El contrari de Bond

Roser Caminals ha tornat a Barcelona per presentar dins la Setmana del Llibre en Català la seva nova novel·la Garbo parla, ficció sobre la vida de novel·la de l’espia català Joan Pujol que va obtenir el prestigiós premi Sant Joan, que convoca la Fundació BBVA. Nascuda a Barcelona el 1956, Roser Caminals és una veterana de la nostra literatura, però també una incansable activista del català als Estats Units des dels anys vuitanta. El 1983 es va casar amb un escriptor nord-americà i se’n va anar a viure a Maryland, on ha ensenyat literatura. El 1994 va publicar la primera novel·la, de tema i ambient barcelonins, Un segle de prodigis (1995). La van seguir Les herbes secretes (1999), El carrer dels Tres Llits (2002), La petita mort (2004), La dona de mercuri (2006), La seducció americana (2009), Cinc-cents bars i una llibreria (2010) i Els aliats de la nit (2015). El català ha estat la seva llengua literària. També ha estat una convençuda militant catalanista. Confessa que escriu en català perquè “me’l van robar dues vegades: a l’escola franquista i després en l’emigració als EUA”.

La ficció de la seva novel·la sobre l’espia Garbo és triple perquè ficciona un personatge ficcionat per ell mateix i per un entorn en l’àmbit de la guerra mundial, en què va treballar pels serveis britànics i alemanys, sempre en defensa dels aliats.

Personatge profusament biografiat, del qual s’han fet documentals i pel·lícules –fins i tot una entrevista televisada de Josep M. Espinàs–, alguns el consideren l’espia més important de la història. La novel·la de Caminals busca altres interseccions d’aquest protagonista de la Segona Guerra Mundial, Joan Pujol, Garbo –malnom inspirat en Greta Garbo–, des de l’espia que va tenir un gran paper en el desembarcament de Normandia fins al veí o familiar que va intentar refer la seva vida de manera anònima en el seu refugi de Veneçuela després de fer-se passar per mort a causa de la malària o de la picada d’un insecte. La novel·lista opina que encara hi havia espai per desenvolupar la vida llegendària de Pujol i les seves múltiples duplicitats: “El tema em va entrar casualment mentre em documentava sobre la Segona Guerra Mundial per a la novel·la anterior, Els aliats de la nit. Els temes em troben a mi, no els busco. Hi ha documentació, però no tanta com ens podem pensar i algú com Joan Pujol es fa difícil de conèixer per la seva pròpia identitat d’espia. El personatge em va atreure i em va seduir. Era ordinari i extraordinari alhora, un home d’aspecte insignificant, pare i tiet entranyable, que difereix absolutament de l’espia de pel·lícula. Era l’anti-James Bond. Vaig pensar que seria fascinant penetrar la personalitat de Joan Pujol i de Garbo.” Desertor durant la batalla de l’Ebre i membre de la petita burgesia, la vida de Pujol és una epopeia, que en la novel·la “comença a enfocar el personatge quan va a Lisboa i d’una manera inconcebible es crea l’espia”. “Pujol no va resoldre les dicotomies i va acabar sense saber qui era. Era Joan Pujol? Era Garbo? Pujol era un home real, amb els seus pensaments, les seves múltiples lectures, però l’espia també ho era”, assenyala. Per resumir-ho, Caminals va citar el mestre John le Carré: “Ets el que tu ets i el que fas veure que ets, però acabes sent el que fas veure que ets.”