Cinema

Costa-Gavras

Director de cinema

“El cinema essencialment està fet de personatges”

Yves Montand i Simone Signoret van ser per mi una escola de la vida, d’un món diferent, intel·lectual Theodorakis va saber tocar profundament l’ànima grega amb la música

Simone Sig­no­ret i Yves Mon­tand van ser molt més per a Costa-Gav­ras (Lou­tra Ira­ias, Grècia, 1933) que els pro­ta­go­nis­tes de dues de les seves pri­me­res pel·lícules, Com­par­ti­ment letal (1965) i La con­fessió (1970). Van ser la seva “família”, diu en una entre­vista a El Punt Avui. La Fil­mo­teca de Cata­lu­nya dedica un cicle als dos grans actors fran­ce­sos amb motiu del cen­te­nari del seu nai­xe­ment, i el cine­asta fran­co­grec i pre­si­dent de la Cinémathèque el pre­sen­tarà aquesta tarda a Bar­ce­lona (17 h), després de pas­sar per Ate­nes a retre el dar­rer home­natge a Mikis The­o­do­rakis, que va musi­car diver­sos films seus i va morir dijous pas­sat.

Ha dit que Simone Sig­no­ret i Yves Mon­tand van ser molt impor­tants en la seva car­rera a França. Per què?
Van ser essen­ci­als. Jo era un assis­tent que tre­ba­llava molt, però va ser l’atzar de la tro­bada amb Simone en un film de René Clément que es titula El dia i l’hora [1963] i vaig entrar dins la família. Ella estava molt interes­sada en la guerra civil de Grècia i el meu pare era d’esquer­res i havia estat a la presó. Em van con­vi­dar a la seva casa al camp, s’hi tro­ba­ven amb molts actors i altra gent. Quan vaig escriure el meu pri­mer guió, el vaig fer lle­gir a Simone perquè volia que la seva filla actués a la pel·lícula, i em va dir que la filla no podia, però que ella inter­pre­ta­ria la vella actriu. Gràcies a això, Com­par­ti­ment letal [1965] va tirar enda­vant, perquè ja era una gran estre­lla. La pel·lícula va fun­ci­o­nar molt bé, i això va ser impor­tant també. Després vam fer altres pel·lícules impor­tants, per a mi i per a ells, i vam esde­ve­nir molt més que col·labo­ra­dors, vam ser amics i una família, també. Pot­ser hau­ria fet la meva car­rera, però ells són els que la van enge­gar, i vaig apren­dre molt d’ells: de Mon­tand, Sig­no­ret i d’altre gent del seu grup com Chris Marker.
Què va apren­dre d’ells?
Amb ells vaig conèixer la vida pari­senca, pri­mer de tot, i després, d’ells vaig apren­dre la seva manera de rela­ci­o­nar-se amb la ide­o­lo­gia. Has de d’esde­ve­nir un esclau de la teva ide­o­lo­gia o, com feien ells, abor­dar-la de manera crítica, i accep­tar-la o rebut­jar-la? Jo vaig apren­dre això d’aquest grup. Dis­cu­tien mol­tes coses sobre la soci­e­tat i la vida. A part de l’escola del cinema, ells van ser per mi una escola de la vida, d’un món dife­rent, intel·lec­tual. Al París d’aque­lla època hi havia per­so­nat­ges excep­ci­o­nals: Fou­cault, Sar­tre... Era el cen­tre d’una reflexió més pro­funda.
Què el va atraure de la novel·la de Sébas­tien Japri­sot que va adap­tar al seu pri­mer film?
Ini­ci­al­ment vaig començar a escriure el guió com un exer­cici, no tenia els drets. Hi havia per­so­nat­ges que m’interes­sa­ven molt, m’interes­sen molt en una pel·lícula. El cinema essen­ci­al­ment està fet de per­so­nat­ges, i n’hi havia molts d’interes­sants.
I ‘La con­fessió’ (‘L’aveu’), que també es veu al cicle de la Fil­mo­teca, com va néixer?
Al camp, a casa de Mon­tand i Sig­no­ret, es par­lava molt de política, i aquesta novel·la par­lava d’un tema que m’interes­sava molt. Havia vist films anti­co­mu­nis­tes i els tro­bava ter­ri­bles perquè no reflec­tien cap rea­li­tat. Una amiga em va par­lar mera­ve­lles del lli­bre d’Art­hur Lon­don, el vaig lle­gir i era molt difícil d’adap­tar, té 600 pàgines. Però hi havia una cosa que m’interes­sava: el meca­nisme a través del qual mos­tra el que un règim comu­nista és capaç de fer. Vaig par­lar amb Yves Mon­tand i va dir que ho pro­varíem de fer.
Era difícil cri­ti­car l’esta­li­nisme el 1970?
Era molt difícil. El lli­bre no va ser ben rebut pel Par­tit Comu­nista. Els que cre­ien en el comu­nisme veien mala­ment que es cri­tiqués la Unió Soviètica, ho con­si­de­ra­ven inac­cep­ta­ble, de dre­tes. A nosal­tres se’ns con­si­de­rava d’esquer­res i ho veien com una traïció. La lec­tura ja tenia força, però en veure-ho, dir-ho i repe­tir-ho davant la càmera esde­ve­nia una veri­tat enorme, i érem cons­ci­ents que no agra­da­ria a tot­hom. Però el vam defen­sar perquè crèiem pro­fun­da­ment que calia fer-lo.
Jorge Semprún, Yves Mon­tand, Simone Sig­no­ret i vostè van fer aquesta pel·lícula i eren per­so­nes com­pro­me­ses amb els seus ide­als. Hi ha menys cinema com­ba­tiu avui dia?
No estic d’acord amb aquesta expressió, el cinema no és un com­bat, s’expli­quen per­so­nat­ges: la seva resistència, la seva lluita. Mon­tand conei­xia bé aquests tipus de per­so­nat­ges, i ell mateix va patir atacs de tota mena. El meu pare va estar com­promès amb la Resistència d’esquer­res a Grècia, i vam voler trac­tar d’un tema que ens pre­o­cu­pava molt, sobre el qual dis­cutíem molt a la seva casa de camp.
Quina importància va tenir el cinema per a Yves Mon­tand?
Era una per­so­na­li­tat del món de l’espec­ta­cle, a França i arreu. Era d’esquer­res, pro­per al Par­tit Comu­nista, però se’n va allu­nyar a poc a poc, i el cinema li va per­me­tre expli­car el que pas­sava. En certa manera es va alli­be­rar, en els films que va fer va trac­tar temes que el con­cer­nien pro­fun­da­ment.
Mikis The­o­do­rakis, amb qui va col·labo­rar sovint, va morir la set­mana pas­sada. Què des­ta­ca­ria del seu lle­gat?
Mikis era un per­so­natge que va fer coses extra­or­dinàries, va can­viar pro­fun­da­ment la música grega. Va tenir un paper fona­men­tal durant la dic­ta­dura dels Coro­nels [1967-1974]. En el pla polític, no vam estar sem­pre d’acord, dis­cutíem. Però, al meu parer, va saber tocar pro­fun­da­ment l’ànima grega amb la seva música. Tota la resta està obli­dada, el que compta és la música que va fer, i en política, el seu paper a l’època dels coro­nels. Tota la resta queda esbor­rat pel seu talent i per la seva música.
Com a pre­si­dent de la Cinémathèque fran­cesa, està pre­o­cu­pat pels efec­tes de la pandèmia en l’exhi­bició del cinema? Tenen algun pro­jecte per aju­dar a recu­pe­rar-lo?
Les fil­mo­te­ques tenen com a tasca impor­tant bus­car pel·lícules, reu­nir-les, res­tau­rar-les i, sobre­tot, mos­trar-les. No ha de ser un san­tu­ari com abans. La seva funció és mos­trar totes les pel·lícules. Vivim un moment com­pli­cat, amb la mul­ti­pli­cació de tele­vi­si­ons, de grans estu­dis, de pla­ta­for­mes que ofe­rei­xen pel·lícules. Que el cinema no es vegi en sales és tràgic, és aquest el plaer, veure’l en sales amb altres per­so­nes. És un plaer que no és nou, va començar amb el tea­tre: la gent anava a veure obres que par­la­ven d’ells matei­xos, de la vida. El perill molt gran que hi ha, sobre­tot a Europa, és que els estats no donin prou suport al cinema. A França, hones­ta­ment, tenim molta sort, perquè hi han donat suport des de l’època de De Gau­lle, i els governs de tots els colors, de dre­tes, esquer­res... han con­ti­nuat amb aquesta política. Cal que tots els governs li donin suport i cre­guin en les sales. Espe­rem que després de la Covid, recu­pe­rem la situ­ació d’abans.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia