però sí que una mica impertinent. L’ha pogut trencar amb La vida autèntica, que ara publica Columna amb el guiatge de Glòria Gasch, l’editora que tant admira Barderi.

“Aquest és el llibre, de tots els meus, on més bé m’he expressat. És realment la meva veu, és com jo soc. Faig el que vull i com vull, passo d’un tema a l’altre, canvio de veus i de narrador, passo de la primera persona a l’omniscient, canvio de punts de vista, faig petits capítols com d’assaig... Intento connectar les idees amb la vida”, defineix Barderi.

Nascuda a Sabadell el 1969, Montse Barderi Palau té formació com a periodista –col·labora en aquest diari– i filòsofa i està especialitzada en estudis de gènere. El 2020 va ser comissària de l’Any Teresa Pàmies. Ha publicat una desena llarga de títols de format i públic variat: La explotación animal en la obra de Marguerite Yourcenar (2006), Perdre per guanyar (2007), Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses (2015), Camí d’anada i tornada, escrit amb Emma Vilarasau (2017), Dones úniques (2018) i, entre d’altres, Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI (2020).

“M’agrada experimentar amb l’escriptura, provar nous camins, però sigui quin sigui l’estil crec que hi ha una marca de la casa. Puc fer una novel·la històrica, però té aires filosòfics, o puc fer una teoria sobre l’amor però em basaré en Aristòtil. Sempre hi ha una necessitat de comprendre o de reflexió en el que faig”, afirma Barderi que, si la fan triar, ho té clar: “La novel·la és el que més m’agrada escriure, el que més em defineix. Però no vol dir que en un moment donat no pugui escriure assaig.” Perquè tot el que escriu es pot dividir en dos grans grups, llibres de filosofia divulgativa i novel·la. “També he fet i faig molts gèneres dins del periodisme: entrevistes, crítica, articles d’opinió... Tot el que sigui escriure, m’agrada”, conclou.

L’Oliver és el protagonista de La vida autèntica. D’adolescent escrivia cartes d’amor per encàrrec per lliurar-se dels abusos i burles per obès i marginal. A la cinquantena, l’Oliver s’ha convertit en un autor de novel·la negra amb èxit i, a més, és crític literari amb força presència als mitjans. Pere, un d’aquells antics companys de l’institut, li demana que escrigui unes cartes en nom seu adreçades a l’editora Roxana amb l’objectiu de seduir-la. Com un Cyrano de Bergerac dels nostres temps. Un joc creatiu més autobiogràfic del que podria semblar.

“Tot va començar com un joc. Quan em van donar el Prudenci Bertrana, dinant amb el Martí Gironell, em va dir que li havien agradat moltíssim les cartes d’amor que hi havia a La memòria de l’aigua, i jo li vaig dir que era la millor escriptora de cartes d’amor d’aquest país, sense cap mena de dubte, perquè m’havia entrenat des de la meva més tendra infantesa fent les cartes d’amor de tota la classe. Fins al punt que les feia i les contestava. Una noia em demanava una carta per a un noi i el noi, quan la rebia, em demanava que la respongués...”, explica l’autora.

“La Glòria Gasch em va dir que era molt bo i que l’havíem d’aprofitar per fer una novel·la. I vaig crear aquesta mena de Cyrano desconstruït en què la Roxana, evidentment, és molt intel·ligent i no té cap dubte de qui li escriu les cartes.”

Les cartes triomfen. Per això, la Roxana, que viu una existència plaent amb el Pere, no oblida aquelles cartes que exhibeixen indubtablement el talent de l’Oliver, un autor que admira. Troben la manera de tenir-se a prop i compartir almenys un dinar deliciós cada mes: la Roxana es converteix en l’editora de l’Oliver.

Ara bé, un gir inesperat farà que la Roxana s’ho replantegi tot i canviï la seva vida. La nova situació permetrà a l’Oliver compartir tendresa i comprensió amb la seva estimada.

A l’obra hi ha moltes referències literàries i reflexions sobre el fet d’escriure i sobre el poder anímic que pot tenir la literatura. “Són temes d’estètica i de teoria de la literatura, que em semblen universals i fins i tot extrapolables a qualsevol activitat artística o creativa.”

El tema principal de l’obra és l’amor, com ja ho ha estat en altres de les obres de Montse Barderi. “És un llibre amb molts temes, sentir-nos comunicats, l’amor a la maduresa, la capacitat de sentir-nos autèntics, de no fer el que toca... Hi ha dues qüestions que per mi són molt importants, les ganes d’aprendre i de comprendre i les ganes d’estimar. L’amor és i ha de ser el gran tema”, afirma.

Entre aquests altres temes que cita –i algun que és millor no anomenar per no aixafar guitarres–, un és l’assetjament infantil i juvenil i per un motiu clàssic: l’obesitat. “Les persones que de joves no eren gaire agraciades, de grans són bastant més interessants. O, en tot cas, la gent que de jove era guapa ha hagut de fer molta més feina que els que érem el cap de turc de la classe...”, assegura Barderi, rient. “El fet de no ser gaire popular ni gaire agraciat fa que, de vegades, miris de compensar-ho amb més simpatia o més humilitat...”, hi afegeix l’escriptora.

Un altre dels temes és la solitud. “És un tema molt contemporani. Una de cada set persones se sent sola. Durant la pandèmia, moltes més. Però què és vèncer la solitud? Per mi, és sentir-te realment acompanyat, és una connexió profunda amb l’altre. I profunda no vol dir necessàriament sexual. La persona que ets en l’altre t’agrada especialment.”

I també escriu sobre la fragilitat de la maduresa, en què ens tornem conservadors per no perdre la salut, els ingressos... “El llibre parla de no renunciar als ideals de la joventut, de no deixar de ser qui volem ser”, cosa que ella practica amb convenciment.

Tot i que va partir d’una fase de sequera, el resultat ha estat molt engrescador. “És el llibre del qual em sento més tranquil·la. He fet un esforç per arribar a l’essència de la meva escriptura fins allà on en soc capaç. La memòria de l’aigua va ser un llibre important, per mi, però és el llibre que tots portem dins i hem de treure, i aquest és el primer que faig com a escriptora i em sento especialment feliç. La passió que hi vaig abocar i la intensitat que he sentit en escriure’l crec que es noten quan el llegeixes.”

I com a darrera definició, Montse Barderi ens diu: “Miro de fer una feina tan honesta com sé, treballar tant com puc, polir allò que considero la meva millor veu i oferir-ho com el plat més bo que puc cuinar. El lector, el que no vol és sentir-se enganyat.”